Notícies

https://youtu.be/gbY6J0UqmJk

Des del mes de maig de 2018 -amb la col·laboració dels centres d’estudi del Vallès, informants, protagonistes i població- ens hem desplegat per la comarca fent cerca de tots aquells recursos -documentals i humans- relacionats amb el patrimoni cultural immaterial per acostar-nos així als diferents elements vius. A través de la xarxa establerta amb aquests corresponsals i informants hem anat inventariant alguns elements de cada zona. A mig i llarg termini l’objectiu és arribar a tots. Els resultats d’aquestes activitats es poden consultar en aquest web, així com les fitxes-vídeo que anem incorporant. Durant els darrers mesos hem estat treballant en aquest gestor de continguts i nou web de l'Immaterial Vallès, el qual anirem millorant. La pàgina web vol servir de pont entre la població i l’equip que hi està treballant. D’aquesta manera -juntament amb la presència als mitjans de comunicació i xarxes socials- assegurem la difusió i interacció del projecte entre la població, estudiosos i altres. 

Tanmateix, el projecte compren la investigació i estudi del patrimoni cultural immaterial en el seu conjunt -no solament les fitxes. En aquest sentit contemplem: participació a jornades de patrimoni, memòria, estudi i investigació; seminaris i congressos; treballs de grau universitari, entre altres. Una mostra seria la publicació del llibre El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial -conjuntament amb centres d’estudi del Vallès. Tots aquests aspectes els anem incorporant a l'apartat Recursos Documentals de la pàgina web.

Una de les novetats que aporta l’inventari del Vallès és la realització de la fitxa - vídeo, en la qual és pot fer una aproximació visual al relat de l’element inventariat. Ja des de la redacció de l’avant-projecte el 2017, es va valorar la importància de la imatge per a referenciar el patrimoni. Promoure el coneixement d’aquest patrimoni i apropar-lo a persones, col·lectius i institucions publiques i privades és una forma de contribuir a la seva salvaguarda. Des de l’Immaterial Vallès volem agrair a totes les persones, entitats i institucions que han fet possible aquests tres anys d’inventari. Gràcies pel suport.

https://youtu.be/EVgOk-Ibtpc

Al Vallès se celebren més de seixanta mercats setmanals no sedentaris. Són els anomenats mercats de marxants o ambulants. Una de les seves característiques és la  venda directa al consumidor en un àmbit local. A quasi tots els municipis de més de 5.000 habitants hi trobem mercats d’aquests tipus, els quals s’acostumen a situar en el centre urbà i/o també a prop del mercat municipal respectiu. Al Vallès Oriental n´hi comptem 38, i a l’ Occidental 31 -dades  de juny de 2021.  Cadascun d’ells té les seves peculiaritats, per exemple a Granollers, la Roca del Vallès, Sabadell i Sant Quirze del Vallès se’n fan més de tres a la setmana. Els de Canovelles, Granollers i Terrassa tenen més de 300 parades.

            La tradició d’anar al mercat, la qual passa de generació en generació, és un punt de trobada que fomenta la cohesió social i el comerç de proximitat, el qual acostuma a complementar el municipal. Principalment, en aquests mercats hi trobem: tèxtil i moda, alimentació, equipament personal i parament de la llar, entre altres. La importància dels mercats de marxants ha estat cabdal en el desenvolupament del comerç local, comarcal i de país. Al seu voltant s’han anat formant moltes viles i pobles. El geògraf Pau Vila (Sabadell, 1881- Barcelona, 1980) parlava sovint de la importància dels marxants en l’articulació del territori i a la mateixa divisió comarcal que se li va encarregar contemplava en les seves línies divisòries la polaritat dels mercats. Cada dia de la setmana, podem visitar un dels mercats del Vallès. Ens aturarem al mercat del dijous de Granollers.

            El mercat de Granollers, documentat des del 1041, s’ha anat celebrant durant segles i ha estat un dels motors econòmics de la ciutat. Efectivament, a partir del segle XI comencem a trobar documentació -privilegis- que fa referència a l’activitat mercantil: els mercats setmanals van agafar importància als comtats catalans i sovint apareixen localitzats al voltant d’una església, d’un petit nucli de població, d’un castell o d’una cruïlla de camins. Alguns sorgeixen de nou i altres, sembla, seguirien una vella tradició. El mercat de Granollers ens apareix de bell antuvi com el gran centre de l’activitat comercial dels pobles de la comarca, cosa que vindrà recolzada per un seguit de privilegis reials que no faran més que potenciar-lo. Entre altres, esmentem el privilegi del segle XIV, d’Alfons III el Benigne, que permetia la celebració setmanal del mercat del dijous, de les fires de Pasqua Granada i de la Fira de Sant Joan Degollat del 29 d’agost a terres granollerines. Tanmateix, el privilegi de salvaguarda i guiatge del segle XV, el qual oferia protecció a totes les persones que anaven al mercat o a les fires, significarà una important empenta.

            Així, doncs, el mercat agafarà protagonisme i al seu voltant s’anirà formant un conjunt de places i carrers -a l’entorn de la plaça Major- que prendran el nom dels productes a la venda: olles, gallines, cabrits, porcs i altres. A final de segle XVI, es construirà la Porxada i es remodelarà la plaça Major. Finalment el mercat s’anirà perllongant i arribarà fins a les places de Jacint Verdaguer, de la Corona i al Parc de l’Estació. Actualment el mercat dels dijous aplega fins a 400 parades a les places del centre de la ciutat i al seu voltant. És el mercat més gran del Vallès Oriental que se celebra en dia laborable. Recordem que el mercat de la propera població de Canovelles se celebra en diumenge i arriba a les 500 parades.

             A més dels noms d’algunes places, agafats dels productes a la venda, un altre topònim que neix d’aquest mercat és el del Rengle, nom donat a l’espai dels carrers Santa Elisabet, Espí i Grau, on els pagesos s’arrengleren per vendre-hi majoritàriament el seu aviram el dia del mercat del dijous, com ens explica Enric Garcia Pey en el seu recull onomàstic de Granollers. Encara podem trobar, de forma testimonial, algunes parades d’aus en aquest anomenat rengle. També segueix viu el costum de fer un esmorzar de forquilla i ganivet, que abans pagesos, marxants  i comerciants compartien al voltant d’una taula per tancar els seus tractes en un dels establiments i restaurants dels carrers granollerins, entre altres l’Hostal de Ca la Sila, després Fonda Espanya i Fonda Europa.

Publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-mercat-dels-dijous-de-granollers/

 https://youtu.be/6QTFfLZeDcI

 Fins ben entrat segle XX, la roba es rentava als rius, les rieres, torrents, basses, entre altres, finalment es varen construir els safarejos o rentadors. Alguns privats i altres públics a cura dels ajuntaments. Com és conegut, un safareig és un receptacle, sovint rectangular, que s’omple d’aigua i serveix generalment per rentar la roba, també per regar. Els safarejos han estat llocs de sociabilitat femenina -encara avui, on principalment les dones es reunien per fer la bugada. Durant el segle XIX i part del XX, cada poble solia tenir un espai públic per rentar la roba, una feina feixuga i laboriosa realitzada per les dones, però que, al mateix temps, permetia la trobada, la reunió i el comentari de diferents afers. Un espai de relació i comunicació on el soroll de picar la roba mullada, el frec del sabó i de l’aigua es barrejava amb la xerrameca. Un cop feta la bugada es tornava a casa on s’estenia.  Algunes dones si estaven tot el dia fins que s’eixugava la roba. L’aparició de l’aigua corrent i després la rentadora va anar fent desaparèixer el seu ús. La llista de safarejos públics conservats al Vallès és llarga, molts es van mantenir actius fins a la dècada del anys cinquanta del segle passat i alguns encara continuen fent la seva funció. És el cas del safareig de la Portalera de la vila de Caldes de Montbui, el qual es continua utilitzant per rentar la roba.

            La vila de Caldes, al Vallès, durant l’època romana, va ser un enclavament termal establert sobre les seves fonts d’aigua. D’aquí el nom: aigües calentes, que brollen de la terra. Més tard, durant el segle XIX va ser la primera vila balneària de Catalunya. De la cèntrica Font del Lleó -en tenim noticia documentada des de 1581- en brolla contínuament l’aigua que fumeja a una temperatura constant d’uns 70º C. Abans es deia Font dels Escaldadors -pels escaldadors de vímec, els quals el remullaven en la seva aigua per donar-li forma. Els calderins i calderines encara avui utilitzen l’aigua de la font per diferents usos domèstics -com coure llegums o rentar. De la font prové l’aigua que omple el safareig de la Portalera, el qual es buida i neteja cada dia. Aquest safareig es va construir a final de segle XIX, canviant el seu emplaçament des del carrer Santa Susanna, originàriament estava a prop d’un dels portals de la muralla medieval que envoltava el nucli antic de la vila. D’aquí el seu nom.

            Com dèiem, l’aigua arriba al safareig  procedent de la Font del Lleó a una temperatura més baixa, uns 50º C a la part on es renta i 62º C al safareig més petit. Els dies de cada dia és freqüent veure-hi rentar roba. L’aigua calenta facilita la feina de rentar i esbandir les diferents peces. A Caldes, al segles XIX - XX, si van construir fins 6 safarejos d’aigua termal. Així, el safareig dels Calciners, s’utilitzava per rentar-hi la roba dels malalts i evitar d’aquesta manera les infeccions -s’hi posava calç. El safareig de la Canaleta, construït per l’arquitecte Manuel Raspall al 1929, l’aigua prové de la font de la Canaleta, encara actiu. L’antic safareig de Santa Esperança, de meitat del segle XX, el qual  a partir de 2015 va ser recuperat per l’Ajuntament calderí per donar-li un nou ús: Banys Termals el Safareig.

            Des de l’any 2007, l’Ajuntament de Caldes de Montbui amb el suport del Departament d’Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya, va crear el Centre d’Interpretació dels safarejos d’aigua termal, amb la finalitat de conservar aquest patrimoni cultural i preservar la  seva memòria i identitat. Fins a l’arribada de l’aigua corrent, el safareig públic va ser un avenç important que facilitava la laboriosa i lenta feina de rentar la roba: ja no calia desplaçar-se al riu o altre indret allunyat de casa, suportant el pes de la roba, sobretot mullada. Tanmateix, aquesta feina de rentar la roba complia una doble funció: neteja i sociabilitat. Rentant es parlava i es feien relacions. Expressions vives avui com: fer safareig, tindrien el seu origen en aquests llocs, on les dones s’agrupaven per rentar i alhora «comentar» els afers del poble i altres. Llocs de trobada i comentaris, que continuen vius.

Publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-safareig-de-la-portalera-de-caldes-de-montbui/

 

https://youtu.be/ilaD3W2ZCxk

El paratge natural i històric de Santiga es troba dins del terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda, a la seva banda de ponent i a dos quilometres del nucli urbà, on es va agregar l’any 1847. Envoltada de zones industrials, la vall de Santiga- entre el riu Ripoll i la riera de Caldes, i la serra de la Salut i de Polinyà-  conserva encara el seu paisatge agrícola i forestal. L’activitat agrícola conviu amb la vegetació de ribera al llarg de la riera de Santiga. Aquesta riera -abans Canalies- dividia l’espai en dos barris: el de dalt, amb el safareig, la masia fortificada o castell i l’església amb el seu conjunt parroquial, els quals conformen la plaça de Santiga, i, a més, can Rectoret, Can Barnola i d’altres masies; i, el barri de baix, amb masies com can Sabau, Torreferrusa, can Maiol, can Llobet i altres. El safareig rep les aigües d’una mina construïda al segle XIX. El castell és una masia fortificada que apareix a la documentació des del segle X-XI. I, a l’església romànica de Santa Maria l’Antiga o Santiga -edificada sobre restes d’una vil·la romana, en un espai ocupat des del neolític, documentada des de l’any 983 i en una acta de consagració al 1193- si venera la Mare de Déu de l’Heura, que fou «trobada» a l’any 1621.

            Tots aquests elements de Santiga conformen un espai molt estimat pels perpetuencs i perpetuenques -també per altres veïns del Vallès: Sabadell, Barberà o Ripollet, entre altres- que acull una part important de la seva activitat cultural, a més de la pròpiament religiosa. Així, un diumenge de cada mes els membres del Centre de Recerques i Estudis de Mogoda (CREM) organitzen una visita guiada a l’església de Santa Maria l’Antiga. Per protegir l’espai, des de final de segle XX l’Ajuntament de Santa Perpètua va realitzar un pla d’ordenació i protecció del medi natural de Santiga: la masia – castell és un Bé d’Interès Nacional i l’església un Bé d’Interès Local. Al seu entorn si celebra la Festa Major, l’Aplec de Santiga, Sardanes, la Festa de Santa Prisca, els Goigs, la Mare de Déu de l’Heura dins la Festa de l’Arbre i l’Homenatge als Poetes, entre altres.

            L’any 2019 el Ple de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda va declarar per unanimitat la Festa de l’Arbre i l’Homenatge als Poetes Festa Cultural d’Interès Local, felicitant a l’Associació d’Amics de Santigaper la seva tasca i haver-la fet possible des de l’any 1984: una activitat cultural que combina la preservació de la natura i la poesia. La festa de l’arbre neix, bàsicament, per millorar l’entorn de l’ermita de Santiga i repoblar-lo d’arbres i arbustos. Més endavant a l’any 1990, s’afegeix a la plantada l’homenatge a un poeta o poetessa per perpetuar d’aquesta manera la seva paraula i el seu record a la «Paret del sentiments», mur situat a la part exterior del cementiri que dóna a la plaça de Santiga. Com ens comentava Jaume Vinyals president de l’Associació d’Amics de Santiga: una trentena de poetes ha estat homenatjada i s’ha descobert una placa a la Paret dels Sentiments perquè serveixi de testimoni al llarg del temps.

            En el transcurs de la XXXVI edició de la Festa de l’Arbre -el 2019- es va homenatjar a la poetessa mallorquina Antònia Vicens i Picornell, era la XXX festa d’Homenatge als poetes. La festa començà a les 9 del matí amb la missa i ofrena floral a la Mare de Déu de l’Heura, seguidament, i amb l’acompanyament del Grup de Gegants de Santa Perpètua, es va procedir a la plantada de l’arbre. De retorn a la plaça la Coral Renaixença i el Grup de Ball de Gitanes van precedir l’Homenatge a la poetessa. Se celebrava també el trenta-cinquè aniversari de la formació de l’Associació d’Amics de Santiga i alhora, com dèiem, el trentè aniversari de l’Homenatge als poetes, la qual havia estat possible gràcies a la participació i col·laboració de diferents entitats i associacions perpetuenques.

             L’alcaldessa Isabel Garcia va cloure l’acte destacant la relació entre cultura i natura que s’ha establert a Santiga, convertint la festa de l’arbre i dels poetes en una de les dates més assenyalades de Santa Perpètua. La lectura de diversos poemes de n’Antònia Vicens i la placa commemorativa -obra de l’artista local Judit Humet- a la Paret dels Sentiments, feien present a la vall de Santiga la seva poesia. Natura, tradició i sentiments es fan presents a Santiga. Un paratge que ha aconseguit mantenir la seva identitat cultural, local  i social.

 

 

 

 

 https://youtu.be/25UTZ6oYWh0

El 25 de març, festa de l’Encarnació, al Santuari de la Mare de Déu Puiggraciós se celebra una missa i es reparteixen panets beneïts entre els assistents, és la trobada anual, l’Aplec, que es fa en aquest santuari del Vallès des de l’any 1711. Ja abans de la seva construcció, set masies de la parròquia de Montmany celebraven la festa de la Mare de Déu de Març, l’Encarnació de Jesús, com també es coneguda.

            L’oració de l’Avemaria, quan l’Arcàngel sant Gabriel li diu a la Verge Maria: «Déu vos salve, Maria, plena sou de gracia...», una oració i salutació que se solia gravar al llindar de moltes cases, la qual ens parla de la concepció de Jesús. L’Encarnació de les sagrades escriptures i la tradició, tindria la seva correspondència amb l’equinocci de primavera: l’arribada del bon temps. El dia es comença a fer més llarg. És temps – a partir de Pasqua- de celebrar trobades i aplecs a ermites i santuaris de la Mare de Déu, després del temps de  Quaresma i Setmana Santa. Aquesta festa fixa del 25 de març, durant l’Edat Mitjana, va originar una forma de comptar el temps a partir de la mateixa – l’anomenat càlcul florentí. En aquest sentit, als comtats que conformaven la Catalunya vella, es començava a comptar l’any a partir d’aquesta data -el Concili de Tarragona del 1180, amb l’aprovació reial, va ordenar datar els documents pels anys del Senyor, cosa que va durar fins el segle XIV. D’aquí va passar a Mallorca, al Regne de València i a la resta de territoris conquerits. Un cop abandonada aquesta cronologia la data fou coneguda com la Mare de Déu de Març.

            El Santuari de Puiggraciós es troba als Cingles del Bertí -cingleres de la Serralada Prelitoral  que separen el Moianès del Vallès- a prop del cim i a una alçada de 689 metres. Seguint a Antoni Pladevall, capellà i historiador, l’origen del santuari l’hem de buscar en l’església parroquial de Sant Pau de Montmany, on s´hi venerava una imatge de la Mare de Déu – al segle XV en tenim constància, segons visites pastorals. La gran devoció vers aquesta imatge va fer que cada any es portés en processó al Puiggraciós, on segons la llegenda fou trobada. Al segle XVII ja es venerava a l’altar major de l’església de Montmany. El 25 de març, com dèiem més amunt, s’anava amb la imatge des de Montmany fins a Puiggraciós: es beneïa el terme i es repartien panets beneits entre els assistents. En honor seu es cantaven els Goigs del Roser. Després, a partir de 1701 i «Per això a lloar, gloria, honor i reverència de la gloriosíssima Santa Verge Maria sots la invocació dita del Puiggraciós», es comença a edificar el santuari a iniciativa del rector de Sant Pau de Montmany: «Mil set-cents onze vos posaren / al trono que estau Vos/ Siau la nostra Advocada / Verge de Puig Graciós».

            L’any 1910 la seu de la parròquia de  Sant Pau de Montmany es va traslladar al Santuari de Puiggraciós. Diversos habitants hi passaren: rector, famílies pageses i ermitans. A l’any 1973 s’hi instal·laren un grup de monges benedictines provinents de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les de Sarrià, les quals tenen cura de l’acolliment i la pregària. Actualment  Santa Maria de Puiggraciós pertany a la parròquia de Sant Genís de l’Ametlla del Vallès i al terme de Figaró-Montmany.

            Al Santuari de Santa Maria de Puiggraciós, a més de l’Aplec propi de cada 25 de març -al qual si afegeix el poble de Figaró-Montmany, si celebren altres aplecs de poblacions veïnes: Bigues i Riells i la Garriga. El Dilluns de Pasqua, dia de la Mona, l’Aplec de Puiggraciós a Bigues i Riells, el qual reuneix de bon matí, a caminants per pujar fins el cim. A les 12 del migdia té lloc la missa i la cantada de Caramelles -a cura de la Coral l’Amarant, pròpia d’aquestes dates. També, el quart diumenge d’abril es fa l’aplec de la Garriga a Puiggraciós amb la missa i renovació del vot de poble amb la marededéu de Puiggraciós.

 

 

2021-03-27 16:45:00 L'Aplec de Puiggraciós

L’ofici de pastor d'ovelles és una activitat que té com a objectiu principal la cria i engreix del bestiar oví -el ramat- per mitjà de la  seva pastura. Aquest ofici ha estat present en el paisatge de la comarca del Vallès des de temps antic, tot i que avui es troba en una situació de regressió; entre d’altres, ha hagut d’anar-se adaptant als diferents canvis d’ús del sòl agrícola. La ramaderia ovina es practica quasi de la mateixa manera que fa segles. Al ser un ofici tradicional, els coneixements s'han anat transmetent de generació en generació. Des del segle X-XI, en què es comencen a formar les gran rutes ramaderes, l’ofici ha canviat molt poc. Ramat, gos, sarró, bastó i corral identifiquen l’ofici, a més a més del coneixement de les necessitats de les ovelles i del terreny on pasturen. Un dels grans canvis per l’ofici ha estat la pràctica desaparició de depredadors -principalment del llop, cosa que ha alleugerit la preocupació del pastor i ha fet que el gos ramader o mastí s’anés canviant pel gos d’atura, més petit i amb la funció de conduir el ramat o aturar-lo més que protegir-lo. També han desaparegut gairebé els corrals de dins de les poblacions, així com els corrals, i refugis, de pedra seca de les afores, els quals s’han transformat en naus o instal·lacions modernes allunyades de la població.

            El mes de setembre de 2019, al Vallès occidental es comptaven 28 explotacions i 9.252 caps de bestiar oví; mentre que a l’oriental teníem 98 explotacions i 18.593 caps  d’ovins. La majoria d’aquestes explotacions són petites i mitjanes i estan  dirigides a la cria de carn pel consum humà en règim de semi estabulació. Actualment, l’ofici de pastor -ramaderia ovina- per raons sanitàries està fortament controlat per l’administració i cadascuna de les ovelles ha d’estar perfectament identificada i registrada. De les tres races ovines autòctones de Catalunya: la ripollesa, la xisqueta i l’aranesa; al Vallès la més abundant majoritàriament és la ripollesa -el seu origen prové de l’encreuament antic dels ovins del Pirineu amb altres tipologies i ha donat diferents ecotips: Pirenaica, Berguedana, Queralpina i Muntanyola-, encara que la raça es també present a les terres de l’Ebre i a la província de Terol. Els ramats de raça Ripollesa van ser pioneres en la identificació electrònica.

            Les ovelles mentre pasturen fertilitzen el sòl amb les seves femtes i els fems que es produeixen als corrals són preats pels pagesos. En canvi, la llana, avui en dia no es apreciada i el pastor no en treu rendiment econòmic; però cal esquilar les ovelles, almenys un cop a l’any per un millor creixement i tranquil·litat de l’animal. El pasturatge habitualment es realitza cada dia: se surt al matí duent al sarró alguna cosa per menjar i es torna al corral  ben entrada la tarda. És un ofici que se sol transmetre de pares a fills o de pastor a aprenent; tot i que  actualment existeix l’Escola de Pastors de Catalunya i cursos de formació dirigits als pastors.

             Un dels grans canvis que ha experimentat l’ofici en les darreres dècades ha estat en la transhumància; és a dir en l’emigració estacional del bestiar a la recerca de pastura: a l’estiu cap a la muntanya i a l’hivern cap a la terra baixa. El Vallès havia estat terra per hivernar els ramats dels Pirineus durant molt segles. Avui en dia, pràcticament, la transhumància a peu dels ramats que pujaven amb viatges llargs ha desaparegut. Els gran camins històrics, també coneguts com a carrerades, estan en desús i la transhumància tant de llarg com de curt recorregut es fa bàsicament en camió.

             A Catalunya teníem tres grans eixos de transhumància: el de ponent, el de la zona central i oriental i el de les terres de l’Ebre. El Vallès estaria emmarcat en l’eix central, on hi trobem els camins que baixaven de l’alt Bergadà, la Cerdanya i el Ripollès fins a l’àrea de Barcelona i al camp de Tarragona. Tot i que entre ells estan interconnectats -la xarxa de camins o carrerades de Catalunya  tindria una longitud estimada d’uns 20 mil quilometres amb només un 15% classificat- el gran camí que uneix les muntanyes del Ripollès i el Bergadà amb el Vallès és el camí del Vallès o de Moià també conegut com la carrerada de la Cerdanya. Ara bé, els ramats que baixaven dels Pirineus també podien entrar a la nostra comarca per un ramal de l’antic camí de Manresa que per la serra de l’Obac davallaria cap a la riera de les Arenes i Rubí fins al Llobregat; i pels camins del Montseny anirien cap a Cànoves i Samalús, Sant Pere de Vilamajor; i altre cap a Sant Celoni.

             Aquests camins per on han discorregut els ramats i els pastors són un corredor ecològic de patrimoni públic que creuen la comarca i Catalunya. Efectivament, des de la llei de 1995 la Generalitat considera aquests camins ramaders béns de domini públic i alguns -pocs- d’ells estan classificats, com les carrerades de: Santa Perpetua de Moguda, Cerdanyola, Palau Solità i Plegamans, Polinyà, Barberà del Vallès, Lliça de Vall, Mollet i Parets. D’aquesta manera, pastors i ramats han anat creant un seguit d’infraestructures -camins, abeuradors, barraques, zones de pastura i altres, coneixements i cultura que conformen un ric patrimoni material i immaterial a  inventariar i conservar.

Vídeo: https://youtu.be/BBl7uRduG1s

 

 

 

                                                                       

2018-12-21 22:00:00 BON NADAL