El conreu de la mongeta del ganxet
Àmbit

Activitats productives, processos i tècniques

Imatge de presentació

Identificació

Codi

IPCIV-1-0001

Variants terminològiques

Fesol del ganxet

Nom propi de l'element

El conreu de la mongeta del ganxet

Altres denominacions

Mongeta filaire

Grup i/o comunitat

Agricultors i agricultores del Vallès

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català

Breu descripció

Vídeo: https://youtu.be/hagx58uvSf8

El conreu de la mongeta és una de les pràctiques agrícoles més arrelades al territori vallesà, sent la varietat del ganxet la que gaudeix d’un major prestigi. La valorització d’aquesta lleguminosa l’ha erigit com una senya d’identitat enfront d’altres varietats endèmiques del Vallès. Les qualitats organolèptiques han propiciat l’auge del cultiu i n’han afavorit la comercialització, caracteritzada per vendre al detall, tant directe com a través de cooperatives. Tot i això, la dificultat associada al maneig de la mongeta del ganxet ha propiciat una producció estable, fet que l’ha fet esdevenir un cultiu d’aprofitament, complementari a altres conreus duts a terme als masos i finques del Vallès.

Data identificació

01/09/2018 12:00 AM - 23/10/2018

Localització

Descripció de la localització

La mongeta del ganxet es caracteritza per la seva extensió arreu del Vallès, tant en hortes domèstiques com en conreus més extensos. Tanmateix, cal mencionar el pla de Llerona com a territori amb més producció i hectàrees conreades. L’espai rural de Gallecs concentra gran part de la producció ecològica, ja que, a més d’acollir projectes de recuperació d’altres varietats de lleguminoses pròpies del Vallès, lidera projectes d’investigació vinculats a la millora del conreu. Per últim, poblacions com Castellar del Vallès, Sentmenat, la Roca del Vallès, Palau, l’Ametlla del Vallès, la Garriga, Llinars del Vallès, etc., són també municipis representatius pel que fa al conreu de la mongeta del ganxet.

Datació

Data de realització

01/07/2018 12:00 AM - 01/01/2019

Periodicitat

Estacional

Descripció de la data de realització / periodicitat

El conreu de la mongeta del ganxet s’inicia durant la primera quinzena de juliol, depenent de la localització. Un cop s’ha recollit el cereal, es procedeix a sembrar la mongeta al mateix sòl. Per tant, és un cultiu d’aprofitament. El maneig de la mongeta continua fins a principis o mitjan novembre, període en què es deixen assecar les tavelles i se separa la mongeta de la palla. Per últim, es tria i s’emmagatzema, tant en sec o un cop cuit i fet el buit. Comptant aquesta última fase, el cicle del cultiu de la mongeta finalitza el desembre. Segons les inclemències meteorològiques o particularitats del sòl, els terminis poden arribar a ser lleugerament diferents.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques)

Descripció general

Una de les particularitats del territori vallesà és el gran nombre de varietats locals: bròquil de Santa Teresa, tomàquet de colló de Bou, enciam orella de ruc, etc. Però, sobretot, per la gran quantitat de lleguminoses: cigró menut, pèsol groguet menut, etc. I en concret de les mongetes: genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra, etc.

La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L.) pren el seu nom per la forma de ganxo o ronyó, blanca i aplanada. Les flors són blanques i la planta és enfiladissa, necessita una malla o un tutor amb canyes. Malgrat tot, la mongeta del ganxet es defineix per les seves qualitats organolèptiques: cremositat, pell fina i poc perceptible al paladar i sabor suau, a més d’una elevada proporció de proteïna, si la comparem amb altres varietats (Pujolà et al., 2004). És una variant poc productiva però que s’ha mantingut gràcies al seu apreciat sabor, molt valorat per la pagesia, sent protagonista en diversos plats locals: mongeta amb botifarra, amb cansalada viada, guisats o empedrats. Els darrers anys, també s’ha guanyat l’afecte de l’alta gastronomia i s’ha incorporat a la carta de prestigiosos restaurants.

El conreu és estacional, concretament tardà, si el comparem amb altres cultius. És a dir, finalitza els últims mesos de l’any. La sembra s’inicia la primera setmana de juliol; per Sant Jaume (25 de juliol), ja s’han de veure néixer. Tot i això, el grau de coneixement del pagès sobre la meteorologia, el paisatge i el dia a dia al camp acaba determinant l’inici de la sembra. L’experiència és un avantatge, sobretot aquella determinada pel treball continu en un medi tan variable com és el camp. Les inclemències meteorològiques, la gestió de l’aigua, la rotació dels camps o la millora genètica de les llavors mitjançant encreuaments són causes decisives per augurar un any de bona producció. Són diversos els mètodes i tècniques emprades, tals com el Calendari del pagès, però sens dubte, com comenten els agricultors més veterans, cap és comparable amb el saber adquirit. La transmissió del coneixement a través de les generacions ha sigut la tònica imperant entre les famílies en les quals la pagesia era la principal font de subsistència. Tanmateix, avui en dia aquest saber popular no és l’únic aliat en el maneig de la terra. La tecnificació de l’agricultura és un fet des de l’anomenada revolució verda, en ple apogeu a mitjan segle XX. Tot i això, és en les últimes dècades quan la tecnificació agrícola ha arrelat més, sobretot gràcies a l’increment de població que ha accedit als estudis universitaris i a la implementació d’aprenentatges de formació professional lligats a l’agronomia.

Com és obvi, el cultiu de la mongeta del ganxet s’ha vist esquitxat per la interacció d’aquestes dues realitats, alhora tan allunyades com properes. En són un bon exemple: l’ús de fertilitzants provinents de la indústria química, la utilització d’anàlisis dels components del sòl, la cerca del màxim rendiment productiu, les millores d’eficiència en el rec o l’aportació d’altres disciplines com el màrqueting i la publicitat (etiquetatge i tècniques de venda). L’adopció o no d’aquestes noves eines està determinant el tarannà de la pagesia vallesana actual, ja que els sabers i coneixements populars estan confluint en una concepció de l’agricultura més tècnica, eficient i professionalitzada. Aquesta situació es tradueix en l’increment de lleus variacions a l’hora de cultivar la mongeta del ganxet (ús i tipus de fitosanitaris, aprofitament de l’aigua, apostar per un tipus de mercat, etc.). Cada agricultor aporta una part del seu coneixement adquirit (experiència) i ho concatena amb l’aportació tecnològica i científica d’actors externs (empreses fitosanitàries o de maquinària agrària, parcs d’investigació agrària, etc.).

Una de les variacions més rellevants i simptomàtiques del cultiu de la mongeta del ganxet és el tipus d’aspres, és a dir, l’estructura per on s’enfilarà la planta. Podem diferenciar-ne dues grans tipologies: en canya o en malla. La primera és l’estructura més emprada al territori vallesà. L’accés a la canya, present als vorals dels camps de conreu, és relativament fàcil i presenta un cost baix en l’àmbit econòmic, tot i que també resulta elevat si pensem en les hores de treball destinades a tallar, preparar i clavar la canya. També existeixen aspres de plàstic, reutilitzables, més durs i ferms que les canyes; tot i això, aquesta opció és minoritària per l’alt cost inicial. Les canyes se solen clavar a una distància de 0,5 metres entre els punts de sembra, on posteriorment es formaran polleres de quatre canyes (també de sis, però no és tan usual), dotant l’estructura amb la característica aparença de barraca o tipi. Un dels beneficis de fer servir aquesta estructura és que en el moment de la recol·lecció es pot emprar la màquina de trillar per separar el gra de la palla. Per dur a terme l’acció, un cop les plantes estan seques, només cal treure les canyes i passar la màquina. Els costos d’instal·lació són més baixos que la malla, per això segueix sent el mètode més utilitzat. D’altra banda, una de les parts negatives del cultiu amb canya és l’augment del risc a l’hora d’agafar fongs, sobretot a les polleres on la humitat és més elevada per la confluència de les quatre plantes i l’augment de la densitat a la zona de la copa. El sistema de rec, tant mitjançant una canal d’aigua o el gota a gota, origina un augment d’humitat agreujat per la inclinació i “tancament” de l’estructura. En disminuir la circulació de l’aire, s’afavoreix la proliferació de fongs. Per últim, es necessiten tractaments més agressius per treure les males herbes, ja que no es pot fer amb maquinària.

En segon lloc, trobem el conreu en malla o xarxa, que no és tan extens, a causa de la inversió inicial que s’ha de destinar a sufragar els costos dels materials (xarxa, estaques, cables, etc.). Un dels màxims exponents és Can Casamada, de Castellar del Vallès, si no el primer, un dels primers productors de mongeta del ganxet en malla. Durant la dècada del 1990, a Can Casamada van decidir apostar per plantar les mongetes amb xarxes, prenent la idea d’un agricultor, en Jaume B., que feia el cogombre en xarxa. Any rere any, van anar innovant i millorant-ne el cultiu, aportant materials d’altres cultius: els cables de poliamida que sustenten les xarxes, la màquina emprada per clavar les estaques d’on penja la xarxa (abans es feia manualment), el material de la xarxa per on s’enfilaran els sarments o els ventiladors utilitzats per ruixar les mates amb els fitosanitaris; tots ells, propis de la viticultura. De fet, el conreu de la mongeta del ganxet es distingeix per la capacitat d’aprofitament i inclou tècniques de cultiu emprades en altres conreus. Les recompenses del conreu en malla es tradueixen en una major producció si ho comparem amb el cultiu en canya o tudó. En aquest sentit, també és beneficiós per un ús menys agressiu dels fitosanitaris, perquè es pot accedir amb maquinària a les àrees on creixen les males herbes. La circulació de l’aire és més fluida, ja que no es formen polleres i, en conseqüència, disminueix el risc de contraure fongs. Tot i això, també presenta desavantatges. El procés de recol·lecció és bastant més feixuc, atès que no es pot passar la trilladora directament. Primer s’ha d’extreure la xarxa de la canya i, després, batre i ventar. A Can Casamada van resoldre el problema amb l’ajut d’un manyà del poble, amb qui van idear un giny per dur a terme les dues tasques alhora. L’absència de maquinària especialitzada en el cultiu amb xarxa, així com l’augment de la força de treball i dedicació en la recol·lecció, fan que el conreu en malla encara sigui minoritari respecte al cultiu en canya.

Els últims anys s’ha consolidat una nova tipologia de conreu: la mongeta del ganxet ecològica. Si bé les tècniques de cultiu s’assimilen a les produccions de mongeta del ganxet no ecològica, sí que hi trobem petites diferències. La fertilització del sòl abans de la sembra es duu a terme amb adobs orgànics i compost. Els fungicides, herbicides i pesticides han de respondre a la legislació que regula les normatives sobre cultiu ecològic, sent l’ens regulador a Catalunya el Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); alguns d’aquests productes són el coure o el sofre mullat. Tanmateix, el cultiu ecològic està impregnat d’un discurs social i polític. Parlar d’ecològic implica una tipologia de consumidor o l’associació del cultiu amb el benestar (tant humà com mediambiental). El pagès que ofereix productes ecològics integra noves pautes dirigides a canviar els hàbits de consum: conèixer el desenvolupament del producte, establir una relació de confiança amb el consumidor o apostar per una venda més directa (com són les cistelles setmanals, on s’ofereixen diversos productes de temporada). L’aposta pel conreu ecològic és en gran part fruit de la nova pagesia, així com un reclam d’un nou consumidor preocupat pels perjudicis dels cultius no ecològics cap al medi ambient (pesticides, fitosanitaris i adobs agressius per a l’ecosistema) i que a la vegada es reflecteixen en el consum humà (absorció de productes químics nocius).

Tanmateix, si hi ha algun aspecte que caracteritza el conreu de la mongeta del ganxet és l’enorme cost de manipulació i dedicació. La mongeta demana un maneig constant, cosa que el converteix en un conreu bastant feixuc. A més, hem de sumar-hi dificultats alienes al control que exerceix el pagès, com ara la variabilitat meteorològica. La mongeta del ganxet té uns rangs de temperatura bastant limitats, per sota dels 8ºC i per sobre dels 28ºC atura el procés de creixement i floració. L’excés d’aigua provoca un augment en la pigmentació de la mongeta, excloent-la del mercat, no tant per motius alimentaris, sinó per motius merament estètics. També hi hem d’afegir diverses malalties i paràsits: l’aranya roja, l’eruga heliothis o els coleòpters com el jaumet, que buida i converteix en farina la llavor, un cop aquesta s’està assecant. D’altra banda, el perill més incipient són els fongs i oomicets, sobretot al final de la collita quan la humitat és més elevada. La majoria d’aquests factors externs poden ser tractats amb fitosanitaris o prenent mesures preventives com, per exemple, el rec per aspersió a primera hora del matí o aprofitant els vents de llevant del capvespre, que redueix l’aparició de l’aranya roja.

Per dirimir-ne les dificultats i millorar-ne la producció, existeixen ens com el Consorci de Gallecs, encarregats de dur a terme projectes d’investigació destinats a facilitar i millorar el conreu de la mongeta del ganxet. Les línies d’investigació responen a la recuperació de llavors locals, la millora genètica de les llavors antigues, la implementació de nova maquinària per a cultius específics o l’optimització en la rotació de conreus. La tasca del Consorci, juntament amb els centres d’investigació associats, és fonamental a l’hora de copsar els canvis que venen i vindran, per petits que siguin, en les tècniques de conreu de la mongeta del ganxet.

Descripció general

Una de les particularitats del territori vallesà és el gran nombre de varietats locals: bròquil de Santa Teresa, tomàquet de colló de Bou, enciam orella de ruc, etc. Però, sobretot, per la gran quantitat de lleguminoses: cigró menut, pèsol groguet menut, etc. I en concret de les mongetes: genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra, etc.

La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L.) pren el seu nom per la forma de ganxo o ronyó, blanca i aplanada. Les flors són blanques i la planta és enfiladissa, necessita una malla o un tutor amb canyes. Malgrat tot, la mongeta del ganxet es defineix per les seves qualitats organolèptiques: cremositat, pell fina i poc perceptible al paladar i sabor suau, a més d’una elevada proporció de proteïna, si la comparem amb altres varietats (Pujolà et al., 2004). És una variant poc productiva però que s’ha mantingut gràcies al seu apreciat sabor, molt valorat per la pagesia, sent protagonista en diversos plats locals: mongeta amb botifarra, amb cansalada viada, guisats o empedrats. Els darrers anys, també s’ha guanyat l’afecte de l’alta gastronomia i s’ha incorporat a la carta de prestigiosos restaurants.

El conreu és estacional, concretament tardà, si el comparem amb altres cultius. És a dir, finalitza els últims mesos de l’any. La sembra s’inicia la primera setmana de juliol; per Sant Jaume (25 de juliol), ja s’han de veure néixer. Tot i això, el grau de coneixement del pagès sobre la meteorologia, el paisatge i el dia a dia al camp acaba determinant l’inici de la sembra. L’experiència és un avantatge, sobretot aquella determinada pel treball continu en un medi tan variable com és el camp. Les inclemències meteorològiques, la gestió de l’aigua, la rotació dels camps o la millora genètica de les llavors mitjançant encreuaments són causes decisives per augurar un any de bona producció. Són diversos els mètodes i tècniques emprades, tals com el Calendari del pagès, però sens dubte, com comenten els agricultors més veterans, cap és comparable amb el saber adquirit. La transmissió del coneixement a través de les generacions ha sigut la tònica imperant entre les famílies en les quals la pagesia era la principal font de subsistència. Tanmateix, avui en dia aquest saber popular no és l’únic aliat en el maneig de la terra. La tecnificació de l’agricultura és un fet des de l’anomenada revolució verda, en ple apogeu a mitjan segle XX. Tot i això, és en les últimes dècades quan la tecnificació agrícola ha arrelat més, sobretot gràcies a l’increment de població que ha accedit als estudis universitaris i a la implementació d’aprenentatges de formació professional lligats a l’agronomia.

Com és obvi, el cultiu de la mongeta del ganxet s’ha vist esquitxat per la interacció d’aquestes dues realitats, alhora tan allunyades com properes. En són un bon exemple: l’ús de fertilitzants provinents de la indústria química, la utilització d’anàlisis dels components del sòl, la cerca del màxim rendiment productiu, les millores d’eficiència en el rec o l’aportació d’altres disciplines com el màrqueting i la publicitat (etiquetatge i tècniques de venda). L’adopció o no d’aquestes noves eines està determinant el tarannà de la pagesia vallesana actual, ja que els sabers i coneixements populars estan confluint en una concepció de l’agricultura més tècnica, eficient i professionalitzada. Aquesta situació es tradueix en l’increment de lleus variacions a l’hora de cultivar la mongeta del ganxet (ús i tipus de fitosanitaris, aprofitament de l’aigua, apostar per un tipus de mercat, etc.). Cada agricultor aporta una part del seu coneixement adquirit (experiència) i ho concatena amb l’aportació tecnològica i científica d’actors externs (empreses fitosanitàries o de maquinària agrària, parcs d’investigació agrària, etc.).

Una de les variacions més rellevants i simptomàtiques del cultiu de la mongeta del ganxet és el tipus d’aspres, és a dir, l’estructura per on s’enfilarà la planta. Podem diferenciar-ne dues grans tipologies: en canya o en malla. La primera és l’estructura més emprada al territori vallesà. L’accés a la canya, present als vorals dels camps de conreu, és relativament fàcil i presenta un cost baix en l’àmbit econòmic, tot i que també resulta elevat si pensem en les hores de treball destinades a tallar, preparar i clavar la canya. També existeixen aspres de plàstic, reutilitzables, més durs i ferms que les canyes; tot i això, aquesta opció és minoritària per l’alt cost inicial. Les canyes se solen clavar a una distància de 0,5 metres entre els punts de sembra, on posteriorment es formaran polleres de quatre canyes (també de sis, però no és tan usual), dotant l’estructura amb la característica aparença de barraca o tipi. Un dels beneficis de fer servir aquesta estructura és que en el moment de la recol·lecció es pot emprar la màquina de trillar per separar el gra de la palla. Per dur a terme l’acció, un cop les plantes estan seques, només cal treure les canyes i passar la màquina. Els costos d’instal·lació són més baixos que la malla, per això segueix sent el mètode més utilitzat. D’altra banda, una de les parts negatives del cultiu amb canya és l’augment del risc a l’hora d’agafar fongs, sobretot a les polleres on la humitat és més elevada per la confluència de les quatre plantes i l’augment de la densitat a la zona de la copa. El sistema de rec, tant mitjançant una canal d’aigua o el gota a gota, origina un augment d’humitat agreujat per la inclinació i “tancament” de l’estructura. En disminuir la circulació de l’aire, s’afavoreix la proliferació de fongs. Per últim, es necessiten tractaments més agressius per treure les males herbes, ja que no es pot fer amb maquinària.

En segon lloc, trobem el conreu en malla o xarxa, que no és tan extens, a causa de la inversió inicial que s’ha de destinar a sufragar els costos dels materials (xarxa, estaques, cables, etc.). Un dels màxims exponents és Can Casamada, de Castellar del Vallès, si no el primer, un dels primers productors de mongeta del ganxet en malla. Durant la dècada del 1990, a Can Casamada van decidir apostar per plantar les mongetes amb xarxes, prenent la idea d’un agricultor, en Jaume B., que feia el cogombre en xarxa. Any rere any, van anar innovant i millorant-ne el cultiu, aportant materials d’altres cultius: els cables de poliamida que sustenten les xarxes, la màquina emprada per clavar les estaques d’on penja la xarxa (abans es feia manualment), el material de la xarxa per on s’enfilaran els sarments o els ventiladors utilitzats per ruixar les mates amb els fitosanitaris; tots ells, propis de la viticultura. De fet, el conreu de la mongeta del ganxet es distingeix per la capacitat d’aprofitament i inclou tècniques de cultiu emprades en altres conreus. Les recompenses del conreu en malla es tradueixen en una major producció si ho comparem amb el cultiu en canya o tudó. En aquest sentit, també és beneficiós per un ús menys agressiu dels fitosanitaris, perquè es pot accedir amb maquinària a les àrees on creixen les males herbes. La circulació de l’aire és més fluida, ja que no es formen polleres i, en conseqüència, disminueix el risc de contraure fongs. Tot i això, també presenta desavantatges. El procés de recol·lecció és bastant més feixuc, atès que no es pot passar la trilladora directament. Primer s’ha d’extreure la xarxa de la canya i, després, batre i ventar. A Can Casamada van resoldre el problema amb l’ajut d’un manyà del poble, amb qui van idear un giny per dur a terme les dues tasques alhora. L’absència de maquinària especialitzada en el cultiu amb xarxa, així com l’augment de la força de treball i dedicació en la recol·lecció, fan que el conreu en malla encara sigui minoritari respecte al cultiu en canya.

Els últims anys s’ha consolidat una nova tipologia de conreu: la mongeta del ganxet ecològica. Si bé les tècniques de cultiu s’assimilen a les produccions de mongeta del ganxet no ecològica, sí que hi trobem petites diferències. La fertilització del sòl abans de la sembra es duu a terme amb adobs orgànics i compost. Els fungicides, herbicides i pesticides han de respondre a la legislació que regula les normatives sobre cultiu ecològic, sent l’ens regulador a Catalunya el Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); alguns d’aquests productes són el coure o el sofre mullat. Tanmateix, el cultiu ecològic està impregnat d’un discurs social i polític. Parlar d’ecològic implica una tipologia de consumidor o l’associació del cultiu amb el benestar (tant humà com mediambiental). El pagès que ofereix productes ecològics integra noves pautes dirigides a canviar els hàbits de consum: conèixer el desenvolupament del producte, establir una relació de confiança amb el consumidor o apostar per una venda més directa (com són les cistelles setmanals, on s’ofereixen diversos productes de temporada). L’aposta pel conreu ecològic és en gran part fruit de la nova pagesia, així com un reclam d’un nou consumidor preocupat pels perjudicis dels cultius no ecològics cap al medi ambient (pesticides, fitosanitaris i adobs agressius per a l’ecosistema) i que a la vegada es reflecteixen en el consum humà (absorció de productes químics nocius).

Tanmateix, si hi ha algun aspecte que caracteritza el conreu de la mongeta del ganxet és l’enorme cost de manipulació i dedicació. La mongeta demana un maneig constant, cosa que el converteix en un conreu bastant feixuc. A més, hem de sumar-hi dificultats alienes al control que exerceix el pagès, com ara la variabilitat meteorològica. La mongeta del ganxet té uns rangs de temperatura bastant limitats, per sota dels 8ºC i per sobre dels 28ºC atura el procés de creixement i floració. L’excés d’aigua provoca un augment en la pigmentació de la mongeta, excloent-la del mercat, no tant per motius alimentaris, sinó per motius merament estètics. També hi hem d’afegir diverses malalties i paràsits: l’aranya roja, l’eruga heliothis o els coleòpters com el jaumet, que buida i converteix en farina la llavor, un cop aquesta s’està assecant. D’altra banda, el perill més incipient són els fongs i oomicets, sobretot al final de la collita quan la humitat és més elevada. La majoria d’aquests factors externs poden ser tractats amb fitosanitaris o prenent mesures preventives com, per exemple, el rec per aspersió a primera hora del matí o aprofitant els vents de llevant del capvespre, que redueix l’aparició de l’aranya roja.

Per dirimir-ne les dificultats i millorar-ne la producció, existeixen ens com el Consorci de Gallecs, encarregats de dur a terme projectes d’investigació destinats a facilitar i millorar el conreu de la mongeta del ganxet. Les línies d’investigació responen a la recuperació de llavors locals, la millora genètica de les llavors antigues, la implementació de nova maquinària per a cultius específics o l’optimització en la rotació de conreus. La tasca del Consorci, juntament amb els centres d’investigació associats, és fonamental a l’hora de copsar els canvis que venen i vindran, per petits que siguin, en les tècniques de conreu de la mongeta del ganxet.

Descripció general

Una de les particularitats del territori vallesà és el gran nombre de varietats locals: bròquil de Santa Teresa, tomàquet de colló de Bou, enciam orella de ruc, etc. Però, sobretot, per la gran quantitat de lleguminoses: cigró menut, pèsol groguet menut, etc. I en concret de les mongetes: genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra, etc.

La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L.) pren el seu nom per la forma de ganxo o ronyó, blanca i aplanada. Les flors són blanques i la planta és enfiladissa, necessita una malla o un tutor amb canyes. Malgrat tot, la mongeta del ganxet es defineix per les seves qualitats organolèptiques: cremositat, pell fina i poc perceptible al paladar i sabor suau, a més d’una elevada proporció de proteïna, si la comparem amb altres varietats (Pujolà et al., 2004). És una variant poc productiva però que s’ha mantingut gràcies al seu apreciat sabor, molt valorat per la pagesia, sent protagonista en diversos plats locals: mongeta amb botifarra, amb cansalada viada, guisats o empedrats. Els darrers anys, també s’ha guanyat l’afecte de l’alta gastronomia i s’ha incorporat a la carta de prestigiosos restaurants.

El conreu és estacional, concretament tardà, si el comparem amb altres cultius. És a dir, finalitza els últims mesos de l’any. La sembra s’inicia la primera setmana de juliol; per Sant Jaume (25 de juliol), ja s’han de veure néixer. Tot i això, el grau de coneixement del pagès sobre la meteorologia, el paisatge i el dia a dia al camp acaba determinant l’inici de la sembra. L’experiència és un avantatge, sobretot aquella determinada pel treball continu en un medi tan variable com és el camp. Les inclemències meteorològiques, la gestió de l’aigua, la rotació dels camps o la millora genètica de les llavors mitjançant encreuaments són causes decisives per augurar un any de bona producció. Són diversos els mètodes i tècniques emprades, tals com el Calendari del pagès, però sens dubte, com comenten els agricultors més veterans, cap és comparable amb el saber adquirit. La transmissió del coneixement a través de les generacions ha sigut la tònica imperant entre les famílies en les quals la pagesia era la principal font de subsistència. Tanmateix, avui en dia aquest saber popular no és l’únic aliat en el maneig de la terra. La tecnificació de l’agricultura és un fet des de l’anomenada revolució verda, en ple apogeu a mitjan segle XX. Tot i això, és en les últimes dècades quan la tecnificació agrícola ha arrelat més, sobretot gràcies a l’increment de població que ha accedit als estudis universitaris i a la implementació d’aprenentatges de formació professional lligats a l’agronomia.

Com és obvi, el cultiu de la mongeta del ganxet s’ha vist esquitxat per la interacció d’aquestes dues realitats, alhora tan allunyades com properes. En són un bon exemple: l’ús de fertilitzants provinents de la indústria química, la utilització d’anàlisis dels components del sòl, la cerca del màxim rendiment productiu, les millores d’eficiència en el rec o l’aportació d’altres disciplines com el màrqueting i la publicitat (etiquetatge i tècniques de venda). L’adopció o no d’aquestes noves eines està determinant el tarannà de la pagesia vallesana actual, ja que els sabers i coneixements populars estan confluint en una concepció de l’agricultura més tècnica, eficient i professionalitzada. Aquesta situació es tradueix en l’increment de lleus variacions a l’hora de cultivar la mongeta del ganxet (ús i tipus de fitosanitaris, aprofitament de l’aigua, apostar per un tipus de mercat, etc.). Cada agricultor aporta una part del seu coneixement adquirit (experiència) i ho concatena amb l’aportació tecnològica i científica d’actors externs (empreses fitosanitàries o de maquinària agrària, parcs d’investigació agrària, etc.).

Una de les variacions més rellevants i simptomàtiques del cultiu de la mongeta del ganxet és el tipus d’aspres, és a dir, l’estructura per on s’enfilarà la planta. Podem diferenciar-ne dues grans tipologies: en canya o en malla. La primera és l’estructura més emprada al territori vallesà. L’accés a la canya, present als vorals dels camps de conreu, és relativament fàcil i presenta un cost baix en l’àmbit econòmic, tot i que també resulta elevat si pensem en les hores de treball destinades a tallar, preparar i clavar la canya. També existeixen aspres de plàstic, reutilitzables, més durs i ferms que les canyes; tot i això, aquesta opció és minoritària per l’alt cost inicial. Les canyes se solen clavar a una distància de 0,5 metres entre els punts de sembra, on posteriorment es formaran polleres de quatre canyes (també de sis, però no és tan usual), dotant l’estructura amb la característica aparença de barraca o tipi. Un dels beneficis de fer servir aquesta estructura és que en el moment de la recol·lecció es pot emprar la màquina de trillar per separar el gra de la palla. Per dur a terme l’acció, un cop les plantes estan seques, només cal treure les canyes i passar la màquina. Els costos d’instal·lació són més baixos que la malla, per això segueix sent el mètode més utilitzat. D’altra banda, una de les parts negatives del cultiu amb canya és l’augment del risc a l’hora d’agafar fongs, sobretot a les polleres on la humitat és més elevada per la confluència de les quatre plantes i l’augment de la densitat a la zona de la copa. El sistema de rec, tant mitjançant una canal d’aigua o el gota a gota, origina un augment d’humitat agreujat per la inclinació i “tancament” de l’estructura. En disminuir la circulació de l’aire, s’afavoreix la proliferació de fongs. Per últim, es necessiten tractaments més agressius per treure les males herbes, ja que no es pot fer amb maquinària.

En segon lloc, trobem el conreu en malla o xarxa, que no és tan extens, a causa de la inversió inicial que s’ha de destinar a sufragar els costos dels materials (xarxa, estaques, cables, etc.). Un dels màxims exponents és Can Casamada, de Castellar del Vallès, si no el primer, un dels primers productors de mongeta del ganxet en malla. Durant la dècada del 1990, a Can Casamada van decidir apostar per plantar les mongetes amb xarxes, prenent la idea d’un agricultor, en Jaume B., que feia el cogombre en xarxa. Any rere any, van anar innovant i millorant-ne el cultiu, aportant materials d’altres cultius: els cables de poliamida que sustenten les xarxes, la màquina emprada per clavar les estaques d’on penja la xarxa (abans es feia manualment), el material de la xarxa per on s’enfilaran els sarments o els ventiladors utilitzats per ruixar les mates amb els fitosanitaris; tots ells, propis de la viticultura. De fet, el conreu de la mongeta del ganxet es distingeix per la capacitat d’aprofitament i inclou tècniques de cultiu emprades en altres conreus. Les recompenses del conreu en malla es tradueixen en una major producció si ho comparem amb el cultiu en canya o tudó. En aquest sentit, també és beneficiós per un ús menys agressiu dels fitosanitaris, perquè es pot accedir amb maquinària a les àrees on creixen les males herbes. La circulació de l’aire és més fluida, ja que no es formen polleres i, en conseqüència, disminueix el risc de contraure fongs. Tot i això, també presenta desavantatges. El procés de recol·lecció és bastant més feixuc, atès que no es pot passar la trilladora directament. Primer s’ha d’extreure la xarxa de la canya i, després, batre i ventar. A Can Casamada van resoldre el problema amb l’ajut d’un manyà del poble, amb qui van idear un giny per dur a terme les dues tasques alhora. L’absència de maquinària especialitzada en el cultiu amb xarxa, així com l’augment de la força de treball i dedicació en la recol·lecció, fan que el conreu en malla encara sigui minoritari respecte al cultiu en canya.

Els últims anys s’ha consolidat una nova tipologia de conreu: la mongeta del ganxet ecològica. Si bé les tècniques de cultiu s’assimilen a les produccions de mongeta del ganxet no ecològica, sí que hi trobem petites diferències. La fertilització del sòl abans de la sembra es duu a terme amb adobs orgànics i compost. Els fungicides, herbicides i pesticides han de respondre a la legislació que regula les normatives sobre cultiu ecològic, sent l’ens regulador a Catalunya el Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); alguns d’aquests productes són el coure o el sofre mullat. Tanmateix, el cultiu ecològic està impregnat d’un discurs social i polític. Parlar d’ecològic implica una tipologia de consumidor o l’associació del cultiu amb el benestar (tant humà com mediambiental). El pagès que ofereix productes ecològics integra noves pautes dirigides a canviar els hàbits de consum: conèixer el desenvolupament del producte, establir una relació de confiança amb el consumidor o apostar per una venda més directa (com són les cistelles setmanals, on s’ofereixen diversos productes de temporada). L’aposta pel conreu ecològic és en gran part fruit de la nova pagesia, així com un reclam d’un nou consumidor preocupat pels perjudicis dels cultius no ecològics cap al medi ambient (pesticides, fitosanitaris i adobs agressius per a l’ecosistema) i que a la vegada es reflecteixen en el consum humà (absorció de productes químics nocius).

Tanmateix, si hi ha algun aspecte que caracteritza el conreu de la mongeta del ganxet és l’enorme cost de manipulació i dedicació. La mongeta demana un maneig constant, cosa que el converteix en un conreu bastant feixuc. A més, hem de sumar-hi dificultats alienes al control que exerceix el pagès, com ara la variabilitat meteorològica. La mongeta del ganxet té uns rangs de temperatura bastant limitats, per sota dels 8ºC i per sobre dels 28ºC atura el procés de creixement i floració. L’excés d’aigua provoca un augment en la pigmentació de la mongeta, excloent-la del mercat, no tant per motius alimentaris, sinó per motius merament estètics. També hi hem d’afegir diverses malalties i paràsits: l’aranya roja, l’eruga heliothis o els coleòpters com el jaumet, que buida i converteix en farina la llavor, un cop aquesta s’està assecant. D’altra banda, el perill més incipient són els fongs i oomicets, sobretot al final de la collita quan la humitat és més elevada. La majoria d’aquests factors externs poden ser tractats amb fitosanitaris o prenent mesures preventives com, per exemple, el rec per aspersió a primera hora del matí o aprofitant els vents de llevant del capvespre, que redueix l’aparició de l’aranya roja.

Per dirimir-ne les dificultats i millorar-ne la producció, existeixen ens com el Consorci de Gallecs, encarregats de dur a terme projectes d’investigació destinats a facilitar i millorar el conreu de la mongeta del ganxet. Les línies d’investigació responen a la recuperació de llavors locals, la millora genètica de les llavors antigues, la implementació de nova maquinària per a cultius específics o l’optimització en la rotació de conreus. La tasca del Consorci, juntament amb els centres d’investigació associats, és fonamental a l’hora de copsar els canvis que venen i vindran, per petits que siguin, en les tècniques de conreu de la mongeta del ganxet.

Descripció general

Una de les particularitats del territori vallesà és el gran nombre de varietats locals: bròquil de Santa Teresa, tomàquet de colló de Bou, enciam orella de ruc, etc. Però, sobretot, per la gran quantitat de lleguminoses: cigró menut, pèsol groguet menut, etc. I en concret de les mongetes: genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra, etc.

La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L.) pren el seu nom per la forma de ganxo o ronyó, blanca i aplanada. Les flors són blanques i la planta és enfiladissa, necessita una malla o un tutor amb canyes. Malgrat tot, la mongeta del ganxet es defineix per les seves qualitats organolèptiques: cremositat, pell fina i poc perceptible al paladar i sabor suau, a més d’una elevada proporció de proteïna, si la comparem amb altres varietats (Pujolà et al., 2004). És una variant poc productiva però que s’ha mantingut gràcies al seu apreciat sabor, molt valorat per la pagesia, sent protagonista en diversos plats locals: mongeta amb botifarra, amb cansalada viada, guisats o empedrats. Els darrers anys, també s’ha guanyat l’afecte de l’alta gastronomia i s’ha incorporat a la carta de prestigiosos restaurants.

El conreu és estacional, concretament tardà, si el comparem amb altres cultius. És a dir, finalitza els últims mesos de l’any. La sembra s’inicia la primera setmana de juliol; per Sant Jaume (25 de juliol), ja s’han de veure néixer. Tot i això, el grau de coneixement del pagès sobre la meteorologia, el paisatge i el dia a dia al camp acaba determinant l’inici de la sembra. L’experiència és un avantatge, sobretot aquella determinada pel treball continu en un medi tan variable com és el camp. Les inclemències meteorològiques, la gestió de l’aigua, la rotació dels camps o la millora genètica de les llavors mitjançant encreuaments són causes decisives per augurar un any de bona producció. Són diversos els mètodes i tècniques emprades, tals com el Calendari del pagès, però sens dubte, com comenten els agricultors més veterans, cap és comparable amb el saber adquirit. La transmissió del coneixement a través de les generacions ha sigut la tònica imperant entre les famílies en les quals la pagesia era la principal font de subsistència. Tanmateix, avui en dia aquest saber popular no és l’únic aliat en el maneig de la terra. La tecnificació de l’agricultura és un fet des de l’anomenada revolució verda, en ple apogeu a mitjan segle XX. Tot i això, és en les últimes dècades quan la tecnificació agrícola ha arrelat més, sobretot gràcies a l’increment de població que ha accedit als estudis universitaris i a la implementació d’aprenentatges de formació professional lligats a l’agronomia.

Com és obvi, el cultiu de la mongeta del ganxet s’ha vist esquitxat per la interacció d’aquestes dues realitats, alhora tan allunyades com properes. En són un bon exemple: l’ús de fertilitzants provinents de la indústria química, la utilització d’anàlisis dels components del sòl, la cerca del màxim rendiment productiu, les millores d’eficiència en el rec o l’aportació d’altres disciplines com el màrqueting i la publicitat (etiquetatge i tècniques de venda). L’adopció o no d’aquestes noves eines està determinant el tarannà de la pagesia vallesana actual, ja que els sabers i coneixements populars estan confluint en una concepció de l’agricultura més tècnica, eficient i professionalitzada. Aquesta situació es tradueix en l’increment de lleus variacions a l’hora de cultivar la mongeta del ganxet (ús i tipus de fitosanitaris, aprofitament de l’aigua, apostar per un tipus de mercat, etc.). Cada agricultor aporta una part del seu coneixement adquirit (experiència) i ho concatena amb l’aportació tecnològica i científica d’actors externs (empreses fitosanitàries o de maquinària agrària, parcs d’investigació agrària, etc.).

Una de les variacions més rellevants i simptomàtiques del cultiu de la mongeta del ganxet és el tipus d’aspres, és a dir, l’estructura per on s’enfilarà la planta. Podem diferenciar-ne dues grans tipologies: en canya o en malla. La primera és l’estructura més emprada al territori vallesà. L’accés a la canya, present als vorals dels camps de conreu, és relativament fàcil i presenta un cost baix en l’àmbit econòmic, tot i que també resulta elevat si pensem en les hores de treball destinades a tallar, preparar i clavar la canya. També existeixen aspres de plàstic, reutilitzables, més durs i ferms que les canyes; tot i això, aquesta opció és minoritària per l’alt cost inicial. Les canyes se solen clavar a una distància de 0,5 metres entre els punts de sembra, on posteriorment es formaran polleres de quatre canyes (també de sis, però no és tan usual), dotant l’estructura amb la característica aparença de barraca o tipi. Un dels beneficis de fer servir aquesta estructura és que en el moment de la recol·lecció es pot emprar la màquina de trillar per separar el gra de la palla. Per dur a terme l’acció, un cop les plantes estan seques, només cal treure les canyes i passar la màquina. Els costos d’instal·lació són més baixos que la malla, per això segueix sent el mètode més utilitzat. D’altra banda, una de les parts negatives del cultiu amb canya és l’augment del risc a l’hora d’agafar fongs, sobretot a les polleres on la humitat és més elevada per la confluència de les quatre plantes i l’augment de la densitat a la zona de la copa. El sistema de rec, tant mitjançant una canal d’aigua o el gota a gota, origina un augment d’humitat agreujat per la inclinació i “tancament” de l’estructura. En disminuir la circulació de l’aire, s’afavoreix la proliferació de fongs. Per últim, es necessiten tractaments més agressius per treure les males herbes, ja que no es pot fer amb maquinària.

En segon lloc, trobem el conreu en malla o xarxa, que no és tan extens, a causa de la inversió inicial que s’ha de destinar a sufragar els costos dels materials (xarxa, estaques, cables, etc.). Un dels màxims exponents és Can Casamada, de Castellar del Vallès, si no el primer, un dels primers productors de mongeta del ganxet en malla. Durant la dècada del 1990, a Can Casamada van decidir apostar per plantar les mongetes amb xarxes, prenent la idea d’un agricultor, en Jaume B., que feia el cogombre en xarxa. Any rere any, van anar innovant i millorant-ne el cultiu, aportant materials d’altres cultius: els cables de poliamida que sustenten les xarxes, la màquina emprada per clavar les estaques d’on penja la xarxa (abans es feia manualment), el material de la xarxa per on s’enfilaran els sarments o els ventiladors utilitzats per ruixar les mates amb els fitosanitaris; tots ells, propis de la viticultura. De fet, el conreu de la mongeta del ganxet es distingeix per la capacitat d’aprofitament i inclou tècniques de cultiu emprades en altres conreus. Les recompenses del conreu en malla es tradueixen en una major producció si ho comparem amb el cultiu en canya o tudó. En aquest sentit, també és beneficiós per un ús menys agressiu dels fitosanitaris, perquè es pot accedir amb maquinària a les àrees on creixen les males herbes. La circulació de l’aire és més fluida, ja que no es formen polleres i, en conseqüència, disminueix el risc de contraure fongs. Tot i això, també presenta desavantatges. El procés de recol·lecció és bastant més feixuc, atès que no es pot passar la trilladora directament. Primer s’ha d’extreure la xarxa de la canya i, després, batre i ventar. A Can Casamada van resoldre el problema amb l’ajut d’un manyà del poble, amb qui van idear un giny per dur a terme les dues tasques alhora. L’absència de maquinària especialitzada en el cultiu amb xarxa, així com l’augment de la força de treball i dedicació en la recol·lecció, fan que el conreu en malla encara sigui minoritari respecte al cultiu en canya.

Els últims anys s’ha consolidat una nova tipologia de conreu: la mongeta del ganxet ecològica. Si bé les tècniques de cultiu s’assimilen a les produccions de mongeta del ganxet no ecològica, sí que hi trobem petites diferències. La fertilització del sòl abans de la sembra es duu a terme amb adobs orgànics i compost. Els fungicides, herbicides i pesticides han de respondre a la legislació que regula les normatives sobre cultiu ecològic, sent l’ens regulador a Catalunya el Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); alguns d’aquests productes són el coure o el sofre mullat. Tanmateix, el cultiu ecològic està impregnat d’un discurs social i polític. Parlar d’ecològic implica una tipologia de consumidor o l’associació del cultiu amb el benestar (tant humà com mediambiental). El pagès que ofereix productes ecològics integra noves pautes dirigides a canviar els hàbits de consum: conèixer el desenvolupament del producte, establir una relació de confiança amb el consumidor o apostar per una venda més directa (com són les cistelles setmanals, on s’ofereixen diversos productes de temporada). L’aposta pel conreu ecològic és en gran part fruit de la nova pagesia, així com un reclam d’un nou consumidor preocupat pels perjudicis dels cultius no ecològics cap al medi ambient (pesticides, fitosanitaris i adobs agressius per a l’ecosistema) i que a la vegada es reflecteixen en el consum humà (absorció de productes químics nocius).

Tanmateix, si hi ha algun aspecte que caracteritza el conreu de la mongeta del ganxet és l’enorme cost de manipulació i dedicació. La mongeta demana un maneig constant, cosa que el converteix en un conreu bastant feixuc. A més, hem de sumar-hi dificultats alienes al control que exerceix el pagès, com ara la variabilitat meteorològica. La mongeta del ganxet té uns rangs de temperatura bastant limitats, per sota dels 8ºC i per sobre dels 28ºC atura el procés de creixement i floració. L’excés d’aigua provoca un augment en la pigmentació de la mongeta, excloent-la del mercat, no tant per motius alimentaris, sinó per motius merament estètics. També hi hem d’afegir diverses malalties i paràsits: l’aranya roja, l’eruga heliothis o els coleòpters com el jaumet, que buida i converteix en farina la llavor, un cop aquesta s’està assecant. D’altra banda, el perill més incipient són els fongs i oomicets, sobretot al final de la collita quan la humitat és més elevada. La majoria d’aquests factors externs poden ser tractats amb fitosanitaris o prenent mesures preventives com, per exemple, el rec per aspersió a primera hora del matí o aprofitant els vents de llevant del capvespre, que redueix l’aparició de l’aranya roja.

Per dirimir-ne les dificultats i millorar-ne la producció, existeixen ens com el Consorci de Gallecs, encarregats de dur a terme projectes d’investigació destinats a facilitar i millorar el conreu de la mongeta del ganxet. Les línies d’investigació responen a la recuperació de llavors locals, la millora genètica de les llavors antigues, la implementació de nova maquinària per a cultius específics o l’optimització en la rotació de conreus. La tasca del Consorci, juntament amb els centres d’investigació associats, és fonamental a l’hora de copsar els canvis que venen i vindran, per petits que siguin, en les tècniques de conreu de la mongeta del ganxet.

Descripció general

Una de les particularitats del territori vallesà és el gran nombre de varietats locals: bròquil de Santa Teresa, tomàquet de colló de Bou, enciam orella de ruc, etc. Però, sobretot, per la gran quantitat de lleguminoses: cigró menut, pèsol groguet menut, etc. I en concret de les mongetes: genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra, etc.

La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L.) pren el seu nom per la forma de ganxo o ronyó, blanca i aplanada. Les flors són blanques i la planta és enfiladissa, necessita una malla o un tutor amb canyes. Malgrat tot, la mongeta del ganxet es defineix per les seves qualitats organolèptiques: cremositat, pell fina i poc perceptible al paladar i sabor suau, a més d’una elevada proporció de proteïna, si la comparem amb altres varietats (Pujolà et al., 2004). És una variant poc productiva però que s’ha mantingut gràcies al seu apreciat sabor, molt valorat per la pagesia, sent protagonista en diversos plats locals: mongeta amb botifarra, amb cansalada viada, guisats o empedrats. Els darrers anys, també s’ha guanyat l’afecte de l’alta gastronomia i s’ha incorporat a la carta de prestigiosos restaurants.

El conreu és estacional, concretament tardà, si el comparem amb altres cultius. És a dir, finalitza els últims mesos de l’any. La sembra s’inicia la primera setmana de juliol; per Sant Jaume (25 de juliol), ja s’han de veure néixer. Tot i això, el grau de coneixement del pagès sobre la meteorologia, el paisatge i el dia a dia al camp acaba determinant l’inici de la sembra. L’experiència és un avantatge, sobretot aquella determinada pel treball continu en un medi tan variable com és el camp. Les inclemències meteorològiques, la gestió de l’aigua, la rotació dels camps o la millora genètica de les llavors mitjançant encreuaments són causes decisives per augurar un any de bona producció. Són diversos els mètodes i tècniques emprades, tals com el Calendari del pagès, però sens dubte, com comenten els agricultors més veterans, cap és comparable amb el saber adquirit. La transmissió del coneixement a través de les generacions ha sigut la tònica imperant entre les famílies en les quals la pagesia era la principal font de subsistència. Tanmateix, avui en dia aquest saber popular no és l’únic aliat en el maneig de la terra. La tecnificació de l’agricultura és un fet des de l’anomenada revolució verda, en ple apogeu a mitjan segle XX. Tot i això, és en les últimes dècades quan la tecnificació agrícola ha arrelat més, sobretot gràcies a l’increment de població que ha accedit als estudis universitaris i a la implementació d’aprenentatges de formació professional lligats a l’agronomia.

Com és obvi, el cultiu de la mongeta del ganxet s’ha vist esquitxat per la interacció d’aquestes dues realitats, alhora tan allunyades com properes. En són un bon exemple: l’ús de fertilitzants provinents de la indústria química, la utilització d’anàlisis dels components del sòl, la cerca del màxim rendiment productiu, les millores d’eficiència en el rec o l’aportació d’altres disciplines com el màrqueting i la publicitat (etiquetatge i tècniques de venda). L’adopció o no d’aquestes noves eines està determinant el tarannà de la pagesia vallesana actual, ja que els sabers i coneixements populars estan confluint en una concepció de l’agricultura més tècnica, eficient i professionalitzada. Aquesta situació es tradueix en l’increment de lleus variacions a l’hora de cultivar la mongeta del ganxet (ús i tipus de fitosanitaris, aprofitament de l’aigua, apostar per un tipus de mercat, etc.). Cada agricultor aporta una part del seu coneixement adquirit (experiència) i ho concatena amb l’aportació tecnològica i científica d’actors externs (empreses fitosanitàries o de maquinària agrària, parcs d’investigació agrària, etc.).

Una de les variacions més rellevants i simptomàtiques del cultiu de la mongeta del ganxet és el tipus d’aspres, és a dir, l’estructura per on s’enfilarà la planta. Podem diferenciar-ne dues grans tipologies: en canya o en malla. La primera és l’estructura més emprada al territori vallesà. L’accés a la canya, present als vorals dels camps de conreu, és relativament fàcil i presenta un cost baix en l’àmbit econòmic, tot i que també resulta elevat si pensem en les hores de treball destinades a tallar, preparar i clavar la canya. També existeixen aspres de plàstic, reutilitzables, més durs i ferms que les canyes; tot i això, aquesta opció és minoritària per l’alt cost inicial. Les canyes se solen clavar a una distància de 0,5 metres entre els punts de sembra, on posteriorment es formaran polleres de quatre canyes (també de sis, però no és tan usual), dotant l’estructura amb la característica aparença de barraca o tipi. Un dels beneficis de fer servir aquesta estructura és que en el moment de la recol·lecció es pot emprar la màquina de trillar per separar el gra de la palla. Per dur a terme l’acció, un cop les plantes estan seques, només cal treure les canyes i passar la màquina. Els costos d’instal·lació són més baixos que la malla, per això segueix sent el mètode més utilitzat. D’altra banda, una de les parts negatives del cultiu amb canya és l’augment del risc a l’hora d’agafar fongs, sobretot a les polleres on la humitat és més elevada per la confluència de les quatre plantes i l’augment de la densitat a la zona de la copa. El sistema de rec, tant mitjançant una canal d’aigua o el gota a gota, origina un augment d’humitat agreujat per la inclinació i “tancament” de l’estructura. En disminuir la circulació de l’aire, s’afavoreix la proliferació de fongs. Per últim, es necessiten tractaments més agressius per treure les males herbes, ja que no es pot fer amb maquinària.

En segon lloc, trobem el conreu en malla o xarxa, que no és tan extens, a causa de la inversió inicial que s’ha de destinar a sufragar els costos dels materials (xarxa, estaques, cables, etc.). Un dels màxims exponents és Can Casamada, de Castellar del Vallès, si no el primer, un dels primers productors de mongeta del ganxet en malla. Durant la dècada del 1990, a Can Casamada van decidir apostar per plantar les mongetes amb xarxes, prenent la idea d’un agricultor, en Jaume B., que feia el cogombre en xarxa. Any rere any, van anar innovant i millorant-ne el cultiu, aportant materials d’altres cultius: els cables de poliamida que sustenten les xarxes, la màquina emprada per clavar les estaques d’on penja la xarxa (abans es feia manualment), el material de la xarxa per on s’enfilaran els sarments o els ventiladors utilitzats per ruixar les mates amb els fitosanitaris; tots ells, propis de la viticultura. De fet, el conreu de la mongeta del ganxet es distingeix per la capacitat d’aprofitament i inclou tècniques de cultiu emprades en altres conreus. Les recompenses del conreu en malla es tradueixen en una major producció si ho comparem amb el cultiu en canya o tudó. En aquest sentit, també és beneficiós per un ús menys agressiu dels fitosanitaris, perquè es pot accedir amb maquinària a les àrees on creixen les males herbes. La circulació de l’aire és més fluida, ja que no es formen polleres i, en conseqüència, disminueix el risc de contraure fongs. Tot i això, també presenta desavantatges. El procés de recol·lecció és bastant més feixuc, atès que no es pot passar la trilladora directament. Primer s’ha d’extreure la xarxa de la canya i, després, batre i ventar. A Can Casamada van resoldre el problema amb l’ajut d’un manyà del poble, amb qui van idear un giny per dur a terme les dues tasques alhora. L’absència de maquinària especialitzada en el cultiu amb xarxa, així com l’augment de la força de treball i dedicació en la recol·lecció, fan que el conreu en malla encara sigui minoritari respecte al cultiu en canya.

Els últims anys s’ha consolidat una nova tipologia de conreu: la mongeta del ganxet ecològica. Si bé les tècniques de cultiu s’assimilen a les produccions de mongeta del ganxet no ecològica, sí que hi trobem petites diferències. La fertilització del sòl abans de la sembra es duu a terme amb adobs orgànics i compost. Els fungicides, herbicides i pesticides han de respondre a la legislació que regula les normatives sobre cultiu ecològic, sent l’ens regulador a Catalunya el Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE); alguns d’aquests productes són el coure o el sofre mullat. Tanmateix, el cultiu ecològic està impregnat d’un discurs social i polític. Parlar d’ecològic implica una tipologia de consumidor o l’associació del cultiu amb el benestar (tant humà com mediambiental). El pagès que ofereix productes ecològics integra noves pautes dirigides a canviar els hàbits de consum: conèixer el desenvolupament del producte, establir una relació de confiança amb el consumidor o apostar per una venda més directa (com són les cistelles setmanals, on s’ofereixen diversos productes de temporada). L’aposta pel conreu ecològic és en gran part fruit de la nova pagesia, així com un reclam d’un nou consumidor preocupat pels perjudicis dels cultius no ecològics cap al medi ambient (pesticides, fitosanitaris i adobs agressius per a l’ecosistema) i que a la vegada es reflecteixen en el consum humà (absorció de productes químics nocius).

Tanmateix, si hi ha algun aspecte que caracteritza el conreu de la mongeta del ganxet és l’enorme cost de manipulació i dedicació. La mongeta demana un maneig constant, cosa que el converteix en un conreu bastant feixuc. A més, hem de sumar-hi dificultats alienes al control que exerceix el pagès, com ara la variabilitat meteorològica. La mongeta del ganxet té uns rangs de temperatura bastant limitats, per sota dels 8ºC i per sobre dels 28ºC atura el procés de creixement i floració. L’excés d’aigua provoca un augment en la pigmentació de la mongeta, excloent-la del mercat, no tant per motius alimentaris, sinó per motius merament estètics. També hi hem d’afegir diverses malalties i paràsits: l’aranya roja, l’eruga heliothis o els coleòpters com el jaumet, que buida i converteix en farina la llavor, un cop aquesta s’està assecant. D’altra banda, el perill més incipient són els fongs i oomicets, sobretot al final de la collita quan la humitat és més elevada. La majoria d’aquests factors externs poden ser tractats amb fitosanitaris o prenent mesures preventives com, per exemple, el rec per aspersió a primera hora del matí o aprofitant els vents de llevant del capvespre, que redueix l’aparició de l’aranya roja.

Per dirimir-ne les dificultats i millorar-ne la producció, existeixen ens com el Consorci de Gallecs, encarregats de dur a terme projectes d’investigació destinats a facilitar i millorar el conreu de la mongeta del ganxet. Les línies d’investigació responen a la recuperació de llavors locals, la millora genètica de les llavors antigues, la implementació de nova maquinària per a cultius específics o l’optimització en la rotació de conreus. La tasca del Consorci, juntament amb els centres d’investigació associats, és fonamental a l’hora de copsar els canvis que venen i vindran, per petits que siguin, en les tècniques de conreu de la mongeta del ganxet.

Història i transformacions de l'element

La seva procedència no està del tot clara; malgrat tot, diverses fonts (Sánchez, 2003; Casañas et al., 1998) situen el seu origen en l’intercanvi comercial amb productes de l’Amèrica Central. Els indians es dedicaven a l’intercanvi comercial entre el Principat i les colònies, i els ports del Maresme eren un enclavament destacat en el comerç d’ultramar. Les comarques veïnes se’n van beneficiar expandint i assentant el cultiu al territori, entre elles el Vallès, la Selva i el mateix Maresme.

Es menciona per primer cop a finals del segle XIX, com un cultiu destacat de la província de Barcelona (Navarro, 1881), ja amb el nom ganxet. També apareix citada el segle XIX, al municipi de Castellar del Vallès, on pren el nom de mongeta filaire, adjectiu que denota la qualitat de ser enfiladissa (Vergès, 1987). El mot ganxet torna a aparèixer en un llibre de principis del segle XX (Agulló, 1933).

La mongeta del ganxet era un conreu d’autoconsum, emprat per complementar l’alimentació de les unitats familiars, degut a la capacitat d’emmagatzematge i preservació del producte. Sovint es combinava amb altres mongetes locals més productives, com la mongeta del carall. Es van arribar a barrejar ambdues varietats en la cocció i la menja. El constant encreuament va propiciar que no existís una llavor única, identificada com a mongeta del ganxet, sinó multitud de variacions genètiques que repercutien en la grossor de la pell, la forma del ganxo o les qualitats organolèptiques, que avui en dia associem a la mongeta del ganxet. Cal sumar-hi les particularitats del sòl de cada territori: concentracions de magnesi i nitrogen, concentració mineral i química de l’aigua, la incidència solar, etc.

Durant la dècada del 1980 la mongeta del ganxet s’estava fent un lloc en el mercat domèstic, situació que no va passar desapercebuda per a les administracions locals. La creació, per part de la Generalitat de Catalunya, de la Denominació Comarcal de Producte Alimentari va motivar l’elecció de la mongeta del ganxet com a representant de la comarca del Vallès Occidental, candidatura recolzada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental i per l’Agrària de Sabadell. Finalment, l’any 1993 es va atorgar aquesta denominació a la mongeta del ganxet al Vallès Occidental (Ordre de 10 de febrer de 1993, DOGC núm. 1722), l’any 1995 s’hi va agregar el Vallès Oriental (Ordre de 3 d’abril de 1995, DOGC núm. 2038) i l’any 1998 es va inscriure com a varietat de domini públic per la Cooperativa Agrària de Sabadell (Sánchez, 2003). Des de l’any 1992, es va iniciar un procés de recerca centrat en la creació d’un idiotip, varietat ideal, de mongeta del ganxet. La investigació va ser impulsada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb el suport de la Fundació Miquel Agustí. L’objectiu era elaborar una varietat capaç de realçar les capacitats organolèptiques de la mongeta, sense desestimar un augment en la capacitat productiva. Durant la recerca, fins a l’any 2007, es van realitzar diverses campanyes de recol·lecció de llavors a tot el territori. En el transcurs de la campanya, l’entrada en vigor de la legislació europea va derogar la normativa associada a les Denominacions Comarcals impulsades per la Generalitat. D’ençà d’aquest canvi en la legislació iniciat l’any 1998, les DARP (Servei de Protecció a la Qualitat Agroalimentària) van assessorar els consells comarcals per tal d’adaptar els seus productes emblemàtics a la nova legislació europea (Domènech, 1999). Finalment, el 4 de juny de 2003 s’aprovà la Llei 14/2003, de 13 de juny, de qualitat agroalimentària (Sánchez, 2003), que esmenta els diferents distintius de qualitat als quals pot estar sotmès un producte: IGP (Indicació Geogràfica Protegida), DOP (Denominació d’Origen Protegida), Q de qualitat i ETG (Especialitats Tradicionals Garantides).

L’any 2006 les campanyes iniciades en la cerca d’un idiotip van donar el seu fruit amb la consecució de la varietat Montcau, inscrita al Registre oficial de varietats comercials, sent-ne l’obtentor i conservador l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. La llavor esdevindria el baluard per reclamar la DOP europea. Els consells comarcals del Vallès Oriental i Occidental, amb l’estreta col·laboració de l’Agrària del Vallès (cooperativa resultant de l’absorció de la cooperativa del Vallès Occidental per part de la cooperativa del Vallès Oriental), van iniciar els tràmits per inscriure-la al registre de DOP; el 23 d’abril de 2007 la Generalitat de Catalunya la va inscriure amb els noms: Fesol del Ganxet Vallès-Maresme, Mongeta del Ganxet Vallès-Maresme o Judía del Ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 4880). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP.

El consell regulador de la DOP s’encarrega d’establir les pautes de producció, les condicions d’elaboració i envasat o la delimitació territorial. Per exemple, la mongeta del ganxet cuita només pot estar elaborada amb tres ingredients: aigua, sal i la mateixa mongeta. Si l’envasat conté conservants o altres productes, no podrà optar a la DOP. Altres temes derivats de la gestió del consell regulador són, per exemple, l’aprovació de la venda a granel amb la menció DOP o determinar si el grau del ganxo és més o menys determinant, i si s’haurien de tenir més en compte altres aspectes com la grossor de la pell o les particularitats organolèptiques. Cal mencionar que el grau del ganxo està influït per les particularitats del sòl, les petites variacions genètiques de la llavor i la tria que en fa el pagès o les condicions meteorològiques. En general, són les cooperatives les que acaben transmetent les directrius o els canvis de normativa als seus afiliats, perquè així puguin gaudir del reconeixement DOP.

D’altra banda, la figura de la DOP també ha generat conflictes respecte a la representació territorial. La delimitació de la zona geogràfica: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme (Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius) i la Selva (Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric) deixa de banda comarques com el Bages, Osona, el Baix Llobregat, el Gironès o el Tarragonès, on en alguns municipis es cultivava i es cultiva mongeta del ganxet. L’arrel històrica, en alguns territoris, és evident: “Les millors mongetes són les del ganxet, de Reus” (Agulló, 1933). No entrar dins de la DOP impossibilita als agricultors etiquetar la mongeta del ganxet com a tal, ja que és la DOP qui té la potestat d’atorgar la menció de la mongeta com a ganxet. Tanmateix, en l’actualitat s’està treballant per ampliar la zona geogràfica.

Un altre dels conflictes que ha generat la DOP és l’elecció de la llavor Montcau com a baluard. De fet, la varietat Montcau és l’única que es preveu com a DOP, per tant, totes aquelles varietats de ganxet que no siguin o derivin d’aquesta no poden obtenir la menció de la DOP. Entitats locals com la Xarxa Catalana de Graners s’han posicionat en contra, ja que existeix un conflicte en dotar d’una DOP una varietat vegetal en particular (Reglament europeu 1151/2012), i encara més si la gestió de la varietat, la llavor Montcau, és propietat d’una entitat privada. Per aquest motiu, al·legant l’erosió de les varietats genètiques que conformen la mongeta del ganxet, demanen la dissolució de la DOP.

En l’actualitat, i pel que fa el Vallès, trobem posicions confrontades sobre la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. Altres agricultors en critiquen la gestió i la utilitat, i aposten per seguir venent ganxet sense necessitar la DOP, ja que confien en el seu comprador com el seu màxim baluard. Tot i això, el que sí que és obvi és l’estabilitat del conreu de la mongeta del ganxet, fet que es tradueix en una major visualització del producte, inclús més enllà de les fronteres vallesanes.

Tant és així que són diversos els municipis que han focalitzat la seva atenció en el preuat llegum. Llerona organitza des del 2010 la “Festa del Ganxet”, com també es duu a terme a Gallecs el “Fira’t de la mongeta” amb una clara presència de la mongeta del ganxet o la “Festa de la Mongeta del Ganxet” a la Garriga. La patrimonialització de les tècniques del cultiu caracteritzen les jornades, on podem veure les formes de batre, triar o garbellar amb les eines més tradicionals, acompanyades de concursos de cuina o degustacions de plats tradicionals. Sens dubte, els actes esdevenen un reclam turístic d’abast local, on els productors poden exhibir i vendre els seus productes.

El procés de transformació de la mongeta del ganxet respon a unes dinàmiques bastant definides: des de la recuperació i consolidació de la llavor per l’empenta de la pagesia, l’entrada i l’aposta de les administracions locals i territorials, la promoció amb la denominació comarcal i posteriorment l’atorgament de la DOP i, per últim, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i l’esdevenir identitari de la mongeta del ganxet com quelcom tradicionalment vallesà. Sense valorar-ne la positivitat o negativitat, sí que podem afirmar que la mongeta del ganxet és un element indissociable i cabdal de la realitat agrícola vallesana.

Història i transformacions de l'element

La seva procedència no està del tot clara; malgrat tot, diverses fonts (Sánchez, 2003; Casañas et al., 1998) situen el seu origen en l’intercanvi comercial amb productes de l’Amèrica Central. Els indians es dedicaven a l’intercanvi comercial entre el Principat i les colònies, i els ports del Maresme eren un enclavament destacat en el comerç d’ultramar. Les comarques veïnes se’n van beneficiar expandint i assentant el cultiu al territori, entre elles el Vallès, la Selva i el mateix Maresme.

Es menciona per primer cop a finals del segle XIX, com un cultiu destacat de la província de Barcelona (Navarro, 1881), ja amb el nom ganxet. També apareix citada el segle XIX, al municipi de Castellar del Vallès, on pren el nom de mongeta filaire, adjectiu que denota la qualitat de ser enfiladissa (Vergès, 1987). El mot ganxet torna a aparèixer en un llibre de principis del segle XX (Agulló, 1933).

La mongeta del ganxet era un conreu d’autoconsum, emprat per complementar l’alimentació de les unitats familiars, degut a la capacitat d’emmagatzematge i preservació del producte. Sovint es combinava amb altres mongetes locals més productives, com la mongeta del carall. Es van arribar a barrejar ambdues varietats en la cocció i la menja. El constant encreuament va propiciar que no existís una llavor única, identificada com a mongeta del ganxet, sinó multitud de variacions genètiques que repercutien en la grossor de la pell, la forma del ganxo o les qualitats organolèptiques, que avui en dia associem a la mongeta del ganxet. Cal sumar-hi les particularitats del sòl de cada territori: concentracions de magnesi i nitrogen, concentració mineral i química de l’aigua, la incidència solar, etc.

Durant la dècada del 1980 la mongeta del ganxet s’estava fent un lloc en el mercat domèstic, situació que no va passar desapercebuda per a les administracions locals. La creació, per part de la Generalitat de Catalunya, de la Denominació Comarcal de Producte Alimentari va motivar l’elecció de la mongeta del ganxet com a representant de la comarca del Vallès Occidental, candidatura recolzada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental i per l’Agrària de Sabadell. Finalment, l’any 1993 es va atorgar aquesta denominació a la mongeta del ganxet al Vallès Occidental (Ordre de 10 de febrer de 1993, DOGC núm. 1722), l’any 1995 s’hi va agregar el Vallès Oriental (Ordre de 3 d’abril de 1995, DOGC núm. 2038) i l’any 1998 es va inscriure com a varietat de domini públic per la Cooperativa Agrària de Sabadell (Sánchez, 2003). Des de l’any 1992, es va iniciar un procés de recerca centrat en la creació d’un idiotip, varietat ideal, de mongeta del ganxet. La investigació va ser impulsada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb el suport de la Fundació Miquel Agustí. L’objectiu era elaborar una varietat capaç de realçar les capacitats organolèptiques de la mongeta, sense desestimar un augment en la capacitat productiva. Durant la recerca, fins a l’any 2007, es van realitzar diverses campanyes de recol·lecció de llavors a tot el territori. En el transcurs de la campanya, l’entrada en vigor de la legislació europea va derogar la normativa associada a les Denominacions Comarcals impulsades per la Generalitat. D’ençà d’aquest canvi en la legislació iniciat l’any 1998, les DARP (Servei de Protecció a la Qualitat Agroalimentària) van assessorar els consells comarcals per tal d’adaptar els seus productes emblemàtics a la nova legislació europea (Domènech, 1999). Finalment, el 4 de juny de 2003 s’aprovà la Llei 14/2003, de 13 de juny, de qualitat agroalimentària (Sánchez, 2003), que esmenta els diferents distintius de qualitat als quals pot estar sotmès un producte: IGP (Indicació Geogràfica Protegida), DOP (Denominació d’Origen Protegida), Q de qualitat i ETG (Especialitats Tradicionals Garantides).

L’any 2006 les campanyes iniciades en la cerca d’un idiotip van donar el seu fruit amb la consecució de la varietat Montcau, inscrita al Registre oficial de varietats comercials, sent-ne l’obtentor i conservador l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. La llavor esdevindria el baluard per reclamar la DOP europea. Els consells comarcals del Vallès Oriental i Occidental, amb l’estreta col·laboració de l’Agrària del Vallès (cooperativa resultant de l’absorció de la cooperativa del Vallès Occidental per part de la cooperativa del Vallès Oriental), van iniciar els tràmits per inscriure-la al registre de DOP; el 23 d’abril de 2007 la Generalitat de Catalunya la va inscriure amb els noms: Fesol del Ganxet Vallès-Maresme, Mongeta del Ganxet Vallès-Maresme o Judía del Ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 4880). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP.

El consell regulador de la DOP s’encarrega d’establir les pautes de producció, les condicions d’elaboració i envasat o la delimitació territorial. Per exemple, la mongeta del ganxet cuita només pot estar elaborada amb tres ingredients: aigua, sal i la mateixa mongeta. Si l’envasat conté conservants o altres productes, no podrà optar a la DOP. Altres temes derivats de la gestió del consell regulador són, per exemple, l’aprovació de la venda a granel amb la menció DOP o determinar si el grau del ganxo és més o menys determinant, i si s’haurien de tenir més en compte altres aspectes com la grossor de la pell o les particularitats organolèptiques. Cal mencionar que el grau del ganxo està influït per les particularitats del sòl, les petites variacions genètiques de la llavor i la tria que en fa el pagès o les condicions meteorològiques. En general, són les cooperatives les que acaben transmetent les directrius o els canvis de normativa als seus afiliats, perquè així puguin gaudir del reconeixement DOP.

D’altra banda, la figura de la DOP també ha generat conflictes respecte a la representació territorial. La delimitació de la zona geogràfica: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme (Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius) i la Selva (Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric) deixa de banda comarques com el Bages, Osona, el Baix Llobregat, el Gironès o el Tarragonès, on en alguns municipis es cultivava i es cultiva mongeta del ganxet. L’arrel històrica, en alguns territoris, és evident: “Les millors mongetes són les del ganxet, de Reus” (Agulló, 1933). No entrar dins de la DOP impossibilita als agricultors etiquetar la mongeta del ganxet com a tal, ja que és la DOP qui té la potestat d’atorgar la menció de la mongeta com a ganxet. Tanmateix, en l’actualitat s’està treballant per ampliar la zona geogràfica.

Un altre dels conflictes que ha generat la DOP és l’elecció de la llavor Montcau com a baluard. De fet, la varietat Montcau és l’única que es preveu com a DOP, per tant, totes aquelles varietats de ganxet que no siguin o derivin d’aquesta no poden obtenir la menció de la DOP. Entitats locals com la Xarxa Catalana de Graners s’han posicionat en contra, ja que existeix un conflicte en dotar d’una DOP una varietat vegetal en particular (Reglament europeu 1151/2012), i encara més si la gestió de la varietat, la llavor Montcau, és propietat d’una entitat privada. Per aquest motiu, al·legant l’erosió de les varietats genètiques que conformen la mongeta del ganxet, demanen la dissolució de la DOP.

En l’actualitat, i pel que fa el Vallès, trobem posicions confrontades sobre la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. Altres agricultors en critiquen la gestió i la utilitat, i aposten per seguir venent ganxet sense necessitar la DOP, ja que confien en el seu comprador com el seu màxim baluard. Tot i això, el que sí que és obvi és l’estabilitat del conreu de la mongeta del ganxet, fet que es tradueix en una major visualització del producte, inclús més enllà de les fronteres vallesanes.

Tant és així que són diversos els municipis que han focalitzat la seva atenció en el preuat llegum. Llerona organitza des del 2010 la “Festa del Ganxet”, com també es duu a terme a Gallecs el “Fira’t de la mongeta” amb una clara presència de la mongeta del ganxet o la “Festa de la Mongeta del Ganxet” a la Garriga. La patrimonialització de les tècniques del cultiu caracteritzen les jornades, on podem veure les formes de batre, triar o garbellar amb les eines més tradicionals, acompanyades de concursos de cuina o degustacions de plats tradicionals. Sens dubte, els actes esdevenen un reclam turístic d’abast local, on els productors poden exhibir i vendre els seus productes.

El procés de transformació de la mongeta del ganxet respon a unes dinàmiques bastant definides: des de la recuperació i consolidació de la llavor per l’empenta de la pagesia, l’entrada i l’aposta de les administracions locals i territorials, la promoció amb la denominació comarcal i posteriorment l’atorgament de la DOP i, per últim, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i l’esdevenir identitari de la mongeta del ganxet com quelcom tradicionalment vallesà. Sense valorar-ne la positivitat o negativitat, sí que podem afirmar que la mongeta del ganxet és un element indissociable i cabdal de la realitat agrícola vallesana.

Història i transformacions de l'element

La seva procedència no està del tot clara; malgrat tot, diverses fonts (Sánchez, 2003; Casañas et al., 1998) situen el seu origen en l’intercanvi comercial amb productes de l’Amèrica Central. Els indians es dedicaven a l’intercanvi comercial entre el Principat i les colònies, i els ports del Maresme eren un enclavament destacat en el comerç d’ultramar. Les comarques veïnes se’n van beneficiar expandint i assentant el cultiu al territori, entre elles el Vallès, la Selva i el mateix Maresme.

Es menciona per primer cop a finals del segle XIX, com un cultiu destacat de la província de Barcelona (Navarro, 1881), ja amb el nom ganxet. També apareix citada el segle XIX, al municipi de Castellar del Vallès, on pren el nom de mongeta filaire, adjectiu que denota la qualitat de ser enfiladissa (Vergès, 1987). El mot ganxet torna a aparèixer en un llibre de principis del segle XX (Agulló, 1933).

La mongeta del ganxet era un conreu d’autoconsum, emprat per complementar l’alimentació de les unitats familiars, degut a la capacitat d’emmagatzematge i preservació del producte. Sovint es combinava amb altres mongetes locals més productives, com la mongeta del carall. Es van arribar a barrejar ambdues varietats en la cocció i la menja. El constant encreuament va propiciar que no existís una llavor única, identificada com a mongeta del ganxet, sinó multitud de variacions genètiques que repercutien en la grossor de la pell, la forma del ganxo o les qualitats organolèptiques, que avui en dia associem a la mongeta del ganxet. Cal sumar-hi les particularitats del sòl de cada territori: concentracions de magnesi i nitrogen, concentració mineral i química de l’aigua, la incidència solar, etc.

Durant la dècada del 1980 la mongeta del ganxet s’estava fent un lloc en el mercat domèstic, situació que no va passar desapercebuda per a les administracions locals. La creació, per part de la Generalitat de Catalunya, de la Denominació Comarcal de Producte Alimentari va motivar l’elecció de la mongeta del ganxet com a representant de la comarca del Vallès Occidental, candidatura recolzada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental i per l’Agrària de Sabadell. Finalment, l’any 1993 es va atorgar aquesta denominació a la mongeta del ganxet al Vallès Occidental (Ordre de 10 de febrer de 1993, DOGC núm. 1722), l’any 1995 s’hi va agregar el Vallès Oriental (Ordre de 3 d’abril de 1995, DOGC núm. 2038) i l’any 1998 es va inscriure com a varietat de domini públic per la Cooperativa Agrària de Sabadell (Sánchez, 2003). Des de l’any 1992, es va iniciar un procés de recerca centrat en la creació d’un idiotip, varietat ideal, de mongeta del ganxet. La investigació va ser impulsada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb el suport de la Fundació Miquel Agustí. L’objectiu era elaborar una varietat capaç de realçar les capacitats organolèptiques de la mongeta, sense desestimar un augment en la capacitat productiva. Durant la recerca, fins a l’any 2007, es van realitzar diverses campanyes de recol·lecció de llavors a tot el territori. En el transcurs de la campanya, l’entrada en vigor de la legislació europea va derogar la normativa associada a les Denominacions Comarcals impulsades per la Generalitat. D’ençà d’aquest canvi en la legislació iniciat l’any 1998, les DARP (Servei de Protecció a la Qualitat Agroalimentària) van assessorar els consells comarcals per tal d’adaptar els seus productes emblemàtics a la nova legislació europea (Domènech, 1999). Finalment, el 4 de juny de 2003 s’aprovà la Llei 14/2003, de 13 de juny, de qualitat agroalimentària (Sánchez, 2003), que esmenta els diferents distintius de qualitat als quals pot estar sotmès un producte: IGP (Indicació Geogràfica Protegida), DOP (Denominació d’Origen Protegida), Q de qualitat i ETG (Especialitats Tradicionals Garantides).

L’any 2006 les campanyes iniciades en la cerca d’un idiotip van donar el seu fruit amb la consecució de la varietat Montcau, inscrita al Registre oficial de varietats comercials, sent-ne l’obtentor i conservador l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. La llavor esdevindria el baluard per reclamar la DOP europea. Els consells comarcals del Vallès Oriental i Occidental, amb l’estreta col·laboració de l’Agrària del Vallès (cooperativa resultant de l’absorció de la cooperativa del Vallès Occidental per part de la cooperativa del Vallès Oriental), van iniciar els tràmits per inscriure-la al registre de DOP; el 23 d’abril de 2007 la Generalitat de Catalunya la va inscriure amb els noms: Fesol del Ganxet Vallès-Maresme, Mongeta del Ganxet Vallès-Maresme o Judía del Ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 4880). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP.

El consell regulador de la DOP s’encarrega d’establir les pautes de producció, les condicions d’elaboració i envasat o la delimitació territorial. Per exemple, la mongeta del ganxet cuita només pot estar elaborada amb tres ingredients: aigua, sal i la mateixa mongeta. Si l’envasat conté conservants o altres productes, no podrà optar a la DOP. Altres temes derivats de la gestió del consell regulador són, per exemple, l’aprovació de la venda a granel amb la menció DOP o determinar si el grau del ganxo és més o menys determinant, i si s’haurien de tenir més en compte altres aspectes com la grossor de la pell o les particularitats organolèptiques. Cal mencionar que el grau del ganxo està influït per les particularitats del sòl, les petites variacions genètiques de la llavor i la tria que en fa el pagès o les condicions meteorològiques. En general, són les cooperatives les que acaben transmetent les directrius o els canvis de normativa als seus afiliats, perquè així puguin gaudir del reconeixement DOP.

D’altra banda, la figura de la DOP també ha generat conflictes respecte a la representació territorial. La delimitació de la zona geogràfica: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme (Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius) i la Selva (Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric) deixa de banda comarques com el Bages, Osona, el Baix Llobregat, el Gironès o el Tarragonès, on en alguns municipis es cultivava i es cultiva mongeta del ganxet. L’arrel històrica, en alguns territoris, és evident: “Les millors mongetes són les del ganxet, de Reus” (Agulló, 1933). No entrar dins de la DOP impossibilita als agricultors etiquetar la mongeta del ganxet com a tal, ja que és la DOP qui té la potestat d’atorgar la menció de la mongeta com a ganxet. Tanmateix, en l’actualitat s’està treballant per ampliar la zona geogràfica.

Un altre dels conflictes que ha generat la DOP és l’elecció de la llavor Montcau com a baluard. De fet, la varietat Montcau és l’única que es preveu com a DOP, per tant, totes aquelles varietats de ganxet que no siguin o derivin d’aquesta no poden obtenir la menció de la DOP. Entitats locals com la Xarxa Catalana de Graners s’han posicionat en contra, ja que existeix un conflicte en dotar d’una DOP una varietat vegetal en particular (Reglament europeu 1151/2012), i encara més si la gestió de la varietat, la llavor Montcau, és propietat d’una entitat privada. Per aquest motiu, al·legant l’erosió de les varietats genètiques que conformen la mongeta del ganxet, demanen la dissolució de la DOP.

En l’actualitat, i pel que fa el Vallès, trobem posicions confrontades sobre la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. Altres agricultors en critiquen la gestió i la utilitat, i aposten per seguir venent ganxet sense necessitar la DOP, ja que confien en el seu comprador com el seu màxim baluard. Tot i això, el que sí que és obvi és l’estabilitat del conreu de la mongeta del ganxet, fet que es tradueix en una major visualització del producte, inclús més enllà de les fronteres vallesanes.

Tant és així que són diversos els municipis que han focalitzat la seva atenció en el preuat llegum. Llerona organitza des del 2010 la “Festa del Ganxet”, com també es duu a terme a Gallecs el “Fira’t de la mongeta” amb una clara presència de la mongeta del ganxet o la “Festa de la Mongeta del Ganxet” a la Garriga. La patrimonialització de les tècniques del cultiu caracteritzen les jornades, on podem veure les formes de batre, triar o garbellar amb les eines més tradicionals, acompanyades de concursos de cuina o degustacions de plats tradicionals. Sens dubte, els actes esdevenen un reclam turístic d’abast local, on els productors poden exhibir i vendre els seus productes.

El procés de transformació de la mongeta del ganxet respon a unes dinàmiques bastant definides: des de la recuperació i consolidació de la llavor per l’empenta de la pagesia, l’entrada i l’aposta de les administracions locals i territorials, la promoció amb la denominació comarcal i posteriorment l’atorgament de la DOP i, per últim, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i l’esdevenir identitari de la mongeta del ganxet com quelcom tradicionalment vallesà. Sense valorar-ne la positivitat o negativitat, sí que podem afirmar que la mongeta del ganxet és un element indissociable i cabdal de la realitat agrícola vallesana.

Història i transformacions de l'element

La seva procedència no està del tot clara; malgrat tot, diverses fonts (Sánchez, 2003; Casañas et al., 1998) situen el seu origen en l’intercanvi comercial amb productes de l’Amèrica Central. Els indians es dedicaven a l’intercanvi comercial entre el Principat i les colònies, i els ports del Maresme eren un enclavament destacat en el comerç d’ultramar. Les comarques veïnes se’n van beneficiar expandint i assentant el cultiu al territori, entre elles el Vallès, la Selva i el mateix Maresme.

Es menciona per primer cop a finals del segle XIX, com un cultiu destacat de la província de Barcelona (Navarro, 1881), ja amb el nom ganxet. També apareix citada el segle XIX, al municipi de Castellar del Vallès, on pren el nom de mongeta filaire, adjectiu que denota la qualitat de ser enfiladissa (Vergès, 1987). El mot ganxet torna a aparèixer en un llibre de principis del segle XX (Agulló, 1933).

La mongeta del ganxet era un conreu d’autoconsum, emprat per complementar l’alimentació de les unitats familiars, degut a la capacitat d’emmagatzematge i preservació del producte. Sovint es combinava amb altres mongetes locals més productives, com la mongeta del carall. Es van arribar a barrejar ambdues varietats en la cocció i la menja. El constant encreuament va propiciar que no existís una llavor única, identificada com a mongeta del ganxet, sinó multitud de variacions genètiques que repercutien en la grossor de la pell, la forma del ganxo o les qualitats organolèptiques, que avui en dia associem a la mongeta del ganxet. Cal sumar-hi les particularitats del sòl de cada territori: concentracions de magnesi i nitrogen, concentració mineral i química de l’aigua, la incidència solar, etc.

Durant la dècada del 1980 la mongeta del ganxet s’estava fent un lloc en el mercat domèstic, situació que no va passar desapercebuda per a les administracions locals. La creació, per part de la Generalitat de Catalunya, de la Denominació Comarcal de Producte Alimentari va motivar l’elecció de la mongeta del ganxet com a representant de la comarca del Vallès Occidental, candidatura recolzada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental i per l’Agrària de Sabadell. Finalment, l’any 1993 es va atorgar aquesta denominació a la mongeta del ganxet al Vallès Occidental (Ordre de 10 de febrer de 1993, DOGC núm. 1722), l’any 1995 s’hi va agregar el Vallès Oriental (Ordre de 3 d’abril de 1995, DOGC núm. 2038) i l’any 1998 es va inscriure com a varietat de domini públic per la Cooperativa Agrària de Sabadell (Sánchez, 2003). Des de l’any 1992, es va iniciar un procés de recerca centrat en la creació d’un idiotip, varietat ideal, de mongeta del ganxet. La investigació va ser impulsada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb el suport de la Fundació Miquel Agustí. L’objectiu era elaborar una varietat capaç de realçar les capacitats organolèptiques de la mongeta, sense desestimar un augment en la capacitat productiva. Durant la recerca, fins a l’any 2007, es van realitzar diverses campanyes de recol·lecció de llavors a tot el territori. En el transcurs de la campanya, l’entrada en vigor de la legislació europea va derogar la normativa associada a les Denominacions Comarcals impulsades per la Generalitat. D’ençà d’aquest canvi en la legislació iniciat l’any 1998, les DARP (Servei de Protecció a la Qualitat Agroalimentària) van assessorar els consells comarcals per tal d’adaptar els seus productes emblemàtics a la nova legislació europea (Domènech, 1999). Finalment, el 4 de juny de 2003 s’aprovà la Llei 14/2003, de 13 de juny, de qualitat agroalimentària (Sánchez, 2003), que esmenta els diferents distintius de qualitat als quals pot estar sotmès un producte: IGP (Indicació Geogràfica Protegida), DOP (Denominació d’Origen Protegida), Q de qualitat i ETG (Especialitats Tradicionals Garantides).

L’any 2006 les campanyes iniciades en la cerca d’un idiotip van donar el seu fruit amb la consecució de la varietat Montcau, inscrita al Registre oficial de varietats comercials, sent-ne l’obtentor i conservador l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. La llavor esdevindria el baluard per reclamar la DOP europea. Els consells comarcals del Vallès Oriental i Occidental, amb l’estreta col·laboració de l’Agrària del Vallès (cooperativa resultant de l’absorció de la cooperativa del Vallès Occidental per part de la cooperativa del Vallès Oriental), van iniciar els tràmits per inscriure-la al registre de DOP; el 23 d’abril de 2007 la Generalitat de Catalunya la va inscriure amb els noms: Fesol del Ganxet Vallès-Maresme, Mongeta del Ganxet Vallès-Maresme o Judía del Ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 4880). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP.

El consell regulador de la DOP s’encarrega d’establir les pautes de producció, les condicions d’elaboració i envasat o la delimitació territorial. Per exemple, la mongeta del ganxet cuita només pot estar elaborada amb tres ingredients: aigua, sal i la mateixa mongeta. Si l’envasat conté conservants o altres productes, no podrà optar a la DOP. Altres temes derivats de la gestió del consell regulador són, per exemple, l’aprovació de la venda a granel amb la menció DOP o determinar si el grau del ganxo és més o menys determinant, i si s’haurien de tenir més en compte altres aspectes com la grossor de la pell o les particularitats organolèptiques. Cal mencionar que el grau del ganxo està influït per les particularitats del sòl, les petites variacions genètiques de la llavor i la tria que en fa el pagès o les condicions meteorològiques. En general, són les cooperatives les que acaben transmetent les directrius o els canvis de normativa als seus afiliats, perquè així puguin gaudir del reconeixement DOP.

D’altra banda, la figura de la DOP també ha generat conflictes respecte a la representació territorial. La delimitació de la zona geogràfica: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme (Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius) i la Selva (Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric) deixa de banda comarques com el Bages, Osona, el Baix Llobregat, el Gironès o el Tarragonès, on en alguns municipis es cultivava i es cultiva mongeta del ganxet. L’arrel històrica, en alguns territoris, és evident: “Les millors mongetes són les del ganxet, de Reus” (Agulló, 1933). No entrar dins de la DOP impossibilita als agricultors etiquetar la mongeta del ganxet com a tal, ja que és la DOP qui té la potestat d’atorgar la menció de la mongeta com a ganxet. Tanmateix, en l’actualitat s’està treballant per ampliar la zona geogràfica.

Un altre dels conflictes que ha generat la DOP és l’elecció de la llavor Montcau com a baluard. De fet, la varietat Montcau és l’única que es preveu com a DOP, per tant, totes aquelles varietats de ganxet que no siguin o derivin d’aquesta no poden obtenir la menció de la DOP. Entitats locals com la Xarxa Catalana de Graners s’han posicionat en contra, ja que existeix un conflicte en dotar d’una DOP una varietat vegetal en particular (Reglament europeu 1151/2012), i encara més si la gestió de la varietat, la llavor Montcau, és propietat d’una entitat privada. Per aquest motiu, al·legant l’erosió de les varietats genètiques que conformen la mongeta del ganxet, demanen la dissolució de la DOP.

En l’actualitat, i pel que fa el Vallès, trobem posicions confrontades sobre la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. Altres agricultors en critiquen la gestió i la utilitat, i aposten per seguir venent ganxet sense necessitar la DOP, ja que confien en el seu comprador com el seu màxim baluard. Tot i això, el que sí que és obvi és l’estabilitat del conreu de la mongeta del ganxet, fet que es tradueix en una major visualització del producte, inclús més enllà de les fronteres vallesanes.

Tant és així que són diversos els municipis que han focalitzat la seva atenció en el preuat llegum. Llerona organitza des del 2010 la “Festa del Ganxet”, com també es duu a terme a Gallecs el “Fira’t de la mongeta” amb una clara presència de la mongeta del ganxet o la “Festa de la Mongeta del Ganxet” a la Garriga. La patrimonialització de les tècniques del cultiu caracteritzen les jornades, on podem veure les formes de batre, triar o garbellar amb les eines més tradicionals, acompanyades de concursos de cuina o degustacions de plats tradicionals. Sens dubte, els actes esdevenen un reclam turístic d’abast local, on els productors poden exhibir i vendre els seus productes.

El procés de transformació de la mongeta del ganxet respon a unes dinàmiques bastant definides: des de la recuperació i consolidació de la llavor per l’empenta de la pagesia, l’entrada i l’aposta de les administracions locals i territorials, la promoció amb la denominació comarcal i posteriorment l’atorgament de la DOP i, per últim, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i l’esdevenir identitari de la mongeta del ganxet com quelcom tradicionalment vallesà. Sense valorar-ne la positivitat o negativitat, sí que podem afirmar que la mongeta del ganxet és un element indissociable i cabdal de la realitat agrícola vallesana.

Història i transformacions de l'element

La seva procedència no està del tot clara; malgrat tot, diverses fonts (Sánchez, 2003; Casañas et al., 1998) situen el seu origen en l’intercanvi comercial amb productes de l’Amèrica Central. Els indians es dedicaven a l’intercanvi comercial entre el Principat i les colònies, i els ports del Maresme eren un enclavament destacat en el comerç d’ultramar. Les comarques veïnes se’n van beneficiar expandint i assentant el cultiu al territori, entre elles el Vallès, la Selva i el mateix Maresme.

Es menciona per primer cop a finals del segle XIX, com un cultiu destacat de la província de Barcelona (Navarro, 1881), ja amb el nom ganxet. També apareix citada el segle XIX, al municipi de Castellar del Vallès, on pren el nom de mongeta filaire, adjectiu que denota la qualitat de ser enfiladissa (Vergès, 1987). El mot ganxet torna a aparèixer en un llibre de principis del segle XX (Agulló, 1933).

La mongeta del ganxet era un conreu d’autoconsum, emprat per complementar l’alimentació de les unitats familiars, degut a la capacitat d’emmagatzematge i preservació del producte. Sovint es combinava amb altres mongetes locals més productives, com la mongeta del carall. Es van arribar a barrejar ambdues varietats en la cocció i la menja. El constant encreuament va propiciar que no existís una llavor única, identificada com a mongeta del ganxet, sinó multitud de variacions genètiques que repercutien en la grossor de la pell, la forma del ganxo o les qualitats organolèptiques, que avui en dia associem a la mongeta del ganxet. Cal sumar-hi les particularitats del sòl de cada territori: concentracions de magnesi i nitrogen, concentració mineral i química de l’aigua, la incidència solar, etc.

Durant la dècada del 1980 la mongeta del ganxet s’estava fent un lloc en el mercat domèstic, situació que no va passar desapercebuda per a les administracions locals. La creació, per part de la Generalitat de Catalunya, de la Denominació Comarcal de Producte Alimentari va motivar l’elecció de la mongeta del ganxet com a representant de la comarca del Vallès Occidental, candidatura recolzada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental i per l’Agrària de Sabadell. Finalment, l’any 1993 es va atorgar aquesta denominació a la mongeta del ganxet al Vallès Occidental (Ordre de 10 de febrer de 1993, DOGC núm. 1722), l’any 1995 s’hi va agregar el Vallès Oriental (Ordre de 3 d’abril de 1995, DOGC núm. 2038) i l’any 1998 es va inscriure com a varietat de domini públic per la Cooperativa Agrària de Sabadell (Sánchez, 2003). Des de l’any 1992, es va iniciar un procés de recerca centrat en la creació d’un idiotip, varietat ideal, de mongeta del ganxet. La investigació va ser impulsada per la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb el suport de la Fundació Miquel Agustí. L’objectiu era elaborar una varietat capaç de realçar les capacitats organolèptiques de la mongeta, sense desestimar un augment en la capacitat productiva. Durant la recerca, fins a l’any 2007, es van realitzar diverses campanyes de recol·lecció de llavors a tot el territori. En el transcurs de la campanya, l’entrada en vigor de la legislació europea va derogar la normativa associada a les Denominacions Comarcals impulsades per la Generalitat. D’ençà d’aquest canvi en la legislació iniciat l’any 1998, les DARP (Servei de Protecció a la Qualitat Agroalimentària) van assessorar els consells comarcals per tal d’adaptar els seus productes emblemàtics a la nova legislació europea (Domènech, 1999). Finalment, el 4 de juny de 2003 s’aprovà la Llei 14/2003, de 13 de juny, de qualitat agroalimentària (Sánchez, 2003), que esmenta els diferents distintius de qualitat als quals pot estar sotmès un producte: IGP (Indicació Geogràfica Protegida), DOP (Denominació d’Origen Protegida), Q de qualitat i ETG (Especialitats Tradicionals Garantides).

L’any 2006 les campanyes iniciades en la cerca d’un idiotip van donar el seu fruit amb la consecució de la varietat Montcau, inscrita al Registre oficial de varietats comercials, sent-ne l’obtentor i conservador l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. La llavor esdevindria el baluard per reclamar la DOP europea. Els consells comarcals del Vallès Oriental i Occidental, amb l’estreta col·laboració de l’Agrària del Vallès (cooperativa resultant de l’absorció de la cooperativa del Vallès Occidental per part de la cooperativa del Vallès Oriental), van iniciar els tràmits per inscriure-la al registre de DOP; el 23 d’abril de 2007 la Generalitat de Catalunya la va inscriure amb els noms: Fesol del Ganxet Vallès-Maresme, Mongeta del Ganxet Vallès-Maresme o Judía del Ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 4880). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP.

El consell regulador de la DOP s’encarrega d’establir les pautes de producció, les condicions d’elaboració i envasat o la delimitació territorial. Per exemple, la mongeta del ganxet cuita només pot estar elaborada amb tres ingredients: aigua, sal i la mateixa mongeta. Si l’envasat conté conservants o altres productes, no podrà optar a la DOP. Altres temes derivats de la gestió del consell regulador són, per exemple, l’aprovació de la venda a granel amb la menció DOP o determinar si el grau del ganxo és més o menys determinant, i si s’haurien de tenir més en compte altres aspectes com la grossor de la pell o les particularitats organolèptiques. Cal mencionar que el grau del ganxo està influït per les particularitats del sòl, les petites variacions genètiques de la llavor i la tria que en fa el pagès o les condicions meteorològiques. En general, són les cooperatives les que acaben transmetent les directrius o els canvis de normativa als seus afiliats, perquè així puguin gaudir del reconeixement DOP.

D’altra banda, la figura de la DOP també ha generat conflictes respecte a la representació territorial. La delimitació de la zona geogràfica: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme (Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius) i la Selva (Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric) deixa de banda comarques com el Bages, Osona, el Baix Llobregat, el Gironès o el Tarragonès, on en alguns municipis es cultivava i es cultiva mongeta del ganxet. L’arrel històrica, en alguns territoris, és evident: “Les millors mongetes són les del ganxet, de Reus” (Agulló, 1933). No entrar dins de la DOP impossibilita als agricultors etiquetar la mongeta del ganxet com a tal, ja que és la DOP qui té la potestat d’atorgar la menció de la mongeta com a ganxet. Tanmateix, en l’actualitat s’està treballant per ampliar la zona geogràfica.

Un altre dels conflictes que ha generat la DOP és l’elecció de la llavor Montcau com a baluard. De fet, la varietat Montcau és l’única que es preveu com a DOP, per tant, totes aquelles varietats de ganxet que no siguin o derivin d’aquesta no poden obtenir la menció de la DOP. Entitats locals com la Xarxa Catalana de Graners s’han posicionat en contra, ja que existeix un conflicte en dotar d’una DOP una varietat vegetal en particular (Reglament europeu 1151/2012), i encara més si la gestió de la varietat, la llavor Montcau, és propietat d’una entitat privada. Per aquest motiu, al·legant l’erosió de les varietats genètiques que conformen la mongeta del ganxet, demanen la dissolució de la DOP.

En l’actualitat, i pel que fa el Vallès, trobem posicions confrontades sobre la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. Altres agricultors en critiquen la gestió i la utilitat, i aposten per seguir venent ganxet sense necessitar la DOP, ja que confien en el seu comprador com el seu màxim baluard. Tot i això, el que sí que és obvi és l’estabilitat del conreu de la mongeta del ganxet, fet que es tradueix en una major visualització del producte, inclús més enllà de les fronteres vallesanes.

Tant és així que són diversos els municipis que han focalitzat la seva atenció en el preuat llegum. Llerona organitza des del 2010 la “Festa del Ganxet”, com també es duu a terme a Gallecs el “Fira’t de la mongeta” amb una clara presència de la mongeta del ganxet o la “Festa de la Mongeta del Ganxet” a la Garriga. La patrimonialització de les tècniques del cultiu caracteritzen les jornades, on podem veure les formes de batre, triar o garbellar amb les eines més tradicionals, acompanyades de concursos de cuina o degustacions de plats tradicionals. Sens dubte, els actes esdevenen un reclam turístic d’abast local, on els productors poden exhibir i vendre els seus productes.

El procés de transformació de la mongeta del ganxet respon a unes dinàmiques bastant definides: des de la recuperació i consolidació de la llavor per l’empenta de la pagesia, l’entrada i l’aposta de les administracions locals i territorials, la promoció amb la denominació comarcal i posteriorment l’atorgament de la DOP i, per últim, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i l’esdevenir identitari de la mongeta del ganxet com quelcom tradicionalment vallesà. Sense valorar-ne la positivitat o negativitat, sí que podem afirmar que la mongeta del ganxet és un element indissociable i cabdal de la realitat agrícola vallesana.

Matèria primera

Mongeta del ganxet , Canya , Aigua

Processos i preparatius

  • Llaurar. La mongeta del ganxet és un cultiu d’aprofitament i s’ajusta a la temporalitat del blat, cosa que permet aprofitar el mateix sòl. Per tant, després de recollir el blat, es llaura el mateix sòl. Després de llaurar s’adoba el sòl; tanmateix, alguns pagesos dipositen l’adob en el moment de sembrar.
  • Sembrar (primera setmana de juliol). La majoria de finques agràries duen a terme la sembra amb maquinària agrícola. En els conreus amb canya es dipositen de 3 a 6 llavors, atès que les germinacions són irregulars, cada 80 centímetres. Les llavors s’enterren entre 2 i 6 centímetres. Les asprades amb xarxa deixen una distància d’1,5 metres entre fileres i sembren de 2 a 3 llavors cada 20 centímetres. Popularment es diu que abans de Sant Jaume “s’han de veure créixer”.
  • Maneig (de juliol fins a finals de novembre). Entutorar les mongeteres amb canyes o xarxa. Arrencar o tractar les males herbes, sobretot després de ploure. Tractament de coure, sofre i altres fitosanitaris. Ajustar el rec i la proporció d’aigua; per exemple, a l’agost ha de ser abundant, si no la planta pateix i “llença” la flor. Tasques de manteniment: arreglar canyes trencades, ajustar les xarxes o tornar a clavar barnilles. Control constant del conreu. Des de mitjan octubre fins a principis de novembre, quan la planta trenca el color, es disminueix el rec fins que s’asseca. Hi ha finques que tallen les mongeteres i les apleguen amb la canya en grups de 50 a 100 mongeteres i les deixen assecar al mateix camp, controlant que no hi hagi accessos d’humitat. Sovint es cobreixen les mongeteres amb una lona o plàstic per evitar que l’aigua de la pluja pugui malmetre la collita. Una altra opció és desar les mongeteres a un cobert fins a completar el procés d’assecament, que se sol allargar fins a finals de novembre o principis de desembre, depenent de l’any i la zona.
  • Batre i ventar (desembre). Es passa la màquina per batre la tavella de la mongeta. El procés de ventar consisteix a garbellar el gra mitjançant un corrent d’aire que arrossega les impureses. Fa dècades era un procés totalment manual, avui en dia la mateixa màquina pot dur a terme ambdues accions.
  • Triar. Abans, la tria se solia fer manualment, en hores mortes al capvespre, quan la manca de llum impedia continuar treballant al camp o, si més no, la jornada es donava per finalitzada. Les mongetes amb taques, corcades o que no complien amb el vistiplau del triador eren descartades. Sovint les mongetes descartades eren aprofitades per alimentar el bestiar. Durant la tria era habitual reunir part de la família, on les converses sobre la jornada o la collita eren d’allò més habituals. Avui en dia, tot i que la tria continua sent manual en conreus domèstics, en grans produccions s’utilitzen màquines equipades amb òptiques capaces de detectar els pigments o corcs de les mongetes, seguint els criteris estètics del mercat. Les mongetes descartades solen equivaldre al 5-10% de la collita.
  • Selecció i millora. Les llavors de les plantes més vigoroses, amb les tavelles més grosses, les més resistents o les que tenen un ganxo més pronunciat, es guarden per millorar la producció de la collita del pròxim any.
  • Conservar. Un cop recollida la mongeta es congela a -20ºC durant tres dies, per evitar la proliferació dels corcs jaumets. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca. També es pot comercialitzar cuita. En aquest cas, la mongeta s’ha de coure el seu temps just. Com més temperatura i temps se li apliqui, més s’estabilitzarà, cosa que permetrà una major conservació. D’altra banda, excedir el temps de cocció o de temperatura fa que la mongeta s’enfosqueixi i sigui menys atractiva per al consumidor. A diferència de les mongetes convencionals, la mongeta del ganxet amb DOP no conté cap conservant. Els seus ingredients un cop és cuita són aigua, sal i les mateixes mongetes.

Processos i preparatius

  • Llaurar. La mongeta del ganxet és un cultiu d’aprofitament i s’ajusta a la temporalitat del blat, cosa que permet aprofitar el mateix sòl. Per tant, després de recollir el blat, es llaura el mateix sòl. Després de llaurar s’adoba el sòl; tanmateix, alguns pagesos dipositen l’adob en el moment de sembrar.
  • Sembrar (primera setmana de juliol). La majoria de finques agràries duen a terme la sembra amb maquinària agrícola. En els conreus amb canya es dipositen de 3 a 6 llavors, atès que les germinacions són irregulars, cada 80 centímetres. Les llavors s’enterren entre 2 i 6 centímetres. Les asprades amb xarxa deixen una distància d’1,5 metres entre fileres i sembren de 2 a 3 llavors cada 20 centímetres. Popularment es diu que abans de Sant Jaume “s’han de veure créixer”.
  • Maneig (de juliol fins a finals de novembre). Entutorar les mongeteres amb canyes o xarxa. Arrencar o tractar les males herbes, sobretot després de ploure. Tractament de coure, sofre i altres fitosanitaris. Ajustar el rec i la proporció d’aigua; per exemple, a l’agost ha de ser abundant, si no la planta pateix i “llença” la flor. Tasques de manteniment: arreglar canyes trencades, ajustar les xarxes o tornar a clavar barnilles. Control constant del conreu. Des de mitjan octubre fins a principis de novembre, quan la planta trenca el color, es disminueix el rec fins que s’asseca. Hi ha finques que tallen les mongeteres i les apleguen amb la canya en grups de 50 a 100 mongeteres i les deixen assecar al mateix camp, controlant que no hi hagi accessos d’humitat. Sovint es cobreixen les mongeteres amb una lona o plàstic per evitar que l’aigua de la pluja pugui malmetre la collita. Una altra opció és desar les mongeteres a un cobert fins a completar el procés d’assecament, que se sol allargar fins a finals de novembre o principis de desembre, depenent de l’any i la zona.
  • Batre i ventar (desembre). Es passa la màquina per batre la tavella de la mongeta. El procés de ventar consisteix a garbellar el gra mitjançant un corrent d’aire que arrossega les impureses. Fa dècades era un procés totalment manual, avui en dia la mateixa màquina pot dur a terme ambdues accions.
  • Triar. Abans, la tria se solia fer manualment, en hores mortes al capvespre, quan la manca de llum impedia continuar treballant al camp o, si més no, la jornada es donava per finalitzada. Les mongetes amb taques, corcades o que no complien amb el vistiplau del triador eren descartades. Sovint les mongetes descartades eren aprofitades per alimentar el bestiar. Durant la tria era habitual reunir part de la família, on les converses sobre la jornada o la collita eren d’allò més habituals. Avui en dia, tot i que la tria continua sent manual en conreus domèstics, en grans produccions s’utilitzen màquines equipades amb òptiques capaces de detectar els pigments o corcs de les mongetes, seguint els criteris estètics del mercat. Les mongetes descartades solen equivaldre al 5-10% de la collita.
  • Selecció i millora. Les llavors de les plantes més vigoroses, amb les tavelles més grosses, les més resistents o les que tenen un ganxo més pronunciat, es guarden per millorar la producció de la collita del pròxim any.
  • Conservar. Un cop recollida la mongeta es congela a -20ºC durant tres dies, per evitar la proliferació dels corcs jaumets. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca. També es pot comercialitzar cuita. En aquest cas, la mongeta s’ha de coure el seu temps just. Com més temperatura i temps se li apliqui, més s’estabilitzarà, cosa que permetrà una major conservació. D’altra banda, excedir el temps de cocció o de temperatura fa que la mongeta s’enfosqueixi i sigui menys atractiva per al consumidor. A diferència de les mongetes convencionals, la mongeta del ganxet amb DOP no conté cap conservant. Els seus ingredients un cop és cuita són aigua, sal i les mateixes mongetes.

Processos i preparatius

  • Llaurar. La mongeta del ganxet és un cultiu d’aprofitament i s’ajusta a la temporalitat del blat, cosa que permet aprofitar el mateix sòl. Per tant, després de recollir el blat, es llaura el mateix sòl. Després de llaurar s’adoba el sòl; tanmateix, alguns pagesos dipositen l’adob en el moment de sembrar.
  • Sembrar (primera setmana de juliol). La majoria de finques agràries duen a terme la sembra amb maquinària agrícola. En els conreus amb canya es dipositen de 3 a 6 llavors, atès que les germinacions són irregulars, cada 80 centímetres. Les llavors s’enterren entre 2 i 6 centímetres. Les asprades amb xarxa deixen una distància d’1,5 metres entre fileres i sembren de 2 a 3 llavors cada 20 centímetres. Popularment es diu que abans de Sant Jaume “s’han de veure créixer”.
  • Maneig (de juliol fins a finals de novembre). Entutorar les mongeteres amb canyes o xarxa. Arrencar o tractar les males herbes, sobretot després de ploure. Tractament de coure, sofre i altres fitosanitaris. Ajustar el rec i la proporció d’aigua; per exemple, a l’agost ha de ser abundant, si no la planta pateix i “llença” la flor. Tasques de manteniment: arreglar canyes trencades, ajustar les xarxes o tornar a clavar barnilles. Control constant del conreu. Des de mitjan octubre fins a principis de novembre, quan la planta trenca el color, es disminueix el rec fins que s’asseca. Hi ha finques que tallen les mongeteres i les apleguen amb la canya en grups de 50 a 100 mongeteres i les deixen assecar al mateix camp, controlant que no hi hagi accessos d’humitat. Sovint es cobreixen les mongeteres amb una lona o plàstic per evitar que l’aigua de la pluja pugui malmetre la collita. Una altra opció és desar les mongeteres a un cobert fins a completar el procés d’assecament, que se sol allargar fins a finals de novembre o principis de desembre, depenent de l’any i la zona.
  • Batre i ventar (desembre). Es passa la màquina per batre la tavella de la mongeta. El procés de ventar consisteix a garbellar el gra mitjançant un corrent d’aire que arrossega les impureses. Fa dècades era un procés totalment manual, avui en dia la mateixa màquina pot dur a terme ambdues accions.
  • Triar. Abans, la tria se solia fer manualment, en hores mortes al capvespre, quan la manca de llum impedia continuar treballant al camp o, si més no, la jornada es donava per finalitzada. Les mongetes amb taques, corcades o que no complien amb el vistiplau del triador eren descartades. Sovint les mongetes descartades eren aprofitades per alimentar el bestiar. Durant la tria era habitual reunir part de la família, on les converses sobre la jornada o la collita eren d’allò més habituals. Avui en dia, tot i que la tria continua sent manual en conreus domèstics, en grans produccions s’utilitzen màquines equipades amb òptiques capaces de detectar els pigments o corcs de les mongetes, seguint els criteris estètics del mercat. Les mongetes descartades solen equivaldre al 5-10% de la collita.
  • Selecció i millora. Les llavors de les plantes més vigoroses, amb les tavelles més grosses, les més resistents o les que tenen un ganxo més pronunciat, es guarden per millorar la producció de la collita del pròxim any.
  • Conservar. Un cop recollida la mongeta es congela a -20ºC durant tres dies, per evitar la proliferació dels corcs jaumets. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca. També es pot comercialitzar cuita. En aquest cas, la mongeta s’ha de coure el seu temps just. Com més temperatura i temps se li apliqui, més s’estabilitzarà, cosa que permetrà una major conservació. D’altra banda, excedir el temps de cocció o de temperatura fa que la mongeta s’enfosqueixi i sigui menys atractiva per al consumidor. A diferència de les mongetes convencionals, la mongeta del ganxet amb DOP no conté cap conservant. Els seus ingredients un cop és cuita són aigua, sal i les mateixes mongetes.

Processos i preparatius

  • Llaurar. La mongeta del ganxet és un cultiu d’aprofitament i s’ajusta a la temporalitat del blat, cosa que permet aprofitar el mateix sòl. Per tant, després de recollir el blat, es llaura el mateix sòl. Després de llaurar s’adoba el sòl; tanmateix, alguns pagesos dipositen l’adob en el moment de sembrar.
  • Sembrar (primera setmana de juliol). La majoria de finques agràries duen a terme la sembra amb maquinària agrícola. En els conreus amb canya es dipositen de 3 a 6 llavors, atès que les germinacions són irregulars, cada 80 centímetres. Les llavors s’enterren entre 2 i 6 centímetres. Les asprades amb xarxa deixen una distància d’1,5 metres entre fileres i sembren de 2 a 3 llavors cada 20 centímetres. Popularment es diu que abans de Sant Jaume “s’han de veure créixer”.
  • Maneig (de juliol fins a finals de novembre). Entutorar les mongeteres amb canyes o xarxa. Arrencar o tractar les males herbes, sobretot després de ploure. Tractament de coure, sofre i altres fitosanitaris. Ajustar el rec i la proporció d’aigua; per exemple, a l’agost ha de ser abundant, si no la planta pateix i “llença” la flor. Tasques de manteniment: arreglar canyes trencades, ajustar les xarxes o tornar a clavar barnilles. Control constant del conreu. Des de mitjan octubre fins a principis de novembre, quan la planta trenca el color, es disminueix el rec fins que s’asseca. Hi ha finques que tallen les mongeteres i les apleguen amb la canya en grups de 50 a 100 mongeteres i les deixen assecar al mateix camp, controlant que no hi hagi accessos d’humitat. Sovint es cobreixen les mongeteres amb una lona o plàstic per evitar que l’aigua de la pluja pugui malmetre la collita. Una altra opció és desar les mongeteres a un cobert fins a completar el procés d’assecament, que se sol allargar fins a finals de novembre o principis de desembre, depenent de l’any i la zona.
  • Batre i ventar (desembre). Es passa la màquina per batre la tavella de la mongeta. El procés de ventar consisteix a garbellar el gra mitjançant un corrent d’aire que arrossega les impureses. Fa dècades era un procés totalment manual, avui en dia la mateixa màquina pot dur a terme ambdues accions.
  • Triar. Abans, la tria se solia fer manualment, en hores mortes al capvespre, quan la manca de llum impedia continuar treballant al camp o, si més no, la jornada es donava per finalitzada. Les mongetes amb taques, corcades o que no complien amb el vistiplau del triador eren descartades. Sovint les mongetes descartades eren aprofitades per alimentar el bestiar. Durant la tria era habitual reunir part de la família, on les converses sobre la jornada o la collita eren d’allò més habituals. Avui en dia, tot i que la tria continua sent manual en conreus domèstics, en grans produccions s’utilitzen màquines equipades amb òptiques capaces de detectar els pigments o corcs de les mongetes, seguint els criteris estètics del mercat. Les mongetes descartades solen equivaldre al 5-10% de la collita.
  • Selecció i millora. Les llavors de les plantes més vigoroses, amb les tavelles més grosses, les més resistents o les que tenen un ganxo més pronunciat, es guarden per millorar la producció de la collita del pròxim any.
  • Conservar. Un cop recollida la mongeta es congela a -20ºC durant tres dies, per evitar la proliferació dels corcs jaumets. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca. També es pot comercialitzar cuita. En aquest cas, la mongeta s’ha de coure el seu temps just. Com més temperatura i temps se li apliqui, més s’estabilitzarà, cosa que permetrà una major conservació. D’altra banda, excedir el temps de cocció o de temperatura fa que la mongeta s’enfosqueixi i sigui menys atractiva per al consumidor. A diferència de les mongetes convencionals, la mongeta del ganxet amb DOP no conté cap conservant. Els seus ingredients un cop és cuita són aigua, sal i les mateixes mongetes.

Processos i preparatius

  • Llaurar. La mongeta del ganxet és un cultiu d’aprofitament i s’ajusta a la temporalitat del blat, cosa que permet aprofitar el mateix sòl. Per tant, després de recollir el blat, es llaura el mateix sòl. Després de llaurar s’adoba el sòl; tanmateix, alguns pagesos dipositen l’adob en el moment de sembrar.
  • Sembrar (primera setmana de juliol). La majoria de finques agràries duen a terme la sembra amb maquinària agrícola. En els conreus amb canya es dipositen de 3 a 6 llavors, atès que les germinacions són irregulars, cada 80 centímetres. Les llavors s’enterren entre 2 i 6 centímetres. Les asprades amb xarxa deixen una distància d’1,5 metres entre fileres i sembren de 2 a 3 llavors cada 20 centímetres. Popularment es diu que abans de Sant Jaume “s’han de veure créixer”.
  • Maneig (de juliol fins a finals de novembre). Entutorar les mongeteres amb canyes o xarxa. Arrencar o tractar les males herbes, sobretot després de ploure. Tractament de coure, sofre i altres fitosanitaris. Ajustar el rec i la proporció d’aigua; per exemple, a l’agost ha de ser abundant, si no la planta pateix i “llença” la flor. Tasques de manteniment: arreglar canyes trencades, ajustar les xarxes o tornar a clavar barnilles. Control constant del conreu. Des de mitjan octubre fins a principis de novembre, quan la planta trenca el color, es disminueix el rec fins que s’asseca. Hi ha finques que tallen les mongeteres i les apleguen amb la canya en grups de 50 a 100 mongeteres i les deixen assecar al mateix camp, controlant que no hi hagi accessos d’humitat. Sovint es cobreixen les mongeteres amb una lona o plàstic per evitar que l’aigua de la pluja pugui malmetre la collita. Una altra opció és desar les mongeteres a un cobert fins a completar el procés d’assecament, que se sol allargar fins a finals de novembre o principis de desembre, depenent de l’any i la zona.
  • Batre i ventar (desembre). Es passa la màquina per batre la tavella de la mongeta. El procés de ventar consisteix a garbellar el gra mitjançant un corrent d’aire que arrossega les impureses. Fa dècades era un procés totalment manual, avui en dia la mateixa màquina pot dur a terme ambdues accions.
  • Triar. Abans, la tria se solia fer manualment, en hores mortes al capvespre, quan la manca de llum impedia continuar treballant al camp o, si més no, la jornada es donava per finalitzada. Les mongetes amb taques, corcades o que no complien amb el vistiplau del triador eren descartades. Sovint les mongetes descartades eren aprofitades per alimentar el bestiar. Durant la tria era habitual reunir part de la família, on les converses sobre la jornada o la collita eren d’allò més habituals. Avui en dia, tot i que la tria continua sent manual en conreus domèstics, en grans produccions s’utilitzen màquines equipades amb òptiques capaces de detectar els pigments o corcs de les mongetes, seguint els criteris estètics del mercat. Les mongetes descartades solen equivaldre al 5-10% de la collita.
  • Selecció i millora. Les llavors de les plantes més vigoroses, amb les tavelles més grosses, les més resistents o les que tenen un ganxo més pronunciat, es guarden per millorar la producció de la collita del pròxim any.
  • Conservar. Un cop recollida la mongeta es congela a -20ºC durant tres dies, per evitar la proliferació dels corcs jaumets. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca. També es pot comercialitzar cuita. En aquest cas, la mongeta s’ha de coure el seu temps just. Com més temperatura i temps se li apliqui, més s’estabilitzarà, cosa que permetrà una major conservació. D’altra banda, excedir el temps de cocció o de temperatura fa que la mongeta s’enfosqueixi i sigui menys atractiva per al consumidor. A diferència de les mongetes convencionals, la mongeta del ganxet amb DOP no conté cap conservant. Els seus ingredients un cop és cuita són aigua, sal i les mateixes mongetes.

Distribució/Consum

 

La manca de productivitat, si ho comparem amb altres varietats de mongetes, és compensada per l’elevat valor de mercat. El comerç, en general, es caracteritza per la venda al detall, les exportacions són anecdòtiques; de fet, la producció anual, que se situa entre les 30 i les 50 tones, és escassa en comparació a la demanda.

La majoria de pagesos aposten per una venda directa, estalviant-se intermediaris i establint una relació de confiança amb el comprador. Tanmateix, també usen altres canals de comercialització, destinant una part de la producció a la venda en agrobotigues i cooperatives. L’aposta del pagès en la comercialització és associar el producte a la qualitat, d’aquí la preferència per comerços locals, on l’oferta s’ajusta als estàndards de qualitat exigits. Tot i això, cada cop és més concurrent trobar mongeta del ganxet en grans superfícies, on el preu de venda és més ajustat i el productor té un marge de benefici menor. D’ençà de l’auge de la mongeta del ganxet, han sorgit variants de mongeta que s’han apropiat de l’etiqueta del producte, oferint una mongeta de menor qualitat a un preu que desprestigia la tasca del pagès. L’èxit i les perspectives econòmiques generades han propiciat la utilització de la marca ganxet en productes de dubtosa qualitat. Tal com mencionen alguns productors, els mateixos pagesos són, fins a cert punt, els culpables de competir deslleialment entre ells, quan ofereixen la mongeta a preu de cost o amb marges irrisoris venent un producte que no manté els estàndards de qualitat. Entre alguns productors, és prioritari col·locar la seva producció, encara que això provoqui un descens del preu i, de rebot, desvalori el treball de la terra. El consumidor està disposat a pagar el preu de mercat, ja que creu que és el valor òptim o oportú per un producte de gran qualitat. Tanmateix, quan aquest preu de mercat no respon a la qualitat del producte, el consumidor es pot sentir desenganyat.

No es pot obviar l’augment de les dietes vegetarianes i veganes, on l’absorció de proteïnes ve donat, en gran part, per l’alta concentració present en els llegums. És especialment valorat l’alt contingut en proteïnes de la mongeta del ganxet.

 

Distribució/Consum

 

La manca de productivitat, si ho comparem amb altres varietats de mongetes, és compensada per l’elevat valor de mercat. El comerç, en general, es caracteritza per la venda al detall, les exportacions són anecdòtiques; de fet, la producció anual, que se situa entre les 30 i les 50 tones, és escassa en comparació a la demanda.

La majoria de pagesos aposten per una venda directa, estalviant-se intermediaris i establint una relació de confiança amb el comprador. Tanmateix, també usen altres canals de comercialització, destinant una part de la producció a la venda en agrobotigues i cooperatives. L’aposta del pagès en la comercialització és associar el producte a la qualitat, d’aquí la preferència per comerços locals, on l’oferta s’ajusta als estàndards de qualitat exigits. Tot i això, cada cop és més concurrent trobar mongeta del ganxet en grans superfícies, on el preu de venda és més ajustat i el productor té un marge de benefici menor. D’ençà de l’auge de la mongeta del ganxet, han sorgit variants de mongeta que s’han apropiat de l’etiqueta del producte, oferint una mongeta de menor qualitat a un preu que desprestigia la tasca del pagès. L’èxit i les perspectives econòmiques generades han propiciat la utilització de la marca ganxet en productes de dubtosa qualitat. Tal com mencionen alguns productors, els mateixos pagesos són, fins a cert punt, els culpables de competir deslleialment entre ells, quan ofereixen la mongeta a preu de cost o amb marges irrisoris venent un producte que no manté els estàndards de qualitat. Entre alguns productors, és prioritari col·locar la seva producció, encara que això provoqui un descens del preu i, de rebot, desvalori el treball de la terra. El consumidor està disposat a pagar el preu de mercat, ja que creu que és el valor òptim o oportú per un producte de gran qualitat. Tanmateix, quan aquest preu de mercat no respon a la qualitat del producte, el consumidor es pot sentir desenganyat.

No es pot obviar l’augment de les dietes vegetarianes i veganes, on l’absorció de proteïnes ve donat, en gran part, per l’alta concentració present en els llegums. És especialment valorat l’alt contingut en proteïnes de la mongeta del ganxet.

 

Distribució/Consum

 

La manca de productivitat, si ho comparem amb altres varietats de mongetes, és compensada per l’elevat valor de mercat. El comerç, en general, es caracteritza per la venda al detall, les exportacions són anecdòtiques; de fet, la producció anual, que se situa entre les 30 i les 50 tones, és escassa en comparació a la demanda.

La majoria de pagesos aposten per una venda directa, estalviant-se intermediaris i establint una relació de confiança amb el comprador. Tanmateix, també usen altres canals de comercialització, destinant una part de la producció a la venda en agrobotigues i cooperatives. L’aposta del pagès en la comercialització és associar el producte a la qualitat, d’aquí la preferència per comerços locals, on l’oferta s’ajusta als estàndards de qualitat exigits. Tot i això, cada cop és més concurrent trobar mongeta del ganxet en grans superfícies, on el preu de venda és més ajustat i el productor té un marge de benefici menor. D’ençà de l’auge de la mongeta del ganxet, han sorgit variants de mongeta que s’han apropiat de l’etiqueta del producte, oferint una mongeta de menor qualitat a un preu que desprestigia la tasca del pagès. L’èxit i les perspectives econòmiques generades han propiciat la utilització de la marca ganxet en productes de dubtosa qualitat. Tal com mencionen alguns productors, els mateixos pagesos són, fins a cert punt, els culpables de competir deslleialment entre ells, quan ofereixen la mongeta a preu de cost o amb marges irrisoris venent un producte que no manté els estàndards de qualitat. Entre alguns productors, és prioritari col·locar la seva producció, encara que això provoqui un descens del preu i, de rebot, desvalori el treball de la terra. El consumidor està disposat a pagar el preu de mercat, ja que creu que és el valor òptim o oportú per un producte de gran qualitat. Tanmateix, quan aquest preu de mercat no respon a la qualitat del producte, el consumidor es pot sentir desenganyat.

No es pot obviar l’augment de les dietes vegetarianes i veganes, on l’absorció de proteïnes ve donat, en gran part, per l’alta concentració present en els llegums. És especialment valorat l’alt contingut en proteïnes de la mongeta del ganxet.

 

Distribució/Consum

 

La manca de productivitat, si ho comparem amb altres varietats de mongetes, és compensada per l’elevat valor de mercat. El comerç, en general, es caracteritza per la venda al detall, les exportacions són anecdòtiques; de fet, la producció anual, que se situa entre les 30 i les 50 tones, és escassa en comparació a la demanda.

La majoria de pagesos aposten per una venda directa, estalviant-se intermediaris i establint una relació de confiança amb el comprador. Tanmateix, també usen altres canals de comercialització, destinant una part de la producció a la venda en agrobotigues i cooperatives. L’aposta del pagès en la comercialització és associar el producte a la qualitat, d’aquí la preferència per comerços locals, on l’oferta s’ajusta als estàndards de qualitat exigits. Tot i això, cada cop és més concurrent trobar mongeta del ganxet en grans superfícies, on el preu de venda és més ajustat i el productor té un marge de benefici menor. D’ençà de l’auge de la mongeta del ganxet, han sorgit variants de mongeta que s’han apropiat de l’etiqueta del producte, oferint una mongeta de menor qualitat a un preu que desprestigia la tasca del pagès. L’èxit i les perspectives econòmiques generades han propiciat la utilització de la marca ganxet en productes de dubtosa qualitat. Tal com mencionen alguns productors, els mateixos pagesos són, fins a cert punt, els culpables de competir deslleialment entre ells, quan ofereixen la mongeta a preu de cost o amb marges irrisoris venent un producte que no manté els estàndards de qualitat. Entre alguns productors, és prioritari col·locar la seva producció, encara que això provoqui un descens del preu i, de rebot, desvalori el treball de la terra. El consumidor està disposat a pagar el preu de mercat, ja que creu que és el valor òptim o oportú per un producte de gran qualitat. Tanmateix, quan aquest preu de mercat no respon a la qualitat del producte, el consumidor es pot sentir desenganyat.

No es pot obviar l’augment de les dietes vegetarianes i veganes, on l’absorció de proteïnes ve donat, en gran part, per l’alta concentració present en els llegums. És especialment valorat l’alt contingut en proteïnes de la mongeta del ganxet.

 

Distribució/Consum

 

La manca de productivitat, si ho comparem amb altres varietats de mongetes, és compensada per l’elevat valor de mercat. El comerç, en general, es caracteritza per la venda al detall, les exportacions són anecdòtiques; de fet, la producció anual, que se situa entre les 30 i les 50 tones, és escassa en comparació a la demanda.

La majoria de pagesos aposten per una venda directa, estalviant-se intermediaris i establint una relació de confiança amb el comprador. Tanmateix, també usen altres canals de comercialització, destinant una part de la producció a la venda en agrobotigues i cooperatives. L’aposta del pagès en la comercialització és associar el producte a la qualitat, d’aquí la preferència per comerços locals, on l’oferta s’ajusta als estàndards de qualitat exigits. Tot i això, cada cop és més concurrent trobar mongeta del ganxet en grans superfícies, on el preu de venda és més ajustat i el productor té un marge de benefici menor. D’ençà de l’auge de la mongeta del ganxet, han sorgit variants de mongeta que s’han apropiat de l’etiqueta del producte, oferint una mongeta de menor qualitat a un preu que desprestigia la tasca del pagès. L’èxit i les perspectives econòmiques generades han propiciat la utilització de la marca ganxet en productes de dubtosa qualitat. Tal com mencionen alguns productors, els mateixos pagesos són, fins a cert punt, els culpables de competir deslleialment entre ells, quan ofereixen la mongeta a preu de cost o amb marges irrisoris venent un producte que no manté els estàndards de qualitat. Entre alguns productors, és prioritari col·locar la seva producció, encara que això provoqui un descens del preu i, de rebot, desvalori el treball de la terra. El consumidor està disposat a pagar el preu de mercat, ja que creu que és el valor òptim o oportú per un producte de gran qualitat. Tanmateix, quan aquest preu de mercat no respon a la qualitat del producte, el consumidor es pot sentir desenganyat.

No es pot obviar l’augment de les dietes vegetarianes i veganes, on l’absorció de proteïnes ve donat, en gran part, per l’alta concentració present en els llegums. És especialment valorat l’alt contingut en proteïnes de la mongeta del ganxet.

 

Oficis/Coneixements tècnics

El conreu de la mongeta del ganxet necessita coneixements tècnics específics relacionats amb el treball del camp. L’experiència del pagès és cabdal per optimitzar la producció de la mongeta, així com els coneixements tècnics propis de la mecanització i tecnificació de l’agricultura actual. Si bé existeix un marc compartit vers el procés del conreu de la mongeta del ganxet, és a dir, la temporalitat de les fases del conreu o el tractament de les malalties amb certs fitosanitaris, cada productor manté una certa especificitat, fruit de la seva experiència i coneixements tècnics. L’agricultura no és una ciència exacta i està sotmesa a multitud de factors i variables que afecten de manera irregular al llarg del territori. El bon saber de l’ofici es reflecteix a sortejar els imprevistos i les inclemències que assetgen el conreu, qualitats que determinen el prestigi del productor entre els afins.

Oficis/Coneixements tècnics

El conreu de la mongeta del ganxet necessita coneixements tècnics específics relacionats amb el treball del camp. L’experiència del pagès és cabdal per optimitzar la producció de la mongeta, així com els coneixements tècnics propis de la mecanització i tecnificació de l’agricultura actual. Si bé existeix un marc compartit vers el procés del conreu de la mongeta del ganxet, és a dir, la temporalitat de les fases del conreu o el tractament de les malalties amb certs fitosanitaris, cada productor manté una certa especificitat, fruit de la seva experiència i coneixements tècnics. L’agricultura no és una ciència exacta i està sotmesa a multitud de factors i variables que afecten de manera irregular al llarg del territori. El bon saber de l’ofici es reflecteix a sortejar els imprevistos i les inclemències que assetgen el conreu, qualitats que determinen el prestigi del productor entre els afins.

Oficis/Coneixements tècnics

El conreu de la mongeta del ganxet necessita coneixements tècnics específics relacionats amb el treball del camp. L’experiència del pagès és cabdal per optimitzar la producció de la mongeta, així com els coneixements tècnics propis de la mecanització i tecnificació de l’agricultura actual. Si bé existeix un marc compartit vers el procés del conreu de la mongeta del ganxet, és a dir, la temporalitat de les fases del conreu o el tractament de les malalties amb certs fitosanitaris, cada productor manté una certa especificitat, fruit de la seva experiència i coneixements tècnics. L’agricultura no és una ciència exacta i està sotmesa a multitud de factors i variables que afecten de manera irregular al llarg del territori. El bon saber de l’ofici es reflecteix a sortejar els imprevistos i les inclemències que assetgen el conreu, qualitats que determinen el prestigi del productor entre els afins.

Oficis/Coneixements tècnics

El conreu de la mongeta del ganxet necessita coneixements tècnics específics relacionats amb el treball del camp. L’experiència del pagès és cabdal per optimitzar la producció de la mongeta, així com els coneixements tècnics propis de la mecanització i tecnificació de l’agricultura actual. Si bé existeix un marc compartit vers el procés del conreu de la mongeta del ganxet, és a dir, la temporalitat de les fases del conreu o el tractament de les malalties amb certs fitosanitaris, cada productor manté una certa especificitat, fruit de la seva experiència i coneixements tècnics. L’agricultura no és una ciència exacta i està sotmesa a multitud de factors i variables que afecten de manera irregular al llarg del territori. El bon saber de l’ofici es reflecteix a sortejar els imprevistos i les inclemències que assetgen el conreu, qualitats que determinen el prestigi del productor entre els afins.

Oficis/Coneixements tècnics

El conreu de la mongeta del ganxet necessita coneixements tècnics específics relacionats amb el treball del camp. L’experiència del pagès és cabdal per optimitzar la producció de la mongeta, així com els coneixements tècnics propis de la mecanització i tecnificació de l’agricultura actual. Si bé existeix un marc compartit vers el procés del conreu de la mongeta del ganxet, és a dir, la temporalitat de les fases del conreu o el tractament de les malalties amb certs fitosanitaris, cada productor manté una certa especificitat, fruit de la seva experiència i coneixements tècnics. L’agricultura no és una ciència exacta i està sotmesa a multitud de factors i variables que afecten de manera irregular al llarg del territori. El bon saber de l’ofici es reflecteix a sortejar els imprevistos i les inclemències que assetgen el conreu, qualitats que determinen el prestigi del productor entre els afins.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Bassa d'aigua , Batedora , Cables de poliamida per a la malla , Canyes , Malles , Motocultor , Rec , Tensors per la malla , Tractor

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

 

 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

 

 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

 

 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

 

 

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

 

 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Les cooperatives esdevenen la principal forma d’organització social entre els productors. Formar part d’una cooperativa permet reduir tasques de gestió, compartir informació o l’accés a maquinària específica com la triadora o els obradors. Dins del territori vallesà existeixen diverses cooperatives encarregades de gestionar els requeriments de la DOP, tot i que no tots els pagesos en formen part.

En l’àmbit domèstic, és a dir, en la gestió de cada finca, trobem una organització del treball basada en la xarxa familiar. Sovint és la responsable d’aportar força de treball quan és necessària com, per exemple, durant el període de sembra. Tant la legislació laboral com la necessitat d’aprendre les tècniques de cultiu de la mongeta en breus períodes de temps fan inviable la contractació de personal temporal.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Les cooperatives esdevenen la principal forma d’organització social entre els productors. Formar part d’una cooperativa permet reduir tasques de gestió, compartir informació o l’accés a maquinària específica com la triadora o els obradors. Dins del territori vallesà existeixen diverses cooperatives encarregades de gestionar els requeriments de la DOP, tot i que no tots els pagesos en formen part.

En l’àmbit domèstic, és a dir, en la gestió de cada finca, trobem una organització del treball basada en la xarxa familiar. Sovint és la responsable d’aportar força de treball quan és necessària com, per exemple, durant el període de sembra. Tant la legislació laboral com la necessitat d’aprendre les tècniques de cultiu de la mongeta en breus períodes de temps fan inviable la contractació de personal temporal.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Les cooperatives esdevenen la principal forma d’organització social entre els productors. Formar part d’una cooperativa permet reduir tasques de gestió, compartir informació o l’accés a maquinària específica com la triadora o els obradors. Dins del territori vallesà existeixen diverses cooperatives encarregades de gestionar els requeriments de la DOP, tot i que no tots els pagesos en formen part.

En l’àmbit domèstic, és a dir, en la gestió de cada finca, trobem una organització del treball basada en la xarxa familiar. Sovint és la responsable d’aportar força de treball quan és necessària com, per exemple, durant el període de sembra. Tant la legislació laboral com la necessitat d’aprendre les tècniques de cultiu de la mongeta en breus períodes de temps fan inviable la contractació de personal temporal.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Les cooperatives esdevenen la principal forma d’organització social entre els productors. Formar part d’una cooperativa permet reduir tasques de gestió, compartir informació o l’accés a maquinària específica com la triadora o els obradors. Dins del territori vallesà existeixen diverses cooperatives encarregades de gestionar els requeriments de la DOP, tot i que no tots els pagesos en formen part.

En l’àmbit domèstic, és a dir, en la gestió de cada finca, trobem una organització del treball basada en la xarxa familiar. Sovint és la responsable d’aportar força de treball quan és necessària com, per exemple, durant el període de sembra. Tant la legislació laboral com la necessitat d’aprendre les tècniques de cultiu de la mongeta en breus períodes de temps fan inviable la contractació de personal temporal.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Les cooperatives esdevenen la principal forma d’organització social entre els productors. Formar part d’una cooperativa permet reduir tasques de gestió, compartir informació o l’accés a maquinària específica com la triadora o els obradors. Dins del territori vallesà existeixen diverses cooperatives encarregades de gestionar els requeriments de la DOP, tot i que no tots els pagesos en formen part.

En l’àmbit domèstic, és a dir, en la gestió de cada finca, trobem una organització del treball basada en la xarxa familiar. Sovint és la responsable d’aportar força de treball quan és necessària com, per exemple, durant el període de sembra. Tant la legislació laboral com la necessitat d’aprendre les tècniques de cultiu de la mongeta en breus períodes de temps fan inviable la contractació de personal temporal.

Participants/Executants

Els participants en el conreu de la mongeta del ganxet són principalment homes. Cada cop més, apareixen finques on el maneig del conreu correspon a les dones, però encara segueix sent una pràctica minoritària. Tant els pagesos com les pageses són els encarregats de produir la mongeta del ganxet. No menys importants són les persones, principalment familiars i amistats, que donen un cop de mà en moments puntuals, com quan s’han de plantar canyes o preparar la infraestructura per al conreu en xarxa.

La gran majoria es cuiden de tots els processos, des de la sembra fins a la conservació del producte, exceptuant les grans produccions, que porten a coure la mongeta a l’obrador. En aquest sentit, les cooperatives adopten un paper essencial en la producció de la mongeta, oferint serveis com l’obrador, el lloguer de maquinària especialitzada o la compravenda d’una part de la producció, tasques que duen a terme operaris especialitzats de la pròpia cooperativa, els quals esdevenen com una mena d’actors secundaris, però indispensables, en la producció a gran escala de la mongeta del ganxet. Com és habitual entre les societats cooperativistes, els productors i productores associats gaudeixen d’un preu reduït en la contractació dels serveis de què disposa la cooperativa.

Participants/Executants

Els participants en el conreu de la mongeta del ganxet són principalment homes. Cada cop més, apareixen finques on el maneig del conreu correspon a les dones, però encara segueix sent una pràctica minoritària. Tant els pagesos com les pageses són els encarregats de produir la mongeta del ganxet. No menys importants són les persones, principalment familiars i amistats, que donen un cop de mà en moments puntuals, com quan s’han de plantar canyes o preparar la infraestructura per al conreu en xarxa.

La gran majoria es cuiden de tots els processos, des de la sembra fins a la conservació del producte, exceptuant les grans produccions, que porten a coure la mongeta a l’obrador. En aquest sentit, les cooperatives adopten un paper essencial en la producció de la mongeta, oferint serveis com l’obrador, el lloguer de maquinària especialitzada o la compravenda d’una part de la producció, tasques que duen a terme operaris especialitzats de la pròpia cooperativa, els quals esdevenen com una mena d’actors secundaris, però indispensables, en la producció a gran escala de la mongeta del ganxet. Com és habitual entre les societats cooperativistes, els productors i productores associats gaudeixen d’un preu reduït en la contractació dels serveis de què disposa la cooperativa.

Participants/Executants

Els participants en el conreu de la mongeta del ganxet són principalment homes. Cada cop més, apareixen finques on el maneig del conreu correspon a les dones, però encara segueix sent una pràctica minoritària. Tant els pagesos com les pageses són els encarregats de produir la mongeta del ganxet. No menys importants són les persones, principalment familiars i amistats, que donen un cop de mà en moments puntuals, com quan s’han de plantar canyes o preparar la infraestructura per al conreu en xarxa.

La gran majoria es cuiden de tots els processos, des de la sembra fins a la conservació del producte, exceptuant les grans produccions, que porten a coure la mongeta a l’obrador. En aquest sentit, les cooperatives adopten un paper essencial en la producció de la mongeta, oferint serveis com l’obrador, el lloguer de maquinària especialitzada o la compravenda d’una part de la producció, tasques que duen a terme operaris especialitzats de la pròpia cooperativa, els quals esdevenen com una mena d’actors secundaris, però indispensables, en la producció a gran escala de la mongeta del ganxet. Com és habitual entre les societats cooperativistes, els productors i productores associats gaudeixen d’un preu reduït en la contractació dels serveis de què disposa la cooperativa.

Participants/Executants

Els participants en el conreu de la mongeta del ganxet són principalment homes. Cada cop més, apareixen finques on el maneig del conreu correspon a les dones, però encara segueix sent una pràctica minoritària. Tant els pagesos com les pageses són els encarregats de produir la mongeta del ganxet. No menys importants són les persones, principalment familiars i amistats, que donen un cop de mà en moments puntuals, com quan s’han de plantar canyes o preparar la infraestructura per al conreu en xarxa.

La gran majoria es cuiden de tots els processos, des de la sembra fins a la conservació del producte, exceptuant les grans produccions, que porten a coure la mongeta a l’obrador. En aquest sentit, les cooperatives adopten un paper essencial en la producció de la mongeta, oferint serveis com l’obrador, el lloguer de maquinària especialitzada o la compravenda d’una part de la producció, tasques que duen a terme operaris especialitzats de la pròpia cooperativa, els quals esdevenen com una mena d’actors secundaris, però indispensables, en la producció a gran escala de la mongeta del ganxet. Com és habitual entre les societats cooperativistes, els productors i productores associats gaudeixen d’un preu reduït en la contractació dels serveis de què disposa la cooperativa.

Participants/Executants

Els participants en el conreu de la mongeta del ganxet són principalment homes. Cada cop més, apareixen finques on el maneig del conreu correspon a les dones, però encara segueix sent una pràctica minoritària. Tant els pagesos com les pageses són els encarregats de produir la mongeta del ganxet. No menys importants són les persones, principalment familiars i amistats, que donen un cop de mà en moments puntuals, com quan s’han de plantar canyes o preparar la infraestructura per al conreu en xarxa.

La gran majoria es cuiden de tots els processos, des de la sembra fins a la conservació del producte, exceptuant les grans produccions, que porten a coure la mongeta a l’obrador. En aquest sentit, les cooperatives adopten un paper essencial en la producció de la mongeta, oferint serveis com l’obrador, el lloguer de maquinària especialitzada o la compravenda d’una part de la producció, tasques que duen a terme operaris especialitzats de la pròpia cooperativa, els quals esdevenen com una mena d’actors secundaris, però indispensables, en la producció a gran escala de la mongeta del ganxet. Com és habitual entre les societats cooperativistes, els productors i productores associats gaudeixen d’un preu reduït en la contractació dels serveis de què disposa la cooperativa.

Precisions ús i funció

Producció de mongeta del ganxet.

Precisions ús i funció

Producció de mongeta del ganxet.

Precisions ús i funció

Producció de mongeta del ganxet.

Precisions ús i funció

Producció de mongeta del ganxet.

Precisions ús i funció

Producció de mongeta del ganxet.

Interpretació [ètic]

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

El conreu de la mongeta del ganxet representa un baluard de l’agricultura vallesana, tant pel que fa als aspectes socioeconòmics com simbòlics. Les fases que ha anat sobrepassant responen a unes dinàmiques ben definides, que podem trobar en altres productes o tècniques similars. En primer lloc per la recuperació i consolidació de la llavor, gràcies a l’empenta de la pagesia per reivindicar els productes locals, així com per fer visible l’agricultura en un territori marcat per la industrialització. En segon lloc amb l’entrada i aposta de les administracions locals i comarcals per un producte capaç d’identificar i dignificar el Vallès com un territori on encara hi ha petits reductes agrícoles, mantenint fins a cert punt la idealització d’un passat agrícola que, sens dubte, caracteritzava el paisatge vallesà.

La denominació comarcal i la DOP han contribuït al manteniment i la visualització de l’agricultura vallesana, tot apostant per les produccions de qualitat més que per les produccions extensives, econòmicament inviables en un territori tan fragmentat. A banda d’això, també han provocat una recuperació d’autoestima en contraposició al model industrial, que ha fructificat en la unió d’associacions, entitats i pagesia en la recerca de varietats locals. Es reivindica i patrimonialitza el passat agrícola propi del Vallès preindustrial fins fa pocs anys, gairebé absent en la memòria col·lectiva. L’agricultura era més aviat percebuda com quelcom residual, i la indústria era erigida com el símbol del progrés econòmic. Tanmateix, la patrimonialització de les tècniques de cultiu i el tret identitari de la mongeta del ganxet han fet d’aquest conreu quelcom tradicionalment vallesà, dignificant l’agricultura del territori i obrint les portes al conreu de varietats locals. És per aquests motius que la mongeta del ganxet s’ha erigit com un element simbòlic, indissociable i cabdal, de l’agricultura vallesana.

 

Salvaguarda

Transmissió

Principalment, les tècniques de conreu s’han transmès generacionalment. Malgrat tot, avui en dia l’avenç científic i tecnològic en el camp de l’agricultura ha propiciat que l’expertesa en el treball diari al camp no sigui l’únic canal de coneixement. La nova pagesia es caracteritza per la professionalització i l’absorció d’un saber agrícola més tècnic, fins a cert punt fruit de la recerca acadèmica, que concep l’agricultura amb variables físiques i químiques: composició del sòl, coneixements de les variants genètiques o l’aplicació tecnològica en el control meteorològic. La hibridació entre l’experiència, el saber popular i el coneixement tècnic és, en part, la característica principal de la pagesia vallesana.

Valoració de l'individu / grup / comunitat

La valoració de la comunitat és, en general, positiva. El prestigi de la mongeta del ganxet ha generat un major rendiment econòmic al global dels productors. Tanmateix, hi ha divergències entre els productors que han adoptat la DOP i els que no. Els primers afirmen que els productors que no utilitzen la DOP s’han vist beneficiats per l’augment del preu de la mongeta del ganxet, i aquests últims no han col·laborat ni col·laboren amb la DOP. També existeix una certa por a la sobreproducció i que això provoqui el descens del preu d’un conreu feixuc i que demana molta dedicació.

Des d’un punt de vist aliè a la perspectiva del productor, la mongeta del ganxet gaudeix d’un gran reconeixement entre la població vallesana, sobretot gràcies al món de la restauració. Any rere any és habitual copsar com les cartes dels restaurants més distingits i populars de la regió ofereixen menús de temporada protagonitzats per la mongeta del ganxet. En conseqüència, la proliferació de la mongeta del ganxet com a producte principal ha motivat la recuperació d’antigues receptes, així com la innovació d’un nou receptari que va més enllà del tradicional plat de mongetes amb botifarra. A més, el prestigi organolèptic associat a la mongeta del ganxet ha propiciat la recuperació i valorització de varietats de llegums gairebé desconegudes, sent el sector gastronòmic un dels baluards en la reivindicació de l’agricultura vallesana.

El conreu de la mongeta del ganxet ha suscitat la proliferació d’esdeveniments i fires associats a la promoció i valoració del llegum. En són un exemple la Fira de la Mongeta del Ganxet de Llerona, la Setmana de la Mongeta del Ganxet de Sabadell, la Fira de la Mongeta del Ganxet de Mollet, la Fira de la Mongeta del Ganxet de Gallecs o la Festa de la Mongeta del Ganxet a la Garriga, entre d’altres. Totes les festes són bastant recents, la majoria es troben entre la sisena i la novena edició (2018). L’auge de les fires i les festes respon a un procés de patrimonialització de la mongeta i promoció de l’agricultura vallesana, aspectes que estan arrelant al territori.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

La mesura més influent ha estat la DOP, la qual ha promocionat la mongeta del ganxet. Una de les accions que està duent a terme l’òrgan gestor de la DOP és la prohibició de venda a granel de mongeta del ganxet, amb l’objectiu d’evitar el frau. La mongeta del ganxet amb el certificat de la DOP només es pot vendre envasada, tant cuita com seca.

Una altra aposta de futur és la col·laboració de la pagesia amb centres d’investigació com el Consorci de Gallecs. L’associació, a través de les cooperatives agràries, ha donat més veu i empenta als productors. Les cooperatives són essencials a l’hora de solucionar i assessorar les necessitats dels cooperativistes, aportant infraestructures que beneficien la comunitat de productors com, per exemple, la triadora o l’obrador.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

Altres

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

Denominació d’Origen Protegida (DOP).

Producte baluard - Slowfood.

Recursos associats

Vídeo (online)

Informació técnica

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

Informants

  • Gemma Safont. Consorci del Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, Mollet del Vallès.
  • Ramon Casamada. Can Casamada, Castellar del Vallès.
  • Manel Cunill. Cooperativa Agrària del Vallès, Llerona (les Franqueses del Vallès).
  • Josep Brunés. Can Tabaquet, Lliçà de Vall.

Redactor/a de la fitxa

Xavier Busquets

Data de realització

28/02/2020

Actualitzacions de la fitxa

28/02/2020

Observacions validador/a

Correcció: Luís Sáez.

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès