Notícies

 https://youtu.be/25UTZ6oYWh0

El 25 de març, festa de l’Encarnació, al Santuari de la Mare de Déu Puiggraciós se celebra una missa i es reparteixen panets beneïts entre els assistents, és la trobada anual, l’Aplec, que es fa en aquest santuari del Vallès des de l’any 1711. Ja abans de la seva construcció, set masies de la parròquia de Montmany celebraven la festa de la Mare de Déu de Març, l’Encarnació de Jesús, com també es coneguda.

            L’oració de l’Avemaria, quan l’Arcàngel sant Gabriel li diu a la Verge Maria: «Déu vos salve, Maria, plena sou de gracia...», una oració i salutació que se solia gravar al llindar de moltes cases, la qual ens parla de la concepció de Jesús. L’Encarnació de les sagrades escriptures i la tradició, tindria la seva correspondència amb l’equinocci de primavera: l’arribada del bon temps. El dia es comença a fer més llarg. És temps – a partir de Pasqua- de celebrar trobades i aplecs a ermites i santuaris de la Mare de Déu, després del temps de  Quaresma i Setmana Santa. Aquesta festa fixa del 25 de març, durant l’Edat Mitjana, va originar una forma de comptar el temps a partir de la mateixa – l’anomenat càlcul florentí. En aquest sentit, als comtats que conformaven la Catalunya vella, es començava a comptar l’any a partir d’aquesta data -el Concili de Tarragona del 1180, amb l’aprovació reial, va ordenar datar els documents pels anys del Senyor, cosa que va durar fins el segle XIV. D’aquí va passar a Mallorca, al Regne de València i a la resta de territoris conquerits. Un cop abandonada aquesta cronologia la data fou coneguda com la Mare de Déu de Març.

            El Santuari de Puiggraciós es troba als Cingles del Bertí -cingleres de la Serralada Prelitoral  que separen el Moianès del Vallès- a prop del cim i a una alçada de 689 metres. Seguint a Antoni Pladevall, capellà i historiador, l’origen del santuari l’hem de buscar en l’església parroquial de Sant Pau de Montmany, on s´hi venerava una imatge de la Mare de Déu – al segle XV en tenim constància, segons visites pastorals. La gran devoció vers aquesta imatge va fer que cada any es portés en processó al Puiggraciós, on segons la llegenda fou trobada. Al segle XVII ja es venerava a l’altar major de l’església de Montmany. El 25 de març, com dèiem més amunt, s’anava amb la imatge des de Montmany fins a Puiggraciós: es beneïa el terme i es repartien panets beneits entre els assistents. En honor seu es cantaven els Goigs del Roser. Després, a partir de 1701 i «Per això a lloar, gloria, honor i reverència de la gloriosíssima Santa Verge Maria sots la invocació dita del Puiggraciós», es comença a edificar el santuari a iniciativa del rector de Sant Pau de Montmany: «Mil set-cents onze vos posaren / al trono que estau Vos/ Siau la nostra Advocada / Verge de Puig Graciós».

            L’any 1910 la seu de la parròquia de  Sant Pau de Montmany es va traslladar al Santuari de Puiggraciós. Diversos habitants hi passaren: rector, famílies pageses i ermitans. A l’any 1973 s’hi instal·laren un grup de monges benedictines provinents de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les de Sarrià, les quals tenen cura de l’acolliment i la pregària. Actualment  Santa Maria de Puiggraciós pertany a la parròquia de Sant Genís de l’Ametlla del Vallès i al terme de Figaró-Montmany.

            Al Santuari de Santa Maria de Puiggraciós, a més de l’Aplec propi de cada 25 de març -al qual si afegeix el poble de Figaró-Montmany, si celebren altres aplecs de poblacions veïnes: Bigues i Riells i la Garriga. El Dilluns de Pasqua, dia de la Mona, l’Aplec de Puiggraciós a Bigues i Riells, el qual reuneix de bon matí, a caminants per pujar fins el cim. A les 12 del migdia té lloc la missa i la cantada de Caramelles -a cura de la Coral l’Amarant, pròpia d’aquestes dates. També, el quart diumenge d’abril es fa l’aplec de la Garriga a Puiggraciós amb la missa i renovació del vot de poble amb la marededéu de Puiggraciós.

 

 

2021-03-27 16:45:00 L'Aplec de Puiggraciós

L’ofici de pastor d'ovelles és una activitat que té com a objectiu principal la cria i engreix del bestiar oví -el ramat- per mitjà de la  seva pastura. Aquest ofici ha estat present en el paisatge de la comarca del Vallès des de temps antic, tot i que avui es troba en una situació de regressió; entre d’altres, ha hagut d’anar-se adaptant als diferents canvis d’ús del sòl agrícola. La ramaderia ovina es practica quasi de la mateixa manera que fa segles. Al ser un ofici tradicional, els coneixements s'han anat transmetent de generació en generació. Des del segle X-XI, en què es comencen a formar les gran rutes ramaderes, l’ofici ha canviat molt poc. Ramat, gos, sarró, bastó i corral identifiquen l’ofici, a més a més del coneixement de les necessitats de les ovelles i del terreny on pasturen. Un dels grans canvis per l’ofici ha estat la pràctica desaparició de depredadors -principalment del llop, cosa que ha alleugerit la preocupació del pastor i ha fet que el gos ramader o mastí s’anés canviant pel gos d’atura, més petit i amb la funció de conduir el ramat o aturar-lo més que protegir-lo. També han desaparegut gairebé els corrals de dins de les poblacions, així com els corrals, i refugis, de pedra seca de les afores, els quals s’han transformat en naus o instal·lacions modernes allunyades de la població.

            El mes de setembre de 2019, al Vallès occidental es comptaven 28 explotacions i 9.252 caps de bestiar oví; mentre que a l’oriental teníem 98 explotacions i 18.593 caps  d’ovins. La majoria d’aquestes explotacions són petites i mitjanes i estan  dirigides a la cria de carn pel consum humà en règim de semi estabulació. Actualment, l’ofici de pastor -ramaderia ovina- per raons sanitàries està fortament controlat per l’administració i cadascuna de les ovelles ha d’estar perfectament identificada i registrada. De les tres races ovines autòctones de Catalunya: la ripollesa, la xisqueta i l’aranesa; al Vallès la més abundant majoritàriament és la ripollesa -el seu origen prové de l’encreuament antic dels ovins del Pirineu amb altres tipologies i ha donat diferents ecotips: Pirenaica, Berguedana, Queralpina i Muntanyola-, encara que la raça es també present a les terres de l’Ebre i a la província de Terol. Els ramats de raça Ripollesa van ser pioneres en la identificació electrònica.

            Les ovelles mentre pasturen fertilitzen el sòl amb les seves femtes i els fems que es produeixen als corrals són preats pels pagesos. En canvi, la llana, avui en dia no es apreciada i el pastor no en treu rendiment econòmic; però cal esquilar les ovelles, almenys un cop a l’any per un millor creixement i tranquil·litat de l’animal. El pasturatge habitualment es realitza cada dia: se surt al matí duent al sarró alguna cosa per menjar i es torna al corral  ben entrada la tarda. És un ofici que se sol transmetre de pares a fills o de pastor a aprenent; tot i que  actualment existeix l’Escola de Pastors de Catalunya i cursos de formació dirigits als pastors.

             Un dels grans canvis que ha experimentat l’ofici en les darreres dècades ha estat en la transhumància; és a dir en l’emigració estacional del bestiar a la recerca de pastura: a l’estiu cap a la muntanya i a l’hivern cap a la terra baixa. El Vallès havia estat terra per hivernar els ramats dels Pirineus durant molt segles. Avui en dia, pràcticament, la transhumància a peu dels ramats que pujaven amb viatges llargs ha desaparegut. Els gran camins històrics, també coneguts com a carrerades, estan en desús i la transhumància tant de llarg com de curt recorregut es fa bàsicament en camió.

             A Catalunya teníem tres grans eixos de transhumància: el de ponent, el de la zona central i oriental i el de les terres de l’Ebre. El Vallès estaria emmarcat en l’eix central, on hi trobem els camins que baixaven de l’alt Bergadà, la Cerdanya i el Ripollès fins a l’àrea de Barcelona i al camp de Tarragona. Tot i que entre ells estan interconnectats -la xarxa de camins o carrerades de Catalunya  tindria una longitud estimada d’uns 20 mil quilometres amb només un 15% classificat- el gran camí que uneix les muntanyes del Ripollès i el Bergadà amb el Vallès és el camí del Vallès o de Moià també conegut com la carrerada de la Cerdanya. Ara bé, els ramats que baixaven dels Pirineus també podien entrar a la nostra comarca per un ramal de l’antic camí de Manresa que per la serra de l’Obac davallaria cap a la riera de les Arenes i Rubí fins al Llobregat; i pels camins del Montseny anirien cap a Cànoves i Samalús, Sant Pere de Vilamajor; i altre cap a Sant Celoni.

             Aquests camins per on han discorregut els ramats i els pastors són un corredor ecològic de patrimoni públic que creuen la comarca i Catalunya. Efectivament, des de la llei de 1995 la Generalitat considera aquests camins ramaders béns de domini públic i alguns -pocs- d’ells estan classificats, com les carrerades de: Santa Perpetua de Moguda, Cerdanyola, Palau Solità i Plegamans, Polinyà, Barberà del Vallès, Lliça de Vall, Mollet i Parets. D’aquesta manera, pastors i ramats han anat creant un seguit d’infraestructures -camins, abeuradors, barraques, zones de pastura i altres, coneixements i cultura que conformen un ric patrimoni material i immaterial a  inventariar i conservar.

Vídeo: https://youtu.be/BBl7uRduG1s

 

 

 

                                                                       

2018-12-21 22:00:00 BON NADAL
2018-11-05 19:30:00 BAIXADA DE MULES
2018-10-02 11:15:00 VÍDEO IMMATERIAL VALLÈS