La cultura de les plantes remeieres a Can Pèlacs de Matadepera
Àmbit

Salut, alimentació i gastronomía

Imatge de presentació

Identificació

Codi

IPCIV-6-019

Nom propi de l'element

Plantes remeieres

Altres denominacions

Herbes remeieres, plantes, herbes

Grup i/o comunitat

Can Pèlacs

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català

Breu descripció

https://youtu.be/BMguhbSmhoM

(En elaboració)

Les herbes remeieres són plantes que tenen propietats medicinals, que encara que no actuen de manera immediata sobre el cos, sí que contribueixen en sanar de la malaltia i també protegir-nos abans que aquesta ens afecti. Els científics botànics calculen que hi pot haver gairebé set-centes espècies de plantes medicinals o herbes remeieres i cada una d’elles té els seus usos i funcionalitats.

Data identificació

19/06/2020 07:11 PM - 31/12/2020

Localització

Localització

Matadepera

Descripció de la localització

La Masia de Can Pèlacs es troba situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac i té una extensió de 63 hectàrees, que inclouen una pairalia i masoveria dels anys trenta del segle XX. Al voltant d’aquesta masia hi ha el bosc, font de totes les herbes remeieres i d’altres recursos necessaris per a la vida senzilla que hi ha.

El massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac formen el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i aquest forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. El clima del parc és mediterrani subhumit i principalment es desenvolupen alzinars i pinedes però també hi ha rouredes com la de les Teixoneres i la del sot de la Bóta. 

Fins a 12 municipis (Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses) hi tenen part en el seu terme municipal.

Datació

Periodicitat

Estacional

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques)

Descripció

Descripció (Àmbit 3. Tradicions orals, particularitats lingüístiques i formes de comunicació)

Descripció (Àmbit 5. Manifestacions musicals i sonores)

Descripció (Àmbit 6. Salut, alimentació i gasatronomia)

Descripció general

Les herbes remeieres són plantes que tenen propietats medicinals, que encara que no actuen de manera immediata sobre el cos, sí que contribueixen en sanar de la malaltia i també protegir-nos abans que aquesta ens afecti. Els científics botànics calculen que hi pot haver gairebé set-centes espècies de plantes medicinals o herbes remeieres i cada una d’elles té els seus usos i funcionalitats.

Els usos de cada planta és divers i s’adapta la seva preparació a la cura o prevenció de la malaltia. Hi ha diversos usos com la infusió, els ungüents, les cremes o per cuinar i en cada un d’ells s’activen les propietats de la planta. Les informadores comenten que al voltant de cada una de les plantes és important, no sols conèixer les propietats i usos, sinó també el seu moment de collita, la quantitat necessària i si hi ha algunes dates o moments idonis per a la seva recollida. Un exemple d’aquest coneixement més enllà de la planta seria la importància del nombre que, en el seu cas, es regeixen per tradició o el fet de conèixer la naturalesa ja que “si la naturalesa ofereix més quantitat d’una planta respecte a la temporada passada està avisant que vindrà la malaltia i d’aquesta manera ens podem protegir”. La relació i coneixement de la naturalesa és molt important ja que pot donar molta informació i cal saber interpretar-la.

Els usos de les plantes medicinals no sols són per a les persones ja que altres sectors com en el pastoreig també s’utilitzen per curar diverses ferides dels animals, per subministrar medicines o prevenir algunes malalties. Com ens comenten les Albes, un exemple seria pegar al paladar les herbes amb ajuda de la mel a les ovelles per tal de guarir-les de malalties.

Història i transformacions de l'element

Al llarg de la història la humanitat ha trobat en la naturalesa una alida per combatre malalties i també prevenir-ne. Des de l’antiguitat aquesta relació ha quedat patent en restes arqueològiques en que hi ha una relació entre la població i les herbes ja sigui per cuinar, per acompanyar els morts o com a curació de malalties. Per trobar una primera referència històrica a les herbes remeieres podem viatjar 6.000 anys enrere a Babilònia on el Codi d’Hammurabi escrit a pedra hi ha la referencia a 250 plantes medicinals, entre les quals hi ha la menta o regalèssia. O una mica més endavant, en la mateixa Bíblia en que hi ha fins un recompte de 200 plantes d’origen medicinal, o també l’ús de grecs i romans en que en llibre de Hipòcrates anomenat Corpus Hippocratium anomena més de 230 plantes, descriu els diferents efectes en l’organisme i les diverses aplicacions.

En l’Edat Mitjana el coneixement de plantes i els seus efectes queda dintre de monestirs i convents que els seus habitants cultiven i experimenten per deixar reflectits els seus resultats i usos. També en aquests espais hi ha un ús curatiu de les plantes fent remeis casolans per curar diferents malalties i utilitzant diverses formes com infusions o cremes. I és en aquesta època en que es reafirma que si Déu posa la malaltia també ofereix el remei per a la curació.

En l’Edat Moderna el renaixement recupera el saber de l’antiguitat clàssica i apareixen, gràcies a l’arribada de la impremta, textos de fitoteràpia i textos de manuscrits que no hi podien haver-hi còpies manuscrites. En aquesta mateixa època, amb la conquesta d’Amèrica, s’obre un nou món de coneixements sobre plantes que fins ara no es coneixien i es reactiva l’estudi d’aquestes. I mentre per Europa, a partir del segle XVI, es comencen a obrir herbolaris que promouen l’ús d’herbes com a remeis per a malalties i també es defineixen com una font d’informació sobre herbes, tant locals com exòtiques.

A Espanya és en l’Època Contemporània que es comencen a comercialitzar les herbes a través d’herbolaris fixes que cultiven les seves herbes i també compren a marxants de tot el món, i és que en aquesta època ja es coneixen les propietats curatives, els seus efectes sobre el sistema i les diferents formes d’aplicació.

I és que a partir d’aquesta època hi ha la revolució farmacològica en que es basa en remeis d’origen vegetal per produir medicines i sorgeix per primer cop el terme fitoteràpia i també la etnobotànica que estudia la relació entre la humanitat i les plantes en diferents períodes històrics i també espais culturals. Segles més tard, al segle XX, hi ha una altra revolució farmacològica que deixa de banda la fitoteràpia i aquesta passa a ser considerada un medicina alternativa i relegada a un ús domèstic i casolà.

En aquest breu context històric es veu que la relació entre les plantes i la humanitat ha anat lligada al llarg de la història i que en aquesta relació han intervingut creences i mites, necessitat de trobar una explicació o el mètode assaig-error per poder fer un ús més adequat.

Tornant al Vallès Occidental i deixant de banda una història global però que ens contextualitza la realitat del món, podem entreveure que el coneixement que és té de les herbes remeieres ve condicionat amb l’espai que ens envolta i que determina quin tipus d’herbes hi creixen en els nostres boscos.

Processos i preparatius

Les herbes remeieres, com s’ha comentat anteriorment, tenen unes propietats i unes formes d’usos específics que han de ser coneguts per les persones que volen fer-ne ús. Entre els diferents usos de les herbes remeieres trobem les infusions d’una sola planta o combinades que tenen un objectiu concret, els ungüents de diverses herbes, els remeis medicinals dirigits tant a persones com a animals, les herbes aromàtiques per la cuina ja sigui per preparar aliments com fumar carns, peixos o formatges.

La recollida de cada herba, la seva conservació i el seu ús també tenen uns processos i preparatius  que son coneguts per les persones encarregades de fer-ho i que es porten a terme seguint allò que s’ha aprés de les generacions passades. Un exemple seria en la conservació: assecar una herba, envoltar-la en tela, conservar-la en oli o consumir-la fresca són diferents maneres de conservació i que cada una d’elles s’utilitza per aconseguir uns objectius específics o potenciar algunes propietats.

 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades

LA CULTURA DE LES HERBES REMEIERES A CAN PÈLACS (MATADEPERA), AL VALLÈS

Descripció (Àmbit 7. Formes de sociabilitat col·lectiva i d'organització social)

Interpretació [ètic]

Significació simbólica/socioeconòmica

Creença , Procés artesanal

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

Les herbes remeieres són un coneixement del allò que ens envolta, allò que la naturalesa ens dona i una interacció amb la naturalesa. Així doncs, seguint el que diu la etnobotànica, la relació entre un grup social i cultural i la naturalesa s’ha de contextualitzar i fer visible que es canviant al llarg dels diferents períodes i les necessitats dels grups. En el coneixement de les herbes remeieres hi ha un punt clau que és la transmissió oral de generació en generació en que els interessos de cada una d’elles va canviant i adaptant-se als canvis històrics i socials que no sempre van lligats a les tradicions. De la mateixa manera que canvia, per exemple, la alimentació d’un grup també ho fa el coneixement al voltant d’un tema que pot ser central o no en la vida quotidiana de les persones i que es veu influenciada per agents externs com la farmacologia o la globalització. Com diuen en l’entrevista les nostres informats: per què es va a buscar un remei japonès quan tota la vida hem tingut els recursos aquí al costat? El recurs de les herbes remeieres era (o és) la manera més ràpida, local i natural de poder curar la malaltia o protegir-se d’aquesta.

Les herbes remeieres sovint han estat relacionades amb la màgia o un poder diví i, per tant les herbes, han sigut relacionades amb creences, mitologies i rituals de diferents grups humans. Una persona es encarregada de tenir el coneixement i ús del poder d’aquestes herbes, tant per fer el bé com el mal, i per tant ser un ésser superior, màgic. En l’actualitat aquest fet es pot considerar arcaic o que ja no s’interpreta així però en la realitat segueix havent-hi històries populars o dites que perpetuen aquesta visió.

En el cas de les nostres entrevistades quan preguntem sobre què en pensen que hi hagi tradicionalment una relació entre bruixeria i el coneixement de les herbes, la resposta no pot ser més adient “una bruixa és una persona que té uns coneixements i la fa sabia, a mi que em diguin bruixa no és un insult, sinó més aviat un halago”.

 

Salvaguarda

Transmissió

La transmissió d’aquest coneixement ancestral s’ha fet de generació en generació i sobre el territori pel tal de conèixer i reconèixer aquelles plantes que ens envolten i que també el seu ús adient. A més, la transmissió generalment és per via oral i in situ en el lloc on es troba ja que en cada part dels boscos, muntanyes o camins creixen diferents plantes i no totes tenen un ús concret. Així doncs, aquest coneixement es transmet amb la pràctica i repetició, aplicar el saber popular sense ni tan sols plantejar-ho o contradir ja que hi ha un transfons en que hi ha hagut ja molta prova-error anteriors.

Aquesta transmissió també s’adapta al períodes anuals, és a dir, una herba no hi és tot l’any i la seva collita o ús es fa en un període concret com la primavera o l’hivern. I també es relaciona amb dies considerants especials o importants, com seguir els sants o les fases lunars que influencien en el creixement o conservació, o per ritual.

Durant moltes dècades aquestes herbes han estat oblidades però en els últims anys ha hagut un augment de l’interès i el seu estudi a altres nivells, més enllà dels usos tradicionals. Han apareguts estudis relacionats amb les herbes remeieres sobre les seves propietats, el seu ús en la medicina cosmètica, l’estudi de les drogues vegetals per a diferents objectius... i també en l’àmbit acadèmic en que hi ha reculls, treballs d’investigació i formacions al voltant de les herbes remeieres, fet que posa en evidencia un augment en la necessitat de preservació d’aquest coneixement ancestral.

Viabilitat / Riscos

Un dels principals riscos és el desconeixement per part de la població. En alguns casos, com ens comenten les Albes en la seva entrevista, la gent puja a la muntanya i amb els seus pocs coneixements o poca pràctica confonent herbes verinoses amb herbes culinàries, posant en risc la seva pròpia salut. O també en cas contrari, gent que té un coneixement de la planta però que fa un mal ús d’aquestes recollint en excés quan no es necessita i deixar sense recursos a persones que les utilitzen en la vida diària.

Per una altra banda, un altre dels riscos relacionats amb el coneixement és la seva pèrdua pel poc interès de les noves generacions que ho veuen com una cosa aliena i que no té cap ús. Però és veritat que a les cases en molts casos sí que es fan servir com a remeis casolans per refredats, fregues o cremades, per exemple, però no s’interpreta com un coneixement necessari i important, són considerats remeis de l’avia o de tota la vida.

Aquest coneixement local de les herbes remeieres que es transmet de manera oral no es troba registrada de manera escrita enlloc i molts cops és de difícil accés a persones que tinguin interès en el tema però no tenen una persona propera que els pugui transmetre oralment o es troben en la situació que ja no es parla naturalment i de manera sovint sobre les herbes.

També relacionat amb el coneixement podríem parlar de la pèrdua d’aquest de manera natural, és a dir, la gent coneixedora de les herbes es va fent gran i poden ocórrer situacions de pèrdua de memòria o de no poder desplaçar-se fins als llocs on es troben les plantes, i com ja s’ha comentat abans, el coneixement in situi la persistència de conèixer a través de la repetició desapareixen i per tant es va oblidant.

Finalment, deixant enrere els riscos relacionats amb el coneixement, no podem oblidar el territori on es troben totes aquestes herbes i com va canviant al llarg del temps. Segurament els boscos, camps i camins que vivien els avis i avies no és el mateix que viuen les generacions actuals en que aquest territori ha patit canvis ja siguin naturals o pel factor humà, com la construcció de carreteres o canvis en l’explotació agrícola, entre molts casos possibles. En aquest casos pot haver-hi una desaparició de la herba i, per tant, del coneixement.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

Pel que fa a les mesures de salvaguarda no n’hi ha cap específica que es pugui englobar però sí que hi ha accions individuals o grupals enfocades en un objectiu: preservar el coneixement envers a les herbes remeieres. El fet de l’estudi científic, el reconeixement de la importància al llarg de la història o la necessitat de plasmar-ho en publicacions és, en si mateix, ja una mesura de salvaguarda d’aquest coneixement i evitar la seva pèrdua. Però també s’ha de tenir en compte que aquest coneixement és viu i que cal posar-ho en pràctica, com ens reconeixen les Albes, ja que si no hi ha un recordatori quotidià d’aquest, acaba desapareixent ja que és amb els diferents usos o contacte directe que aquest coneixement es reté i passa de generació en generació sense la necessitat d’una formalització.

Recursos associats

Vídeo (online)

Informació técnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

  • Alba Escalona, masovera de la Masia Can Pèlacs
  • Alba Beltran, masovera de la Masia Can Pèlacs

Redactor/a de la fitxa

Marta Valdevieso Font

Data de realització

24/06/2021

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès