Notícies

«Passes pels llocs i les plantes et criden», ens comenta  l’Alba Escalona de la masoveria de Can Pèlacs, situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, entre els 700 i 800 metres al municipi de Matadepera al Vallès. Can Pèlacs – avui una finca privada d’unes 63 hectàrees, amb una pairalia i masoveria que daten dels anys trenta del segle XX-, juntament amb Can Bufí, Can Garrigosa, Can Robert i Can Marcet, configuren el sector nord-est de l’eix format per la Riera de les Arenes, a ponent del massís de Sant Llorenç. L’Alba Escalona (Rubí, 1969), a més de la masoveria, té cura de l’explotació agrícola i ramadera de la finca; amb la seva mare, l’Alba Bertran (Barcelona, 1935), hi viuen tot l’any. I, tanmateix, ambdues són transmissores de la cultura de les herbes remeieres. Recollir i utilitzar plantes sempre ha estat una tradició a la seva família.

            En calaixos de fusta, les Albes guarden marialluïsa, hipèric, til·la, flor de saüc, boixac, farigola, fonoll, blauet i marduix, entre moltes altres. Totes elles amb unes propietats  determinades i recollides a  la finca de Can Pèlacs. Algunes de verinoses com l’estramoni i la cicuta, la qual és fàcil de confondre amb el julivert. Plantes guaridores i utilitzades també a la cuina, les quals creixen prop de la casa, a les vores dels camins, als marges dels camps i altres; i que formen part d’una saviesa mil·lenària, la qual s’ha transmès de forma oral. Les Albes ens comenten: «segons vulguem fer, les herbes es podem prendre amb infusió, menjar crues amb amanides, barrejades amb aliments i utilitzar per fer conserves. També per fer ungüents, tònics; i, enganxades amb mel al paladar, serveixen per guarir animals. Així, doncs, una mateixa planta té diferents usos: com infusió – per exemple l’hipèric: pericó o herba de Sant Joan- va bé per la tristesa i barrejada amb  ínula i calèndula s’utilitza com oli de cop. Al voltant de les herbes hi ha  moltes creences: la farigola collida en dijous sant – es diu: el camp on hi havia la creu de Crist estava ple de farigola- abans que surti el sol té efectes sanadors, i en divendres sant et protegeix».

             Com sabem, abans de la industrialització, a pagès, tot aquest coneixement formava part de la quotidianitat. Al no poder anar al metge i/o veterinari -o altres serveis- cada dia, les avies i mares eren les que tenien, conservaven i aplicaven aquest coneixement a nets i fills. Un coneixement pràctic, el qual molts relacionaven i relacionen -de forma equivocada- amb la «bruixeria». Per les Albes,  una bruixa seria una dona sabia. En el passat s’acusava de bruixes a totes aquelles dones que per diverses qüestions es volia marginar, menystenir o simplement desheretar. El famós ungüent de bruixa- fet amb set plantes-, ens expliquen, en realitat és un depilatori: te’l poses a les cames i et fa caure el pel, però no surts volant! A l’hora de la veritat les coses tenien i tenen un ús racional. Tot és més senzill.

            De la mateixa manera que les herbes et guareixen, també t’avisen, et criden -com dèiem al començament. Una abundància de determinada planta ens avisa de la possibilitat d’una determinada malaltia, comenten les Albes. Llavors em collim més. Si tenim la malaltia tenim el remei; i si tenim el remei, el bosc ens està avisant de la malaltia. Hi ha una retroacció. El món de pagès és molt petit, les muntanyes ens abracen i ens fixem en el que la natura ens mostra. De petita, diu l’Alba Bertran, «l’avia em deia ves en compte no trepitgis aquesta planta que és bona per això o per allò. Vaig créixer en un ambient de respecte a les plantes i al bosc: la lliçó era diària». És el mateix que jo he fet amb la meva filla. I ara la neta -també de nom Alba-  ens ha introduït nous conceptes com el de creixement i malbaratament, els quals no vivíem a fons. Tot i això, afegeix, a pagès, «sempre s’ha collit solament el que necessites, com ens han ensenyat els avis».

            Des del segle XI podem trobar referencies a aquestes terres, anomenades mas Busqueta, que formen la finca de Can Pèlacs , la qual és coneguda amb aquest nom a partir del segle XVI. Una propietat, com dèiem més amunt, envoltada de muntanyes: a l’est s’alça la carena del Pagès, d’on baixen diverses cingleres, com la Roca Petanta, i canals, com la canal del Pi Tort o la de l’Abella. Al nord de la finca trobem el turó de les Rovires (828 m) i el puig Conill (903 m); al sud els plans de Can Garrigosa; i a l’oest, la riera de les Arenes i els vessants llevantins del Castellsapera (940 m) i la Roca del Corb (877 m). Des de final del segle passat les Albes -mare i filla- tenen cura de la masoveria i en particular l’Alba Escalona continua conreant les terres amb una explotació de caràcter ecològic i impulsant la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres. D’aquesta manera, es transmet un coneixement que es basa en la conservació de la biodiversitat, la utilització de recursos propis i la seva sostenibilitat. Les activitats de la masoveria asseguren una part important del patrimoni rural de Matadepera que juntament amb la cultura de les herbes remeieres -hereva d’una manera d’entendre la vida i d’un saber de generacions- són expressió d’un patrimoni immaterial que segueix ben viu.

Article publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/les-albes-can-pelacs-i-les-herbes-remeieres-al-valles/

 

 

La  construcció de pedra en sec o pedra seca és una tècnica que s’ha transmès de generació en generació i ha deixat una petjada notable en el paisatge del Vallès. La tècnica consisteix a col·locar i encaixar una pedra sobre l’altra sense que entre elles hi hagi cap element d’unió -ni argamassa, ni ciment. El material utilitzat és la pròpia pedra extreta del lloc on es fa la construcció. En aquest sentit, es tracta d’una arquitectura integrada en l’entorn. Depenent del tipus de pedra i la construcció s’utilitzaran unes eines o altres. Això si, bàsicament, les pedres es poden col·locar de tres maneres: mirant d’encaixar les cares de cada pedra, es coneix com tècnica concertada; posant-les verticals o inclinades, se’n diu posar-les de cantell; i la més usada, quan aquestes tenen formes regulars, és la tècnica de col·locar-les en horitzontal.

            És un tipus de construcció sovint relacionada amb l’economia tradicional agrícola i/o ramadera, explotació del bosc i abastament d’aigua: barraques i cabanes, camins i carrerades, escales, marges, pujadors, aljubs, basses, forns, entre d’altres. Es tracta d’emprar les pedres sobreres dels terrenys i utilitzar-les per a la construcció d’infraestructures necessàries. Així, per exemple, a final segle XVIII i el XIX, l’augment de la demanda de vi, va fer que els pagesos anessin ocupant terrenys cada cop més costeruts i marginals; les pedres extretes del terreny eren utilitzades per anivellar i drenar la feixa i evitar l’arrossegament del sòl per les aigües Tanmateix, la distancia, cada cop més llunyana del poble, feia que es bastissin barraques per atendre les necessitats dels camps de vinya: llaurar i cavar, esporgar, espampolar, veremar i altres. D’aquesta manera les barraques es convertien en llocs on guardar les eines i aixopluc per la calor de l’estiu i el fred de l’hivern. Actualment la Wikipedra -un projecte desenvolupat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya amb col·laboració de diverses entitats- té prop de 20.000 construccions introduïdes amb fitxes i referències de les mateixes.

            Sovint les construccions de pedra seca que trobem pel Vallès tenen una planta circular, també rectangular i quadrada, amb variacions segons el portal i la volta. Com dèiem més amunt, durant dos segles llargs -i fins ben entrat el segle XX-  les barraques i construccions de pedra seca van tenir una forta presencia en el paisatge rural, estretament vinculades al treball de la pagesia: habitatges estacionals i magatzems d’eines. Els contractes de rabassa morta van permetre llogar als pagesos petites parcel·les de terra que abans era forestal per front  a la forta demanda de vins i aiguardents del segle XIX, cosa que obligava a conrear camps esquerps i allunyats i a construir-hi barraques per la feina diària. D’aquí el gran nombre de construccions que trobem, les quals amb la caiguda de la demanda -principalment per la fil·loxera de finals de segle XIX- van ser abandonades o utilitzades per carboners i bosquerols al llarg del segle passat.

            La mirada d’apassionats i excursionistes es va fixar amb les barraques i construccions de pedra seca, moltes d’elles abandonades i en runes, endegant projectes de rehabilitació i inventari de les mateixes. Així, a Rellinars, Caldes de Montbui, Sentmenat, Vacarisses, Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès, entre d’altres; han anat sorgint grups per rehabilitar-les seguint la mateixa tècnica ancestral. El Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, treballa des de l’any 2008 restaurant i inventariant el paisatge de pedra seca que formava part del seu passat vitivinícola. Cada dimarts, Joan Roura i els companys del Grup, surten a preservar i restaurar aquest patrimoni cultural. Porten restaurades i inventariades pop de 160 barraques del terme municipal. Cada barraca té el seu nom i va acompanyada per una amplia fitxa de referència on s’explicita: l’estat de la trobada, la data de restauració, tipus de pedra i construcció, la cúpula, i altres dades, acompanyades d’un detallat mapa amb la seva localització.

            La recuperació d’aquest patrimoni va portar particulars, institucions, i diferents grups a presentar candidatura per la seva salvaguarda. Entre els quals l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que va donar suport a la candidatura internacional -presentada  conjuntament per vuit estats europeus- de pedra en sec. El 28 de novembre de 2018 la UNESCO va incloure l’«Art de la pedra seca: coneixements i tècniques» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Article publicata a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/la-tecnica-de-la-pedra-seca-al-valles/

 

 

Flor i tavella és un documental que fa una mirada al conreu de la mongeta del ganxet a la comarca del Vallès Occidental i Oriental. A través d’alguns dels seus protagonistes, i durant tres anys, hem resseguit  la tècnica, el treball, l’esforç i també l’alegria d’aquestes persones que el mantenen viu a la comarca.
El propassat mes de juny vàrem fer una sessió de treball a l'Obrador de l'Agrària del Vallès amb els seus protagonistes per acabar de polir detalls tècnics
Ben aviat l'estrenarem.
 

 

El Vallès i el conreu de la mongeta del ganxet

Un dels conreus més característics del Vallès és el de les lleguminoses, especialment la mongeta -genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra i altres-i dintre d’aquesta la varietat del ganxet. La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L), és coneguda amb aquest nom per la forma de ganxo o ronyó; és aplanada i de color blanc. Fins i tot després de ser cuita continua conservant la seva forma ganxuda. Si fem una passejada pel Vallès, des del mes de juliol i fins a principis i/o finals de novembre podrem observar el seu maneig. Al novembre es deixen assecar les tavelles i se separa la mongeta. Finalment es tria i es guarda. Al Pla de Llerona és on trobem més hectàrees conreades i a l’Espai Rural de Gallecs és on es té especial cura en la producció i conreu ecològic; però podem trobar mongeta del ganxet, ja sigui en horts domèstics o grans extensions, a Castellar del Vallès, Sentmenat, La Roca del Vallès, Palou, Ametlla del Vallès, La Garriga, Llinars del Vallès, entre d’altres municipis de la nostra comarca.

            La sembra de la mongeta es fa al mes de juliol, després de recollir el cereal es llaura el camp i s’adoba per la sembra. S’acostuma a dir que per Sant Jaume (25 de juliol) ja «s’han de veure nàixer». La mongeta del ganxet és de creixement indeterminat i necessita tutors, els quals guiaran la planta en el seu creixement. Trobem dos gran tipus de tutors o aspres: canya i malla. La canya és l’estructura més tradicional i la més emprada al Vallès. En aquest sistema s’utilitzen canyes en grups de quatre formant les anomenades barraques o polleres. En els vorals és fàcil de trobar-les i presenta un baix cost econòmic; una de les avantatges de la canya es la facilitat en el moment de la recol·lecció ja que la maquina de trillar pot separar fàcilment el gra de la palla. La part negativa del conreu amb canya és la facilitat en que la part de les polleres, degut a la humitat del reg, pot agafar fongs per la manca de ventilació. El conreu amb malla o xarxa és més costós, necessita d’una inversió inicial -xarxes, estaques, pals i altres. Un dels màxims exponents és Can Casamada de Castellar del Vallès, on ja des de la dècada de 1990 van optar per aquest mètode, el qual proporciona una major producció, un menor ús de fitosanitaris i una major circulació de l’aire, cosa que dificulta la formació de fongs a causa de la humitat. Aquets són un dels grans enemics d’aquestes mongetes, d’aquí la importància d’un reg adequat.

           Un cop enasprades les mongeteres amb canyes o xarxa cal arrencar les males herbes i ajustar el reg amb la proporció adequada: principalment durant el mes d’agost aquest ha de ser abundant. Des de mitjan del mes d’octubre fins a principi de novembre, just quan la planta canvia de color, el reg ha de disminuir per que la planta s’assequi. La forma de reg va des de la inundació fins al degoteig i passant per diferents tipus d’aspersió. Al mes de desembre serà l’hora de batre i ventar: batre la tavella de la mongeta i garbellar el gra per mitja d’un corrent d’aire que permeti eliminar les impureses. Després es farà la tria per eliminar les mongetes tacades, corcades o que no tenen el vist i plau del productor. Abans la tria es feia d’una forma manual i en família; avui en grans produccions, s’utilitzen maquines òptiques que detecten els pigments o corcs de les mongetes. Les llavors amb les tavelles més grosses, les més resistents, les que tenen el ganxo més pronunciat o altres criteris de qualitat serveixen per millorar i seleccionar el futur conreu. Finalment, arriba l’hora de fer-ne la conservació: un cop recollida i triada la mongeta es congela a -20 ºC durant 3 dies, per evitar la proliferació dels corcs “Jaumets”. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca.

            Les qualitats organolèptiques -gust suau i cremós i poca percepció de la pell-  i el prestigi que la mongeta del ganxet anava agafant va fer que a finals del segle passat la Generalitat de Catalunya li atorgués  la Denominació Comarcal de Producte Alimentari del Vallès ( Occidental 1993 i Oriental 1995). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP Mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, i després de processos complexes, a l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida (DOP) amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP. La zona geogràfica de la DOP «Mongetes del ganxet Vallès-Maresme» inclou tots els municipis de les comarques del Vallès (Occidental i Oriental), i els municipis  de Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius de la comarca del Maresme, i els municipis de Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric de la comarca de la Selva. Al Vallès Oriental és on es conrea i produeix més mongeta del ganxet, principalment al voltant de Granollers: Montornès, les Franqueses i la Roca.  Al Vallès Occidental, on l’agricultura està en retrocés, la producció és molt menor. Amb tot, en l’actualitat, al Vallès, trobem posicions confrontades vers la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. D’altres, en critiquen la gestió i la utilitat, i volen seguir venent ganxet sense la DOP.

            Aquesta mongeta que té els seus ancestres a Amèrica Central  i possiblement arribaria a les nostres contrades de mans dels «indianos» per les costes del Maresme, després de diferents encreuaments i mutacions, s’ha convertit en una de les més apreciades i conegudes a Catalunya. Ja a final del segle XIX es menciona en cultius de la província de Barcelona. Les seves tècniques de cultiu i el sentit identitari de la mongeta fan que sigui un patrimoni vallesà, el qual es veu incrementat per la recuperació d’antigues receptes  i la seva valoració dins el món de la restauració. Tanmateix, la proliferació de fires i esdeveniments al voltant de la mongeta són cada any més freqüents, i just a final de novembre en podem gaudir: Festa de la Mongeta de Llerona  i Fira’t de la Mongeta de Gallecs, entre altres.

Article publicat a iSabadell.cat: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-valles-i-la-mongeta-del-ganxet/

Recursos sobre la mongeta del ganxet en aquest web: fitxa de l'Inventari  https://www.immaterialvalles.cat/inventari/18/59

 

 

 

 

2021-08-09 13:31:51 Flor i tavella

Sovint no parem atenció a un instrument musical que a moltes poblacions del Vallès ens acompanya i anuncia el temps de la quotidianitat i del que és extraordinari: festiu o tràgic. Aquest instrument musical de percussió ha marcat, primerament, el temps religiós i després el civil: ens referim als tocs dels resos canònics -matines, laudes, prima, conventual, tèrcia, sexta, nona, vespres, completes; els quals, posteriorment, amb la industrialització  i secularització, van perdre protagonisme davant dels tocs que marcaven -juntament amb la sirena de la fàbrica- l’horari civil. Parlem de les campanes.

            Antigament, les campanes eren vitals per al funcionament de la població. Eren el mitjà de comunicació més important, que escampava amb els seus tocs els missatges, permetent que els habitants s’assabentessin del que passava al seu entorn: si hi havia hagut morts, si era festa o no, si s’havia calat foc, si venia tempesta, si el terme era atacat, entre molts altres. Les campanes no solament emeten sons d’avís, podríem dir que són la veu de la comunitat, doncs expressen missatges i sentiments propis del lloc. Bàsicament, trobem dos grans grups de tocs: els religiosos i els civils, com esmentàvem al començament. En aquest sentit, avui encara, a alguns indrets es coneixen els diferents tocs i s’utilitzen, regulant la vida dels habitants. Si més no, a través del toc dels quarts i les hores, de dia i de nit a moltes viles vallesanes.

            Com bé ens explica Delfí Dalmau -estudiós del patrimoni campaner-  les campanes se solen situar a la part alta del campanar: campanar de torre i/o també espadanya. Durant el romànic les campanes estaven fixes a la seva estança, en el gòtic van agafant moviment i ja durant el Renaixement i el Barroc es van situant als finestrals de la torre del campanar, són les anomenades campanes litúrgiques que podem veure en la majoria de campanars. També, i d’època moderna, trobem campanes penjades en estructures de pedra o metàl·liques, sobre el terrat d’edificis sovint municipals, que s’utilitzen per fer sonar els quarts i les hores en un ús més profà. Generalment, a partir del segle XIV, el material amb que es fan les campanes és el bronze -coure aliat amb una cinquena part d’estany- que se li acaba donant la forma de vas invertit. La campana sona quan es colpejada per una massa interna: el batall, fet de ferro forjat i en forma de pera. Si es fa sonar per fora es colpeja amb un martell.

            Tenim notícia documentada de l’ús de campanes a la comunitat cristiana des del segle IV. El campanar va passar a ser un punt de referència visual de la parròquia i les campanes amb els seus tocs un element regulador de la vida diària per transmetre els diferents esdeveniments. A partir del segle XVI l’ofici de campaner es converteix en gremial: saber tocar les campanes era un art. La Guerra Civil (1936-1939), també al Vallès, va comportar la destrucció de moltes campanes. A partir dels anys cinquanta del segle passat comença l’electrificació de les campanes i la seva motorització. Aquest fet i els tocs estandarditzats i monòtons dels mecanismes va suposar la quasi desaparició dels tradicionals i manuals, els quals sovint es transmetien de forma oral. Amb la mecanització de les campanes els tocs es reduïen pràcticament al toc de missa, difunts i festa -als monestirs es conservaren els tocs canònics. L’ofici va minvar.

            Amb tot, des de final segle XX el món de les campanes s’ha anat recuperant.  Iniciatives com la trobada de campaners de Catalunya a Os de Balaguer de l’any 1988, la creació de la Confraria de Campaners  i Carillonistes de Catalunya el 1993 i la  curosa feina dels Campaners de la Catedral de València, entre altres, han significat la valoració del món campaner. En aquest sentit l’octubre de 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar declarar els tocs de campana Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional i la seva incorporació al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya.

            Al Vallès Occidental comptem 52 campanars i 58 campanes; i, a l’Oriental 64 campanars i 80 campanes -dades de 2016 de Campaners de la Catedral de València. A la comarca trobem campanars de totes les característiques i estils: el campanar barroc de Sant Fèlix de Sabadell, semblant al de Santa Perpètua de Mogoda, Sant Feliu del Racó i al neoclàssic de Vacarisses. I els de Sant Pere de Reixac, Sant Julià d’Altura que tenen només la part superior en aquest estil barroc o del neoclàssic. També els campanars barrocs de l’Ametlla, de Caldes de Montbui, Sant Celoni, Cardedeu, i tants d’altres. En general, i seguint a Delfí Dalmau, al Vallès Oriental predominen els campanars amb formes més pures i els modernistes, lligats a aquest moviment, els trobarem posteriorment més a l’Occidental. Això si, a cadascun dels campanars, la campana que toca té un so particular que el fa únic, el qual des del present ens connecta amb els avantpassats que també l’escoltaven. El so de la campana és un dels pocs sons que resta inalterable amb el pas del temps.

Publicat a https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-valles-i-els-tocs-de-campana/

 

 

Des del mes de maig de 2018 -amb la col·laboració dels centres d’estudi del Vallès, informants, protagonistes i població- ens hem desplegat per la comarca fent cerca de tots aquells recursos -documentals i humans- relacionats amb el patrimoni cultural immaterial per acostar-nos així als diferents elements vius. A través de la xarxa establerta amb aquests corresponsals i informants hem anat inventariant alguns elements de cada zona. A mig i llarg termini l’objectiu és arribar a tots. Els resultats d’aquestes activitats es poden consultar en aquest web, així com les fitxes-vídeo que anem incorporant. Durant els darrers mesos hem estat treballant en aquest gestor de continguts i nou web de l'Immaterial Vallès, el qual anirem millorant. La pàgina web vol servir de pont entre la població i l’equip que hi està treballant. D’aquesta manera -juntament amb la presència als mitjans de comunicació i xarxes socials- assegurem la difusió i interacció del projecte entre la població, estudiosos i altres. 

Tanmateix, el projecte compren la investigació i estudi del patrimoni cultural immaterial en el seu conjunt -no solament les fitxes. En aquest sentit contemplem: participació a jornades de patrimoni, memòria, estudi i investigació; seminaris i congressos; treballs de grau universitari, entre altres. Una mostra seria la publicació del llibre El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial -conjuntament amb centres d’estudi del Vallès. Tots aquests aspectes els anem incorporant a l'apartat Recursos Documentals de la pàgina web.

Una de les novetats que aporta l’inventari del Vallès és la realització de la fitxa - vídeo, en la qual és pot fer una aproximació visual al relat de l’element inventariat. Ja des de la redacció de l’avant-projecte el 2017, es va valorar la importància de la imatge per a referenciar el patrimoni. Promoure el coneixement d’aquest patrimoni i apropar-lo a persones, col·lectius i institucions publiques i privades és una forma de contribuir a la seva salvaguarda. Des de l’Immaterial Vallès volem agrair a totes les persones, entitats i institucions que han fet possible aquests tres anys d’inventari. Gràcies pel suport.

Al Vallès se celebren més de seixanta mercats setmanals no sedentaris. Són els anomenats mercats de marxants o ambulants. Una de les seves característiques és la  venda directa al consumidor en un àmbit local. A quasi tots els municipis de més de 5.000 habitants hi trobem mercats d’aquests tipus, els quals s’acostumen a situar en el centre urbà i/o també a prop del mercat municipal respectiu. Al Vallès Oriental n´hi comptem 38, i a l’ Occidental 31 -dades  de juny de 2021.  Cadascun d’ells té les seves peculiaritats, per exemple a Granollers, la Roca del Vallès, Sabadell i Sant Quirze del Vallès se’n fan més de tres a la setmana. Els de Canovelles, Granollers i Terrassa tenen més de 300 parades.

            La tradició d’anar al mercat, la qual passa de generació en generació, és un punt de trobada que fomenta la cohesió social i el comerç de proximitat, el qual acostuma a complementar el municipal. Principalment, en aquests mercats hi trobem: tèxtil i moda, alimentació, equipament personal i parament de la llar, entre altres. La importància dels mercats de marxants ha estat cabdal en el desenvolupament del comerç local, comarcal i de país. Al seu voltant s’han anat formant moltes viles i pobles. El geògraf Pau Vila (Sabadell, 1881- Barcelona, 1980) parlava sovint de la importància dels marxants en l’articulació del territori i a la mateixa divisió comarcal que se li va encarregar contemplava en les seves línies divisòries la polaritat dels mercats. Cada dia de la setmana, podem visitar un dels mercats del Vallès. Ens aturarem al mercat del dijous de Granollers.

            El mercat de Granollers, documentat des del 1041, s’ha anat celebrant durant segles i ha estat un dels motors econòmics de la ciutat. Efectivament, a partir del segle XI comencem a trobar documentació -privilegis- que fa referència a l’activitat mercantil: els mercats setmanals van agafar importància als comtats catalans i sovint apareixen localitzats al voltant d’una església, d’un petit nucli de població, d’un castell o d’una cruïlla de camins. Alguns sorgeixen de nou i altres, sembla, seguirien una vella tradició. El mercat de Granollers ens apareix de bell antuvi com el gran centre de l’activitat comercial dels pobles de la comarca, cosa que vindrà recolzada per un seguit de privilegis reials que no faran més que potenciar-lo. Entre altres, esmentem el privilegi del segle XIV, d’Alfons III el Benigne, que permetia la celebració setmanal del mercat del dijous, de les fires de Pasqua Granada i de la Fira de Sant Joan Degollat del 29 d’agost a terres granollerines. Tanmateix, el privilegi de salvaguarda i guiatge del segle XV, el qual oferia protecció a totes les persones que anaven al mercat o a les fires, significarà una important empenta.

            Així, doncs, el mercat agafarà protagonisme i al seu voltant s’anirà formant un conjunt de places i carrers -a l’entorn de la plaça Major- que prendran el nom dels productes a la venda: olles, gallines, cabrits, porcs i altres. A final de segle XVI, es construirà la Porxada i es remodelarà la plaça Major. Finalment el mercat s’anirà perllongant i arribarà fins a les places de Jacint Verdaguer, de la Corona i al Parc de l’Estació. Actualment el mercat dels dijous aplega fins a 400 parades a les places del centre de la ciutat i al seu voltant. És el mercat més gran del Vallès Oriental que se celebra en dia laborable. Recordem que el mercat de la propera població de Canovelles se celebra en diumenge i arriba a les 500 parades.

             A més dels noms d’algunes places, agafats dels productes a la venda, un altre topònim que neix d’aquest mercat és el del Rengle, nom donat a l’espai dels carrers Santa Elisabet, Espí i Grau, on els pagesos s’arrengleren per vendre-hi majoritàriament el seu aviram el dia del mercat del dijous, com ens explica Enric Garcia Pey en el seu recull onomàstic de Granollers. Encara podem trobar, de forma testimonial, algunes parades d’aus en aquest anomenat rengle. També segueix viu el costum de fer un esmorzar de forquilla i ganivet, que abans pagesos, marxants  i comerciants compartien al voltant d’una taula per tancar els seus tractes en un dels establiments i restaurants dels carrers granollerins, entre altres l’Hostal de Ca la Sila, després Fonda Espanya i Fonda Europa.

Publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-mercat-dels-dijous-de-granollers/

 https://youtu.be/6QTFfLZeDcI

 Fins ben entrat segle XX, la roba es rentava als rius, les rieres, torrents, basses, entre altres, finalment es varen construir els safarejos o rentadors. Alguns privats i altres públics a cura dels ajuntaments. Com és conegut, un safareig és un receptacle, sovint rectangular, que s’omple d’aigua i serveix generalment per rentar la roba, també per regar. Els safarejos han estat llocs de sociabilitat femenina -encara avui, on principalment les dones es reunien per fer la bugada. Durant el segle XIX i part del XX, cada poble solia tenir un espai públic per rentar la roba, una feina feixuga i laboriosa realitzada per les dones, però que, al mateix temps, permetia la trobada, la reunió i el comentari de diferents afers. Un espai de relació i comunicació on el soroll de picar la roba mullada, el frec del sabó i de l’aigua es barrejava amb la xerrameca. Un cop feta la bugada es tornava a casa on s’estenia.  Algunes dones si estaven tot el dia fins que s’eixugava la roba. L’aparició de l’aigua corrent i després la rentadora va anar fent desaparèixer el seu ús. La llista de safarejos públics conservats al Vallès és llarga, molts es van mantenir actius fins a la dècada del anys cinquanta del segle passat i alguns encara continuen fent la seva funció. És el cas del safareig de la Portalera de la vila de Caldes de Montbui, el qual es continua utilitzant per rentar la roba.

            La vila de Caldes, al Vallès, durant l’època romana, va ser un enclavament termal establert sobre les seves fonts d’aigua. D’aquí el nom: aigües calentes, que brollen de la terra. Més tard, durant el segle XIX va ser la primera vila balneària de Catalunya. De la cèntrica Font del Lleó -en tenim noticia documentada des de 1581- en brolla contínuament l’aigua que fumeja a una temperatura constant d’uns 70º C. Abans es deia Font dels Escaldadors -pels escaldadors de vímec, els quals el remullaven en la seva aigua per donar-li forma. Els calderins i calderines encara avui utilitzen l’aigua de la font per diferents usos domèstics -com coure llegums o rentar. De la font prové l’aigua que omple el safareig de la Portalera, el qual es buida i neteja cada dia. Aquest safareig es va construir a final de segle XIX, canviant el seu emplaçament des del carrer Santa Susanna, originàriament estava a prop d’un dels portals de la muralla medieval que envoltava el nucli antic de la vila. D’aquí el seu nom.

            Com dèiem, l’aigua arriba al safareig  procedent de la Font del Lleó a una temperatura més baixa, uns 50º C a la part on es renta i 62º C al safareig més petit. Els dies de cada dia és freqüent veure-hi rentar roba. L’aigua calenta facilita la feina de rentar i esbandir les diferents peces. A Caldes, al segles XIX - XX, si van construir fins 6 safarejos d’aigua termal. Així, el safareig dels Calciners, s’utilitzava per rentar-hi la roba dels malalts i evitar d’aquesta manera les infeccions -s’hi posava calç. El safareig de la Canaleta, construït per l’arquitecte Manuel Raspall al 1929, l’aigua prové de la font de la Canaleta, encara actiu. L’antic safareig de Santa Esperança, de meitat del segle XX, el qual  a partir de 2015 va ser recuperat per l’Ajuntament calderí per donar-li un nou ús: Banys Termals el Safareig.

            Des de l’any 2007, l’Ajuntament de Caldes de Montbui amb el suport del Departament d’Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya, va crear el Centre d’Interpretació dels safarejos d’aigua termal, amb la finalitat de conservar aquest patrimoni cultural i preservar la  seva memòria i identitat. Fins a l’arribada de l’aigua corrent, el safareig públic va ser un avenç important que facilitava la laboriosa i lenta feina de rentar la roba: ja no calia desplaçar-se al riu o altre indret allunyat de casa, suportant el pes de la roba, sobretot mullada. Tanmateix, aquesta feina de rentar la roba complia una doble funció: neteja i sociabilitat. Rentant es parlava i es feien relacions. Expressions vives avui com: fer safareig, tindrien el seu origen en aquests llocs, on les dones s’agrupaven per rentar i alhora «comentar» els afers del poble i altres. Llocs de trobada i comentaris, que continuen vius.

Publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-safareig-de-la-portalera-de-caldes-de-montbui/

 

https://youtu.be/ilaD3W2ZCxk

El paratge natural i històric de Santiga es troba dins del terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda, a la seva banda de ponent i a dos quilometres del nucli urbà, on es va agregar l’any 1847. Envoltada de zones industrials, la vall de Santiga- entre el riu Ripoll i la riera de Caldes, i la serra de la Salut i de Polinyà-  conserva encara el seu paisatge agrícola i forestal. L’activitat agrícola conviu amb la vegetació de ribera al llarg de la riera de Santiga. Aquesta riera -abans Canalies- dividia l’espai en dos barris: el de dalt, amb el safareig, la masia fortificada o castell i l’església amb el seu conjunt parroquial, els quals conformen la plaça de Santiga, i, a més, can Rectoret, Can Barnola i d’altres masies; i, el barri de baix, amb masies com can Sabau, Torreferrusa, can Maiol, can Llobet i altres. El safareig rep les aigües d’una mina construïda al segle XIX. El castell és una masia fortificada que apareix a la documentació des del segle X-XI. I, a l’església romànica de Santa Maria l’Antiga o Santiga -edificada sobre restes d’una vil·la romana, en un espai ocupat des del neolític, documentada des de l’any 983 i en una acta de consagració al 1193- si venera la Mare de Déu de l’Heura, que fou «trobada» a l’any 1621.

            Tots aquests elements de Santiga conformen un espai molt estimat pels perpetuencs i perpetuenques -també per altres veïns del Vallès: Sabadell, Barberà o Ripollet, entre altres- que acull una part important de la seva activitat cultural, a més de la pròpiament religiosa. Així, un diumenge de cada mes els membres del Centre de Recerques i Estudis de Mogoda (CREM) organitzen una visita guiada a l’església de Santa Maria l’Antiga. Per protegir l’espai, des de final de segle XX l’Ajuntament de Santa Perpètua va realitzar un pla d’ordenació i protecció del medi natural de Santiga: la masia – castell és un Bé d’Interès Nacional i l’església un Bé d’Interès Local. Al seu entorn si celebra la Festa Major, l’Aplec de Santiga, Sardanes, la Festa de Santa Prisca, els Goigs, la Mare de Déu de l’Heura dins la Festa de l’Arbre i l’Homenatge als Poetes, entre altres.

            L’any 2019 el Ple de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda va declarar per unanimitat la Festa de l’Arbre i l’Homenatge als Poetes Festa Cultural d’Interès Local, felicitant a l’Associació d’Amics de Santigaper la seva tasca i haver-la fet possible des de l’any 1984: una activitat cultural que combina la preservació de la natura i la poesia. La festa de l’arbre neix, bàsicament, per millorar l’entorn de l’ermita de Santiga i repoblar-lo d’arbres i arbustos. Més endavant a l’any 1990, s’afegeix a la plantada l’homenatge a un poeta o poetessa per perpetuar d’aquesta manera la seva paraula i el seu record a la «Paret del sentiments», mur situat a la part exterior del cementiri que dóna a la plaça de Santiga. Com ens comentava Jaume Vinyals president de l’Associació d’Amics de Santiga: una trentena de poetes ha estat homenatjada i s’ha descobert una placa a la Paret dels Sentiments perquè serveixi de testimoni al llarg del temps.

            En el transcurs de la XXXVI edició de la Festa de l’Arbre -el 2019- es va homenatjar a la poetessa mallorquina Antònia Vicens i Picornell, era la XXX festa d’Homenatge als poetes. La festa començà a les 9 del matí amb la missa i ofrena floral a la Mare de Déu de l’Heura, seguidament, i amb l’acompanyament del Grup de Gegants de Santa Perpètua, es va procedir a la plantada de l’arbre. De retorn a la plaça la Coral Renaixença i el Grup de Ball de Gitanes van precedir l’Homenatge a la poetessa. Se celebrava també el trenta-cinquè aniversari de la formació de l’Associació d’Amics de Santiga i alhora, com dèiem, el trentè aniversari de l’Homenatge als poetes, la qual havia estat possible gràcies a la participació i col·laboració de diferents entitats i associacions perpetuenques.

             L’alcaldessa Isabel Garcia va cloure l’acte destacant la relació entre cultura i natura que s’ha establert a Santiga, convertint la festa de l’arbre i dels poetes en una de les dates més assenyalades de Santa Perpètua. La lectura de diversos poemes de n’Antònia Vicens i la placa commemorativa -obra de l’artista local Judit Humet- a la Paret dels Sentiments, feien present a la vall de Santiga la seva poesia. Natura, tradició i sentiments es fan presents a Santiga. Un paratge que ha aconseguit mantenir la seva identitat cultural, local  i social.

 

 

 

 

 https://youtu.be/25UTZ6oYWh0

El 25 de març, festa de l’Encarnació, al Santuari de la Mare de Déu Puiggraciós se celebra una missa i es reparteixen panets beneïts entre els assistents, és la trobada anual, l’Aplec, que es fa en aquest santuari del Vallès des de l’any 1711. Ja abans de la seva construcció, set masies de la parròquia de Montmany celebraven la festa de la Mare de Déu de Març, l’Encarnació de Jesús, com també es coneguda.

            L’oració de l’Avemaria, quan l’Arcàngel sant Gabriel li diu a la Verge Maria: «Déu vos salve, Maria, plena sou de gracia...», una oració i salutació que se solia gravar al llindar de moltes cases, la qual ens parla de la concepció de Jesús. L’Encarnació de les sagrades escriptures i la tradició, tindria la seva correspondència amb l’equinocci de primavera: l’arribada del bon temps. El dia es comença a fer més llarg. És temps – a partir de Pasqua- de celebrar trobades i aplecs a ermites i santuaris de la Mare de Déu, després del temps de  Quaresma i Setmana Santa. Aquesta festa fixa del 25 de març, durant l’Edat Mitjana, va originar una forma de comptar el temps a partir de la mateixa – l’anomenat càlcul florentí. En aquest sentit, als comtats que conformaven la Catalunya vella, es començava a comptar l’any a partir d’aquesta data -el Concili de Tarragona del 1180, amb l’aprovació reial, va ordenar datar els documents pels anys del Senyor, cosa que va durar fins el segle XIV. D’aquí va passar a Mallorca, al Regne de València i a la resta de territoris conquerits. Un cop abandonada aquesta cronologia la data fou coneguda com la Mare de Déu de Març.

            El Santuari de Puiggraciós es troba als Cingles del Bertí -cingleres de la Serralada Prelitoral  que separen el Moianès del Vallès- a prop del cim i a una alçada de 689 metres. Seguint a Antoni Pladevall, capellà i historiador, l’origen del santuari l’hem de buscar en l’església parroquial de Sant Pau de Montmany, on s´hi venerava una imatge de la Mare de Déu – al segle XV en tenim constància, segons visites pastorals. La gran devoció vers aquesta imatge va fer que cada any es portés en processó al Puiggraciós, on segons la llegenda fou trobada. Al segle XVII ja es venerava a l’altar major de l’església de Montmany. El 25 de març, com dèiem més amunt, s’anava amb la imatge des de Montmany fins a Puiggraciós: es beneïa el terme i es repartien panets beneits entre els assistents. En honor seu es cantaven els Goigs del Roser. Després, a partir de 1701 i «Per això a lloar, gloria, honor i reverència de la gloriosíssima Santa Verge Maria sots la invocació dita del Puiggraciós», es comença a edificar el santuari a iniciativa del rector de Sant Pau de Montmany: «Mil set-cents onze vos posaren / al trono que estau Vos/ Siau la nostra Advocada / Verge de Puig Graciós».

            L’any 1910 la seu de la parròquia de  Sant Pau de Montmany es va traslladar al Santuari de Puiggraciós. Diversos habitants hi passaren: rector, famílies pageses i ermitans. A l’any 1973 s’hi instal·laren un grup de monges benedictines provinents de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les de Sarrià, les quals tenen cura de l’acolliment i la pregària. Actualment  Santa Maria de Puiggraciós pertany a la parròquia de Sant Genís de l’Ametlla del Vallès i al terme de Figaró-Montmany.

            Al Santuari de Santa Maria de Puiggraciós, a més de l’Aplec propi de cada 25 de març -al qual si afegeix el poble de Figaró-Montmany, si celebren altres aplecs de poblacions veïnes: Bigues i Riells i la Garriga. El Dilluns de Pasqua, dia de la Mona, l’Aplec de Puiggraciós a Bigues i Riells, el qual reuneix de bon matí, a caminants per pujar fins el cim. A les 12 del migdia té lloc la missa i la cantada de Caramelles -a cura de la Coral l’Amarant, pròpia d’aquestes dates. També, el quart diumenge d’abril es fa l’aplec de la Garriga a Puiggraciós amb la missa i renovació del vot de poble amb la marededéu de Puiggraciós.

 

 

2021-03-27 16:45:00 L'Aplec de Puiggraciós