El conreu de la vinya a la Vall d’Horta
Àmbit

Activitats productives, processos i tècniques

Imatge de presentació

Identificació

Codi

IPCIV-1-013

Nom propi de l'element

El conreu de la vinya a la Vall d’Horta

Altres denominacions

Vi, vinya, sumoll, picapoll

Grup i/o comunitat

Pagesos i pastors de la Vall d’Horta

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català

Breu descripció

https://www.youtube.com/watch?v=S9IHql76Hps&t

El conreu de la vinya va ser una de les activitats agrícoles més representatives de la Vall d’Horta. La crisi econòmica de principis del segle XX va provocar que una gran part de la població decidís abandonar les vinyes, evocant els conreus gairebé a la desaparició. Tanmateix, gràcies a la vinya la vall manté una idiosincràsia paisatgística repleta d’elements patrimonials propis del conreu: barraques, forns, feixes, entre d’altres. Avui en dia, tot i que la producció és molt menor, segueixen pervivint petites explotacions vitícoles. L’aposta per un raïm de qualitat vinculat a un discurs cultural vers el llegat històric de la vall, augura la supervivència d’un corneu destinat a l’elaboració de vins de varietats autòctones: ulldellebre, picapoll, sumoll, samsó o garnatxa.

Data identificació

25/11/2019 08:18 PM - 23/12/2019

Localització

Localització

Sant Llorenç Savall

Descripció de la localització

La Vall d’Horta es troba a l’oest del municipi de Sant Llorenç Savall, dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Les fàcies, compostes principalment per conglomerat de color rogenc, són el tret característic del Parc de Sant Llorenç del Munt, compost per un gran nombre de valls originades per l’erosió de l’aigua. La Vall d’Horta és travessada pel Torrent de la Vall d’Horta, conca fluvial que desemboca al riu Ripoll.

Com ens indica la toponímia, històricament la vall s’ha caracteritzat per la fertilitat de les seves terres, sobretot pel conreu dels cereals i la vinya. De fet, construccions com el Castell de Pera o la Torreta ens demostren la importància de la vall des de l’edat mitjana. El gran nombre de masies i construccions de pedra seca destinades a les activitats agropecuàries, s’erigeixen com els vestigis d’un passat on el treball de la terra era la principal font d’ingressos dels masovers i jornalers que habitaven la vall o venien des de Sant Llorenç Savall. En l’actualitat, en les cotes mitjanes, entre els 500 i 700 metres, l’avenç dels boscos d’alzina mediterrània (Quercetum ilicis galloprovinciale) i de pi blanc (Pinus Pinea), aquest últim fruit de l’acció antròpica, colonitzen el característic paisatge de cingleres, estenent-se fins als marges dels torrents, rieres i xargalls que fins fa un centenar d’anys regaven milers d’hectàrees de vinya. Encara avui, sota la densitat del bosc, es poden intuir les feixes construïdes gràcies als murs i parets de pedra seca disposats eloqüentment per guanyar terrenys conreables, alçant-se en l’època de major esplendor productiva fins als 900 metres d’altitud. Tanmateix, avui dia, les vinyes se situen vora els 500 metres d’altitud, resseguint el vessant del torrent de la Vall d’Horta i aprofitant les quarteres més planeres.

Datació

Periodicitat

Anual

Descripció de la data de realització / periodicitat

El conreu de la vinya comporta una dedicació contínua, estesa durant tot l’any. El cicle anual del conreu contempla diverses fases i etapes determinades pel clima, el règim de pluges o qualsevol inclemència que pugui patir la vinya. Habitualment, a la Vall d’Horta es verema a finals del mes de setembre fins a mitjans d’octubre. Els mesos consegüents es dediquen al manteniment dels ceps i el condicionament de la terra.

Descripció (Àmbit 1. Activitats productives, processos i tècniques)

Descripció general

Un pas important en l’inici del conreu de la vinya és l’elecció del cep. Segons les característiques del sòl, de la meteorologia, la temperatura, la incidència solar o la intencionalitat d’elaborar un vi o l’altre, s’escullen les varietats més adients. Des de l’arribada de la fil·loxera, totes les varietats són empeltades al cep americà, donada la resistència de la varietat als atacs de l’insecte. La fil·loxera xucla la saba de les arrels dels ceps matant a totes les varietats de ceps europees, cap d’elles és capaç de resistir els atacs de l’insecte. D’ençà que les varietats europees són empeltades al cep americà, també anomenat peu o portaempelts per la seva funció. La tècnica de l’empelt permet que les varietats europees desenvolupin la zona aèria: tronc, branques i fullatge. Tanmateix, en algunes zones de la Vall d’Horta encara existeixen ceps de varietats europees sense empeltar, anomenats peus francs. Segons esmenten els informants, les qualitats sorrenques del sòl van permetre que algunes varietats es salvessin de la plaga de la fil·loxera. Els ceps de peu franc són preuats per tenir un major creixement i una vitalitat més forta, al contrari els ceps empeltats queden més menuts i tenen una esperança de vida més curta. En aquest sentit, les varietats més emprades a la Vall d’Horta són: sumoll, picapoll, pansa blanca, samsó, garnatxes i ulldellebre. Decidir conrear una o altra, implicarà adaptar el maneig del conreu a les especificitats de la varietat, adaptant-ne el tractament. L’experiència del pagès vers el coneixement del territori és fonamental per assentar la vinya, així com interpretar les necessitats de les varietats collita rere collita. A través dels informants, hem pogut saber que varietats com l’ulldellebre s’adapten millor a les condicions de la vall, mentre que el picapoll pateix quan la terra s’enfanga o, el sumoll, tendeix a podrir-se si no es verema en el moment adequat.

Un cop escollides les varietats el més habitual és emparrar els ceps, és a dir, plantar-los en línies rectes juntament amb una estructura composta de dues o tres fileres de filferros disposades estratègicament per guiar el creixement vertical de la parra. Curiosament, els filferros que serveixen per conduir els brots s’anomenen telègrafs. Els emparrats permeten que el fullatge s’airegi, evitant la proliferació de fongs, així com faciliten el creixement de les fulles, augmentant la incidència solar, per tant la producció. Alhora resulta més pràctic recollir el raïm durant la verema i ofereix una major garantia durant els tractaments antifúngics. Antigament, els ceps es plantaven sense cap mena d’emparrat, anomenant-se treball en vas. Tanmateix, avui en dia, ha quedat palesà que la tècnica de l’emparrat és més efectiva.

El cicle anual del conreu s’inicia a l’hivern, quan el camp està despullat i els pagesos s’encarreguen d’adobar-lo. A la vall, a la masia de la Muntada aprofiten els ramats d’ovelles d’un pastor de Matadepera per adobar el camp amb les seves deposicions. La sinergia beneficia tant al viticultor com al pastor. Durant l’hivern també s’aprofita per llaurar amb el tractor, tasca essencial per airejar i aflonjar la terra. Cada pagès determina el grau de profunditat de la llaurada, segons s’esmenta, que sigui més o menys profunda pot afectar el conreu.

A mitjans de febrer es duen a terme les podes de formació dels ceps joves, d’entre 1 i 2 anys, altrament anomenats mallols. La poda de formació dotarà d’estructura al cep i optimitzaran la producció del fruit. Mitjançant les tisores de podar es tallen els sarments no desitjats, deixant només les branques que creixen verticalment, seguint l’emparrat. També s’aprofita per esporgar la fusta vella dels ceps més longeus, ja que en aquesta no s’hi produirà raïm i s’afavorirà el creixement de la planta. Mentre s’esporguen les vinyes és habitual repassar l’estructura de l’emparrat, reparant qualsevol mena de desperfecte.

Arribada la primavera, alguns pagesos opten per llaura de nou. Les pluges de la primavera fan que les herbes proliferin, la llaurada evita la competència amb altres plantes. Seguidament, s’inicia la poda en verd, quan la planta inicia el procés de floració. La poda en verd consisteix a seleccionar els borrons, o brots, que el pagès creu convenient per l’afavoriment del creixement de la planta, basat principalment en un millor aireig o incidència solar. És una feina gairebé intuïtiva, on l’experiència és fonamental per decidir quin borró s’ha d’eliminar i quin no. Paral·lelament, es teixeixen els brots per facilitar l’ascens per l’enramat.

Quan les condicions meteorològiques són adients per la proliferació d’insectes i fongs, s’inicia la fase d’aplicació dels tractaments fitosanitaris, principalment ensulfatar i ensofrar amb maquinària. El tractament es realitza directament a la planta de forma gairebé preventiva. En els conreus ecològics s’utilitzen fungicides naturals com els macerats d’ortigues o les cues de cavall.

Arribat l’estiu, és l’hora de despampolar, és a dir, treure les fulles dels ceps. Llevar el pàmpol del cep permet airejar la planta. Al mas de la Muntada, quan el gra de raïm és encara de la mida d’una llentia, fan entrar les ovelles a les vinyes per despampolar. El raïm encara és amarg i les ovelles no és s’entén atretes pel fruit, però si per les fulles. De nou, el procediment és beneficiós tant pel pagès, no perd tant temps en despampolar i, pel pastor, gaudeix d’una pastura pel ramat. A mesura que avança l’estiu, s’aprecia cada cop més el procés de maduració del fruit. Alhora, els sarments solen sobrepassar els filferros pels quals s’han anat enfilant durant l’etapa de creixement, en aquests casos, alguns pagesos prefereixen despuntar els sarments eliminants tots aquells que sobresurten de l’estructura. Durant el seguiment estival també es poden els sarments improductius, per incentivar el creixement del fruit.

El mes de setembre i octubre és clau per determinar el punt exacte de maduració del raïm, sobretot de l’equilibri entre els àcids i els sucres. S’efectuen proves de mida, cromàtiques i de tast per determinar si el fruit es troba en el punt òptim de maduració adient per l’elaboració del vi.

Per a últim, el cicle del conreu finalitzar amb la verema. A la Vall d’Horta, l’orografia i l’alçada (500 m) incideixen en la recol·lecció del raïm, retardant la verema al mes d’octubre. De forma manual es talla la rapa amb el raïm i es diposita en caixes o cabassos que seran transportats fins als cellers privats, familiars o cooperatius amb la finalitat d’elaborar el vi. La tasca, més aviat feixuga, és compartida entre els propietaris de les vinyes i grups de familiars o amics que col·laboren en la comesa. L’escala productiva de la Vall d’Horta, caracteritza per conreus molt petits, exclou la necessitat de contractar jornalers. Tanmateix, en explotacions com la Muntada, la verema es realitza en col·laboració amb la cooperativa d’inclusió social l’Olivera, on persones amb altres capacitats s’incorporen al treball del camp duent a terme tasques com la poda o la verema.

Història i transformacions de l'element

La Vall d’Horta va ser un dels centres vinícoles del Vallès Occidental des de finals del segle XVIII, consolidant-se fins a principis del segle XX. El creixement es devia a les afectacions de la plaga de la fil·loxera, introduïda a França per la importació d’uns ceps americans, portadors de l’insecte. La plaga fa fer estralls en totes les regions vinícoles franceses, provocant que els preus del vi s’inflessin. Des de Catalunya la fil·loxera esdevenia una oportunitat per augmentar les hectàrees destinades a la vinya, sense els vins francesos competint, la producció va augmentar considerablement. El 1880 el Vallès s’hi van arribar a conrear 19.762 hectàrees, màxima extensió històrica, devanint en el seu moment la comarca vitícola de Catalunya (Planas, 2015). La majoria de vins que es produïen s’exportaven, sent-ne la majoria de poca qualitat. Les varietats de raïm es barrejaven i no hi havia cap mena de patró gustatiu o estètic en l’elaboració del vi, prevalia la quantitat per sobre de la qualitat. També era habitual aprofitar les pellofes del raïm per fer-ne aiguardent, destil·lat que gaudia d’un excel•lent preu de mercat, sent majoritàriament exportat cap a Amèrica (Planas, 2007). De l’edat d’or, queden un gran nombre de vestigis repartits al llarg de la Vall d’Horta: centenars de barraques de pedra seca, masies amb premses, piques de pedra per bullir, forns de pega, terrasses de pedra seca o basses pel coure, emprat com a tractament fúngic. El gran nombre de béns immobles associats als conreus vitícoles ens demostren el volum de producció que va ca caracteritzar la vall.

Malauradament, a finals del segle XIX la fil·loxera va arribar a terres vallesanes causant una crisi en el sector vinícola, que veia ensorrat un model econòmic que havia aportat grans fortunes als terratinents. A la crisi econòmica se li sumava una crisi social derivada de l’ús i propietat de les terres, el moviment rabassaire. El conflicte va esclatar arran a del contracte emfitèutic de rabassa morta, pel qual s’arrendava la terra pel conreu de vinya fins que morissin més de dos terços dels primers ceps plantats, a canvi el propietari rebia una quantitat pactada de la producció. La fil·loxera va arrasar amb gran part dels ceps motivant l’aflorament de disputes socials entre els rabassaires i els terratinents.

A principis del segle XX, motivats pel volum de negoci que havien generat durant les últimes dècades, un part important dels terratinents del Vallès, van decidir replantar de nou emprant el peu del cep americà, resistent a la plaga. Tot i que no es va arribar a les xifres del 1880, la vinya seguia sent copsada com un conreu rendible. Amb tot, la crisi segar qualsevol bri d’esperança entre el sector vitícola, els costos de producció eren cada cop més elevats per l’ús de maquinària i fitosanitaris químics, la producció francesa començava a recuperar-se i estabilitzar-se, i les vinyes eren produïen cada cop més, saturant el mercat i abaixant els preus (Planas, 2015). Els agricultors intentaven solucionar la situació mitjançant la creació de cooperatives i unions de vinyataires amb la intenció de reduir i compartir els costos.

La crisi vitícola de la dècada dels 20 i els 30 va agreujar encara més la situació provocant un abandonament generalitzat del conreu de la vinya. A més, cal afegir que en l’entorn immediat de la Vall d’Horta, ciutats com Sabadell o Terrassa lideraven la industrialització del Vallès gràcies a la indústria del tèxtil. Gran part del capital destinat al conreu de la vinya es va invertir en la indústria. Alhora, el moviment del capital econòmic es traduí en un èxode rural que desequilibrar definitivament la demografia de la vall.

Avui dia, en tota la vall no es planten més de 50 hectàrees de vinya. Si bé només hi ha la masia de la Muntada com a conreu vitícola amb intencionalitat comercial. La producció de raïm, mitjançant conreu ecològic, s’acompanya d’activitats culturals i socials destinades a complementar la viabilitat del conreu. Sens dubte, un dels processos de transformació més evidents és la necessitat d’acompanyar la producció d’un relat històric, cultural i patrimonial que ajudi a identificar el producte en un mercat extremadament competitiu i globalitzat. També cal tenir en compte la complexitat dels conreus actuals, on s’hi sumen els coneixements tècnics i científics de diverses disciplines: anàlisi del sòl, meteorologia, varietats de raïm, enologia o inclús mecànica per la quantitat de maquinària que s’utilitza. La producció del raïm es controla durant totes les seves fases minuciosament, esperant aconseguir el resultat ideal per elaborar un estil de vi determinat. Tanmateix, a la vall encara conviuen amb la Muntada produccions de vitícoles de caràcter familiar o amical, mantenint petites explotacions pel plaer d’obtenir vi de taula fet a casa. Encara avui, és habitual escoltar l’expressió “anar a la vinya”, tot i que en alguns casos la vinya ja no hi és, i la locució manifesta l’acció d’anar al tros o la barraca per gaudir d’un àpat o de la companyia dels éssers estimats. 

Processos i preparatius

En primer lloc es planten els peus de ceps americans, els quals descansaran un any per a ser empeltats amb varietats europees, la fil·loxera ataca i malmet les varietats autòctones i la plantació de peus americans, resistents a l’insecte, eviten que el cep defalleixi. Cal esmentar que les produccions vitícoles estan sotmeses a un règim europeu d’autoritzacions per a noves plantacions o per a replantacions de vinyes arrencades.

Les vinyes es poden plantar emparrades, mitjançant filatures de filferro subjectades per dos tensors, o en vas, cep individual en forma de copa. El més habitual és fer emparrats, de més o menys d’entre 1,60 i 1,80 metres d’alçada i de la llargada que l’agricultor cregui convenient, sovint respon a la mida de la quartera o parcel·la. El primer filferro, alçat a uns 50 centímetres, serveix per guiar el cep, tots els ceps de la fila es guien cap a la mateixa direcció per facilitar-ne el maneig. A uns 20 o 30 centímetres és col·loquen els següents filferros, la seva funció serà facilitar que els sarments s’enredin i s’enfilin per l’estructura.

Els processos que s’expliquen a continuació segueixen el cicle anual del conreu:

A la tardor, després de la verema, es recurrent mencionar que el camp està despullat quan ja han caigut les fulles i la vinya descansa, durant aquesta època la vinya rellenteix les seves funcions vitals. Seguidament, durant l’hivern s’inicien les llaurades per airejar i remenar la terra. Majoritàriament és llaura amb tractor i subsolador, per tant, prèviament les vinyes s’han disposat estratègicament perquè el tractor pugui circular entre les estructures dels emparrats. Al mateix temps s’adoba al camp per nodrir-lo dels elements fertilitzants necessaris. Als mesos de gener i febrer, quan el cep produeix menys saba, s’aprofita per podar els sarments del cicle anterior, així com podar la fusta de les branques que ja no són productives mitjançant tisores de poda elèctrica. També s’aprofita per repassar l’estructura dels emparrats aprofitant que estan lliures.

L’arribada de la primavera implica l’aparició dels primers brots, per tant de la poda en verd, és el moment de seleccionar quins brots es volen conservar i quins podar. L’elecció va motivada per la direccionalitat del brot, prioritzant els que estan situats a la part superior del tronc, així els sarments pujaran per l’enramat. Mentrestant es va despampolant la vinya, retirant l’excés de fullatge. En alguns casos, els ramats d’ovelles s’encarreguen de despampolar quan el raïm és ben petit, l’amargor del fruit evita que les ovelles el devorin. 

 A continuació s’inicien els tractaments d’ensofrar i sulfatar, abocant als ceps sofre de plata i sulfat de coure per prevenir-los de malalties. Pels tractaments s’utilitzen atomitzadores, maquinària que es pot acoblar als tractors i que serveix per aspergir els tractaments. També és recurrent emprar altres remeis com les maceracions d’ortigues. Cada varietat de raïm és més o menys susceptible a les quantitats i a les malalties, sent l’experiència del pagès determinant per resoldre la situació.

A finals de primavera o principis d’estiu, s’acostuma a repentinar i separar el raïm perquè quedi més exposat, també es retiren amb les tisores de podar els sarments sobrants. Segons criteri, es despunten els sarments que sobrepassen l’últim filferro de l’emparrat. Durant aquest període es realitzen llaurades si les herbes que envolten la vinya són altes, evitant que hi hagi competència amb els ceps.

Seguidament, al mes de setembre es prossegueix amb el tast i mostreig del raïm. L’agricultor ha de cercar el grau òptim entre l’acidesa i el sucre del fruit d’acord amb la varietat de vi que vulgui elaborar, tasca compartida amb l’enòleg. A l’octubre es verema el raïm, a la Vall d’Horta es realitza manualment, ja que tampoc hi ha grans extensions de vinya, però existeix maquinària especialitzada que en facilita la tasca. Mitjançant les tisores de podar es tallen una a una les rapes amb raïm i es dipositen en caixes.

De nou, el cicle continua amb el repòs de la vinya.

Matèria primera

Vi negre , Vi blanc

Processos i preparatius

El conreu de la vinya aglutina una sèrie de coneixements que van més enllà dels procediments i tècniques exclusivament agrícoles, sobretot en les explotacions amb intenció de comercialitzar el raïm. Avui en dia és essencial tenir coneixements de gestió econòmica, finances i comptabilitat per ajustar al màxim els costos de producció i procurar obtenir beneficis de les vendes. A més, la reduïda escala productiva de les explotacions de la Vall d’Horta impliquen que els agricultors diversifiquin la seva economia oferint nous productes amb un vessant més social i cultural: itineraris, jornades de verema, formació per centres escolars, allotjament rural, entre d’altres. La competència del mercat també fonamenta un major ús de les xarxes socials per visualitzar el producte final, però també per mostrar les etapes que involucren la producció del vi, generant un discurs que identifica el producte amb una identitat cultural, social o paisatgística.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica

Producció vitivinícola

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Aixada , Aixada plana , Ampolla de vidre , arada , barraca , Barret , Canya

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Tractor / Tisores de podar / Tisores de veremar / Poda elèctrica / Atomitzadora / Ensofradora / Arada / Subsolador / Desbrossadora / Caixa

 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Durant el segle XIX i XX era habitual que els agricultors s’unissin en cooperatives, així com participessin de la Unió de Vinyataires del Vallès o formessin part de la Unió de Rabassaires. Totes les organitzacions partien de l’objectiu de defensar els seus drets i actuar en col·laboració per centralitzar els mitjans de producció i pal·liar la crisi vitícola. En l’actualitat, per la baixa densitat de producció no hi ha cap mena d’organització social amb aquestes característiques. L’organització social deriva principalment de les tasques que cada executant ocupa al llarg del procés.

Participants/Executants

El nombre de pagesos que es dediquen exclusivament a la vinya és gairebé inexistent, exceptuant el mas de la Muntada. El cicle vinícola de la Muntada permet que durant l’any s’hi sumin diversos participants. En primer lloc, durant les fases de poda i verema treballen com a jornalers membres de la cooperativa d’inclusió social l’Olivera. La intenció és incorporar-los al treball del camp facilitant-los seqüències de feina adients a les seves capacitats. En segon lloc, l’adobament i la despampolada del conreu de la Muntada és fruit de la sinergia entre el pastor i el pagès. La creació de la xarxa de col·laboració, facilitant menjar a les ovelles o infraestructures perquè puguin ampliar les seves estades a la vinya, promouen la salvaguarda de dues activitats greument amenaçades. Per a últim, la figura de l’enòleg és cabdal per transformar el raïm en vi, mantenint un contacte constant amb el productor.

Precisions ús i funció

El conreu de la vinya a la Vall d’Horta es troba immers en un projecte de recuperació de l’activitat basat principalment a la producció vinícola, però també a la posada en valor del llegat històric, avui contemplat com a patrimonial, de les infraestructures i elements que caracteritzen el seu paisatge cultural.

Patrimoni relacionat

VEREMA-1 , VEREMA-2 , VEREMA-3 , VEREMA-4

Patrimoni relacionat

  • Castell de Pera o Castell sa Pera – Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
  • Torreta o Castell de la Roca – Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
  • Masia del Marquet de les Roques – Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Mas Oliveres – Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Pregona – Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Can Romeu– Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Can Comadrau – Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Can Brossa – Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
  • Elements de pedra seca: barraques, forns, murs, basses, canalitzacions i terrasses.
  • Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Interpretació [ètic]

Significació simbólica/socioeconòmica

Intenció de salvaguardar

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica

El conreu de la vinya a la Vall d’Horta es trobava al marge de l’extinció, només la iniciativa del projecte de la Muntada amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona ha aconseguit recuperar les vinyes. Si bé, encara hi ha explotacions familiars d’abast domèstic, el conreu de la vinya esdevé una activitat residual en una vall que ha perdut el seu significat toponímic. La supervivència de la vinya en una vall on ho era tot, passa pel valor afegit atorgat tant des de la tècnica, ecològica i tradicional, a l’estreta vinculació en la descoberta del patrimoni etnològic del qual gaudeix la vall, fins a la vinculació de l’explotació amb un projecte d’agricultura social. Tots aquests factors, juntament en l’aposta d’un conreu de vinya de qualitat, són indispensables per augurar la pervivència d’una activitat tant identitària. La consolidació d’aquest encadellat de coneixements suposen un impacte socioeconòmic gens menyspreable pel conjunt de la vall, activant i visualitzant un patrimoni cultural i natural vinculat a un paisatge que a poc a poc s’encarrega de difuminar les cicatrius antròpiques pròpies de les activitats vitícoles.

 

Salvaguarda

Transmissió

A la Vall d’Horta, i al Vallès en general, existeix un buit generacional en la transmissió de les tècniques de conreu de la vinya. La migració del camp a les ciutats va propiciar que el coneixement adquirit durant l’auge productiu del segle XIX quedés diluït a un àmbit marginal. Inclús les persones que van seguir treballant la vinya, encara que fos en petites produccions per consum domèstic, obviaven la necessitat de transmetre el coneixement vitícola per considerar el conreu vallesà com una activitat evocada a la desaparició. És substancial com es va perdre no tan sols el coneixement vitícola, sinó tot el que envolta la interpretació paisatgística vers l’aprofitament dels recursos que ofereix la Vall d’Horta: vetes per extreure el coure, mines d’aigua i calç, sòls fèrtils, entre d’altres. Coneixement que tan sols es manté entre algunes persones d’edat més avançada i que mai va ser transmesa per no ser considerada útil.  L’auge del model industrial vallesà va generar un rebuig vers el treball agrícola, desvinculant en poques dècades el lligam amb el terra.

Les universitats o les escoles agràries actuen com a entitats transmissores, emprant un model centrat en la tecnificació i el coneixement científic derivat de la producció de les vinyes. Altrament, la formació reglada es complementa amb bibliografia especialitzada, element cada cop més habitual entre els agricultors novells, sobretot aquella destinada a recuperar varietats o tècniques tradicionals, locals o ecològiques. A poc a poc, el model de transmissió sembla recuperar-se, transformant l’experiència de la nova pagesia en una mena de coneixement híbrid tradicional-tecnocientífic que serà transmès, si es consolida l’activitat, a futures generacions.

Viabilitat / Riscos

Tot i que en els últims anys s’han recuperat parcel·les de conreu, l’activitat és gairebé anecdòtica, en sintonia al decreixement agrícola i silvícola de l’entorn de la Vall d’Horta. La continuïtat resideix en l’afegitó patrimonial i cultural del discurs que envolta el maneig de la vinya. A més de motivar un canvi de paradigma dirigit a l’adopció d’un model de producció centrat en la qualitat i no la quantitat. L’assignació de valors culturals, socials, patrimonials i ecològics engloben la defensa d’un paisatge cultural que es veu avocat a la desaparició. Sota aquest paraigua conceptual, el conreu de la vinya aconsegueix resistir i trobar un lloc en un mercat altament competitiu.

D’altra banda, hi ha diversos factors de risc que posen en perill la viabilitat dels conreus de vinya de la vall. En primer lloc, l’orografia muntanyosa del terreny dificulta arribar a cotes elevades de producció, a diferència de les explotacions vinícoles en zones planeres on la maquinària treballa amb major facilitat. També cal afegir-hi la logística associada a la mobilitat del raïm un cop recollit, la vall es troba relativament allunyada dels centres d’elaboració de vi. En segon lloc, el risc inherent de qualsevol explotació agrària exposada a les inclemències meteorològiques, només amb una pedregada tota la collita se’n pot anar a norris. Sí que existeixen assegurances per pal·liar l’impacte econòmic de les pèrdues, però contractar-les suposa una inversió prominent, diners que per altra banda deixen d’invertir-se en maquinària, personal o serveis dedicats directament a la millora del conreu de la vinya. En tercer lloc, l’accés a la propietat de les terres de la vall, o inclús el lloguer o la cessió com a masovers, és un impediment per la implementació de nous pagesos. En resum, la suma dels riscos exposats generen que els costos de producció es disparin, fent poc atractiu l’establiment d’iniciatives empresarials del sector vinícola. 

Altrament, les petites explotacions domèstiques, de propietat familiar o arrendades entre grups d’amics, sobreviuen des d’una perspectiva gairebé lúdica, és a dir, com a espais de socialització associats a una activitat primària com el conreu de la vinya i l’elaboració del vi. Tot i això, s’enfronten a un cert risc d’abandonament, forçat per la discontinuïtat i desconnexió de les noves generacions en l’aprenentatge i coneixement de la comesa vitícola. 

Valoració de l'individu / grup / comunitat

La valoració és positiva en tant que l’activitat preserva la identitat del paisatge cultural de la vall, a més de potenciar el patrimoni etnològic vinculat a l’explotació agrària. Béns immobles com les barraques de pedra seca o els forns de calç, vinculats a l’agricultura de la vinya són restaurats amb l’objectiu de salvaguardar el llegat d’un territori estretament vinculat al sector agrícola. Les accions fructifiquen amb jornades, estades, i  itineraris culturals que tenen com a context comú la cultural del vi.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

Una de les mesures de salvaguarda que més impacte ha tingut a la Vall d’Horta ha estat la recuperació de les parcel·les del mas de la Muntada durant el 2013. La Diputació de Barcelona, propietària del mas i de les terres adjacents, ha cedit l’espai mitjançant un contracte de masoveria vinculat a un projecte vinícola associat al conreu tradicional, ecològic i amb una forta implementació social. El projecte ha aconseguit augmentar el nombre d’hectàrees de vinya, apostant per varietats locals. Alhora, col·labora amb l’Olivera Cooperativa en un pla d’integració social, mitjançant el que anomenen agricultura social.

En una escala més amplia, des del Consorci de Turisme del Vallès Occidental, s’ha creat un distintiu anomenat “Al Vallès, veremem” amb l’objectiu de potenciar i promocionar la producció de vi de la comarca, sent-hi presents els vins elaborats per la Muntada.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

Altres

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

https://parcs.diba.cat/web/santllorenc

Diputació de Bercelona: Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac

Recursos associats

Vídeo (online)

Informació técnica

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès