El Vallès i els tocs de campana
2021-07-24 12:21:05

Sovint no parem atenció a un instrument musical que a moltes poblacions del Vallès ens acompanya i anuncia el temps de la quotidianitat i del que és extraordinari: festiu o tràgic. Aquest instrument musical de percussió ha marcat, primerament, el temps religiós i després el civil: ens referim als tocs dels resos canònics -matines, laudes, prima, conventual, tèrcia, sexta, nona, vespres, completes; els quals, posteriorment, amb la industrialització  i secularització, van perdre protagonisme davant dels tocs que marcaven -juntament amb la sirena de la fàbrica- l’horari civil. Parlem de les campanes.

            Antigament, les campanes eren vitals per al funcionament de la població. Eren el mitjà de comunicació més important, que escampava amb els seus tocs els missatges, permetent que els habitants s’assabentessin del que passava al seu entorn: si hi havia hagut morts, si era festa o no, si s’havia calat foc, si venia tempesta, si el terme era atacat, entre molts altres. Les campanes no solament emeten sons d’avís, podríem dir que són la veu de la comunitat, doncs expressen missatges i sentiments propis del lloc. Bàsicament, trobem dos grans grups de tocs: els religiosos i els civils, com esmentàvem al començament. En aquest sentit, avui encara, a alguns indrets es coneixen els diferents tocs i s’utilitzen, regulant la vida dels habitants. Si més no, a través del toc dels quarts i les hores, de dia i de nit a moltes viles vallesanes.

            Com bé ens explica Delfí Dalmau -estudiós del patrimoni campaner-  les campanes se solen situar a la part alta del campanar: campanar de torre i/o també espadanya. Durant el romànic les campanes estaven fixes a la seva estança, en el gòtic van agafant moviment i ja durant el Renaixement i el Barroc es van situant als finestrals de la torre del campanar, són les anomenades campanes litúrgiques que podem veure en la majoria de campanars. També, i d’època moderna, trobem campanes penjades en estructures de pedra o metàl·liques, sobre el terrat d’edificis sovint municipals, que s’utilitzen per fer sonar els quarts i les hores en un ús més profà. Generalment, a partir del segle XIV, el material amb que es fan les campanes és el bronze -coure aliat amb una cinquena part d’estany- que se li acaba donant la forma de vas invertit. La campana sona quan es colpejada per una massa interna: el batall, fet de ferro forjat i en forma de pera. Si es fa sonar per fora es colpeja amb un martell.

            Tenim notícia documentada de l’ús de campanes a la comunitat cristiana des del segle IV. El campanar va passar a ser un punt de referència visual de la parròquia i les campanes amb els seus tocs un element regulador de la vida diària per transmetre els diferents esdeveniments. A partir del segle XVI l’ofici de campaner es converteix en gremial: saber tocar les campanes era un art. La Guerra Civil (1936-1939), també al Vallès, va comportar la destrucció de moltes campanes. A partir dels anys cinquanta del segle passat comença l’electrificació de les campanes i la seva motorització. Aquest fet i els tocs estandarditzats i monòtons dels mecanismes va suposar la quasi desaparició dels tradicionals i manuals, els quals sovint es transmetien de forma oral. Amb la mecanització de les campanes els tocs es reduïen pràcticament al toc de missa, difunts i festa -als monestirs es conservaren els tocs canònics. L’ofici va minvar.

            Amb tot, des de final segle XX el món de les campanes s’ha anat recuperant.  Iniciatives com la trobada de campaners de Catalunya a Os de Balaguer de l’any 1988, la creació de la Confraria de Campaners  i Carillonistes de Catalunya el 1993 i la  curosa feina dels Campaners de la Catedral de València, entre altres, han significat la valoració del món campaner. En aquest sentit l’octubre de 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar declarar els tocs de campana Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional i la seva incorporació al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya.

            Al Vallès Occidental comptem 52 campanars i 58 campanes; i, a l’Oriental 64 campanars i 80 campanes -dades de 2016 de Campaners de la Catedral de València. A la comarca trobem campanars de totes les característiques i estils: el campanar barroc de Sant Fèlix de Sabadell, semblant al de Santa Perpètua de Mogoda, Sant Feliu del Racó i al neoclàssic de Vacarisses. I els de Sant Pere de Reixac, Sant Julià d’Altura que tenen només la part superior en aquest estil barroc o del neoclàssic. També els campanars barrocs de l’Ametlla, de Caldes de Montbui, Sant Celoni, Cardedeu, i tants d’altres. En general, i seguint a Delfí Dalmau, al Vallès Oriental predominen els campanars amb formes més pures i els modernistes, lligats a aquest moviment, els trobarem posteriorment més a l’Occidental. Això si, a cadascun dels campanars, la campana que toca té un so particular que el fa únic, el qual des del present ens connecta amb els avantpassats que també l’escoltaven. El so de la campana és un dels pocs sons que resta inalterable amb el pas del temps.

Publicat a https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-valles-i-els-tocs-de-campana/

 

 

Responsive image