A mitjan i final d’octubre, quan els pàmpols dels ceps groguegen i la tardor és ja present entre nosaltres, ve de gust passejar per les vinyes de la Vall d’Horta i deixar-nos portar per aquesta llum tan especial i calma. Amb la verema a punt d'acabar, ha arribat l'hora d’un cert descans a la vinya. Ara és l'hora del celler. Emperò, a la vinya, hi ha feina tot l’any: esporgar a l’hivern, soques, llaurar, formar ceps, entre d’altres. La Vall d’Horta, situada al bell mig del cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i molt lligada a l’aigua dels torrents i rieres, no és un lloc de pas i hem d’anar expressament; però paga la pena, doncs a més de les vinyes podrem trobar-nos el Marquet de les Roques, el casal modernista, construït per l’avi de Pere Quart a final del segle XIX i lloc d’estiueig del poeta, el qual veié  brollar tot l’any la font del Llor.

   Com és conegut, abans de l’arribada de la fil·loxera -a partir de la dècada de 1880- la vinya al Vallès va ser un dels principals conreus de la comarca. Al Vallès Oriental, abans d’entrar al segle XX, la superfície cultivada era de més de 8.000 hectàrees; a l’Occidental l’extensió era semblant però estava més especialitzada i va arribar fins al 68% dels conreus, cosa que significava gairebé 20.000 hectàrees. Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellbisbal, Sentmenat i  també Caldes de Montbui, la Roca del Vallès, Mollet del Vallès i les Franqueses del Vallès, entre d’altres, eren indrets on el conreu de la vinya era una de les activitats principals. Després de la fil·loxera i en acabar el segle XX la extensió de vinya a la nostra comarca era quasi inapreciable. Avui dia no hi comptaríem més de 30 hectàrees. Amb tot, aquest conreu i el seu patrimoni intangible ha arribat als nostres dies i és fa cada anyada més present entre nosaltres. A més dels pobles del Vallès Oriental que produeixen raïms pels vins d’Alella; al Vallès Occidental -amb el suport del Consorci de Turisme: Al  Vallès, veremem!- trobem diferents projectes que continuen, i altres recuperen, la tradició vitivinícola de la nostra comarca: Celler de can Morral del Molí d’Ullastrell, Ca l’Esteve a les Casetes de ca n’Oliveró a Castellbisbal, Parc Agrari de Sabadell d’on surt el vi Arraona, i el de la Muntada de la Vall d’Horta. Ens aturarem a la masia La Muntada, on l’Adrià Garriga i l’Àngela Ramon encapçalen un projecte familiar de recuperació de la vinya i inclusió social, en uns terrenys de la Diputació de Barcelona on a més hi trobem una aula de natura a través de l’entorn natural del Parc Natural de Sant Llorenç i el seu ric patrimoni.

   Des de la Muntada, aquest projecte familiar pretén viure de la terra i recuperar l’antic treball de la vinya amb cultiu ecològic. En 3,7 hectàrees hi trobem 5 varietats locals: Picapoll, Sumoll, Ull de Llebre, Samsó i Garnatxa. Totes elles elaborades amb raïm seleccionat i veremat de forma manual. Les vinyes  estan situades a uns 500 metres sobre el nivell del mar, i el clima propi de la Vall -hiverns suaus i estius secs i calorosos-  fa que a l’octubre o més tard encara s’estigui veremant. El vi porta el nom de 5 quarteres i fa referència a les 5 varietats recuperades i esmentades més amunt, també al projecte familiar -5 són els membres de la família- i  a les cinc quarteres del poema de Joan Oliver - Pere Quart: «... cinc quarteres massa terra. Com el Vallès no hi ha res.» de les Corrandes d’exili. Tanmateix, com diu l’Adrià, quartera és un mot antic de mesura i amb la seva utilització «volem significar la recuperació de la cultura i tradició de vinya al Vallès». El projecte va néixer a la Masoveria del Marquet de les Roques i es traslladà a la masia la Muntada. Després de més d’una dècada d’aprenentatge i recuperació de tècnica i cultura vitivinícola, la  pervivència del patrimoni immaterial associat al conreu ens permet entendre millor l’entorn de la Vall i els seus habitants. A la verema i en les diferents feines de la vinya s’hi apleguen alumnes d’Institut, veïns i altres.

   Les tasques de la vinya i la elaboració del vi 5 quarteres va començar amb la col·laboració de L’Olivera, cooperativa que incorpora persones amb risc d’exclusió social que participaven d’una forma activa en el procés. Amb una vocació de servei públic, a partir de la verema del 2019 el 5 quarteres va començar una nova etapa amb la creació d'una nova cooperativa i la vinculació a un nou celler, sempre mantenint l'anima social i la vinculació amb el territori i centres d'estudi del Vallès i altres. D’aquesta manera el projecte de la Vall d’Horta, endemés de recuperar les varietats locals autòctones, ajuda a la preservació i divulgació del patrimoni. Aquesta passejada, com dèiem al començament, a més de gaudir dels colors de la tardor ens permetrà «maridar» les vinyes i el seu vi amb la presència i record del poeta que estiuejava al fons de la Vall.   

Fitxa de l'element: https://www.immaterialvalles.cat/inventari/18/376

 

«Passes pels llocs i les plantes et criden», ens comenta  l’Alba Escalona de la masoveria de Can Pèlacs, situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, entre els 700 i 800 metres al municipi de Matadepera al Vallès. Can Pèlacs – avui una finca privada d’unes 63 hectàrees, amb una pairalia i masoveria que daten dels anys trenta del segle XX-, juntament amb Can Bufí, Can Garrigosa, Can Robert i Can Marcet, configuren el sector nord-est de l’eix format per la Riera de les Arenes, a ponent del massís de Sant Llorenç. L’Alba Escalona (Rubí, 1969), a més de la masoveria, té cura de l’explotació agrícola i ramadera de la finca; amb la seva mare, l’Alba Bertran (Barcelona, 1935), hi viuen tot l’any. I, tanmateix, ambdues són transmissores de la cultura de les herbes remeieres. Recollir i utilitzar plantes sempre ha estat una tradició a la seva família.

            En calaixos de fusta, les Albes guarden marialluïsa, hipèric, til·la, flor de saüc, boixac, farigola, fonoll, blauet i marduix, entre moltes altres. Totes elles amb unes propietats  determinades i recollides a  la finca de Can Pèlacs. Algunes de verinoses com l’estramoni i la cicuta, la qual és fàcil de confondre amb el julivert. Plantes guaridores i utilitzades també a la cuina, les quals creixen prop de la casa, a les vores dels camins, als marges dels camps i altres; i que formen part d’una saviesa mil·lenària, la qual s’ha transmès de forma oral. Les Albes ens comenten: «segons vulguem fer, les herbes es podem prendre amb infusió, menjar crues amb amanides, barrejades amb aliments i utilitzar per fer conserves. També per fer ungüents, tònics; i, enganxades amb mel al paladar, serveixen per guarir animals. Així, doncs, una mateixa planta té diferents usos: com infusió – per exemple l’hipèric: pericó o herba de Sant Joan- va bé per la tristesa i barrejada amb  ínula i calèndula s’utilitza com oli de cop. Al voltant de les herbes hi ha  moltes creences: la farigola collida en dijous sant – es diu: el camp on hi havia la creu de Crist estava ple de farigola- abans que surti el sol té efectes sanadors, i en divendres sant et protegeix».

             Com sabem, abans de la industrialització, a pagès, tot aquest coneixement formava part de la quotidianitat. Al no poder anar al metge i/o veterinari -o altres serveis- cada dia, les avies i mares eren les que tenien, conservaven i aplicaven aquest coneixement a nets i fills. Un coneixement pràctic, el qual molts relacionaven i relacionen -de forma equivocada- amb la «bruixeria». Per les Albes,  una bruixa seria una dona sabia. En el passat s’acusava de bruixes a totes aquelles dones que per diverses qüestions es volia marginar, menystenir o simplement desheretar. El famós ungüent de bruixa- fet amb set plantes-, ens expliquen, en realitat és un depilatori: te’l poses a les cames i et fa caure el pel, però no surts volant! A l’hora de la veritat les coses tenien i tenen un ús racional. Tot és més senzill.

            De la mateixa manera que les herbes et guareixen, també t’avisen, et criden -com dèiem al començament. Una abundància de determinada planta ens avisa de la possibilitat d’una determinada malaltia, comenten les Albes. Llavors em collim més. Si tenim la malaltia tenim el remei; i si tenim el remei, el bosc ens està avisant de la malaltia. Hi ha una retroacció. El món de pagès és molt petit, les muntanyes ens abracen i ens fixem en el que la natura ens mostra. De petita, diu l’Alba Bertran, «l’avia em deia ves en compte no trepitgis aquesta planta que és bona per això o per allò. Vaig créixer en un ambient de respecte a les plantes i al bosc: la lliçó era diària». És el mateix que jo he fet amb la meva filla. I ara la neta -també de nom Alba-  ens ha introduït nous conceptes com el de creixement i malbaratament, els quals no vivíem a fons. Tot i això, afegeix, a pagès, «sempre s’ha collit solament el que necessites, com ens han ensenyat els avis».

            Des del segle XI podem trobar referencies a aquestes terres, anomenades mas Busqueta, que formen la finca de Can Pèlacs , la qual és coneguda amb aquest nom a partir del segle XVI. Una propietat, com dèiem més amunt, envoltada de muntanyes: a l’est s’alça la carena del Pagès, d’on baixen diverses cingleres, com la Roca Petanta, i canals, com la canal del Pi Tort o la de l’Abella. Al nord de la finca trobem el turó de les Rovires (828 m) i el puig Conill (903 m); al sud els plans de Can Garrigosa; i a l’oest, la riera de les Arenes i els vessants llevantins del Castellsapera (940 m) i la Roca del Corb (877 m). Des de final del segle passat les Albes -mare i filla- tenen cura de la masoveria i en particular l’Alba Escalona continua conreant les terres amb una explotació de caràcter ecològic i impulsant la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres. D’aquesta manera, es transmet un coneixement que es basa en la conservació de la biodiversitat, la utilització de recursos propis i la seva sostenibilitat. Les activitats de la masoveria asseguren una part important del patrimoni rural de Matadepera que juntament amb la cultura de les herbes remeieres -hereva d’una manera d’entendre la vida i d’un saber de generacions- són expressió d’un patrimoni immaterial que segueix ben viu.

Article publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/les-albes-can-pelacs-i-les-herbes-remeieres-al-valles/

 

 

La  construcció de pedra en sec o pedra seca és una tècnica que s’ha transmès de generació en generació i ha deixat una petjada notable en el paisatge del Vallès. La tècnica consisteix a col·locar i encaixar una pedra sobre l’altra sense que entre elles hi hagi cap element d’unió -ni argamassa, ni ciment. El material utilitzat és la pròpia pedra extreta del lloc on es fa la construcció. En aquest sentit, es tracta d’una arquitectura integrada en l’entorn. Depenent del tipus de pedra i la construcció s’utilitzaran unes eines o altres. Això si, bàsicament, les pedres es poden col·locar de tres maneres: mirant d’encaixar les cares de cada pedra, es coneix com tècnica concertada; posant-les verticals o inclinades, se’n diu posar-les de cantell; i la més usada, quan aquestes tenen formes regulars, és la tècnica de col·locar-les en horitzontal.

            És un tipus de construcció sovint relacionada amb l’economia tradicional agrícola i/o ramadera, explotació del bosc i abastament d’aigua: barraques i cabanes, camins i carrerades, escales, marges, pujadors, aljubs, basses, forns, entre d’altres. Es tracta d’emprar les pedres sobreres dels terrenys i utilitzar-les per a la construcció d’infraestructures necessàries. Així, per exemple, a final segle XVIII i el XIX, l’augment de la demanda de vi, va fer que els pagesos anessin ocupant terrenys cada cop més costeruts i marginals; les pedres extretes del terreny eren utilitzades per anivellar i drenar la feixa i evitar l’arrossegament del sòl per les aigües Tanmateix, la distancia, cada cop més llunyana del poble, feia que es bastissin barraques per atendre les necessitats dels camps de vinya: llaurar i cavar, esporgar, espampolar, veremar i altres. D’aquesta manera les barraques es convertien en llocs on guardar les eines i aixopluc per la calor de l’estiu i el fred de l’hivern. Actualment la Wikipedra -un projecte desenvolupat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya amb col·laboració de diverses entitats- té prop de 20.000 construccions introduïdes amb fitxes i referències de les mateixes.

            Sovint les construccions de pedra seca que trobem pel Vallès tenen una planta circular, també rectangular i quadrada, amb variacions segons el portal i la volta. Com dèiem més amunt, durant dos segles llargs -i fins ben entrat el segle XX-  les barraques i construccions de pedra seca van tenir una forta presencia en el paisatge rural, estretament vinculades al treball de la pagesia: habitatges estacionals i magatzems d’eines. Els contractes de rabassa morta van permetre llogar als pagesos petites parcel·les de terra que abans era forestal per front  a la forta demanda de vins i aiguardents del segle XIX, cosa que obligava a conrear camps esquerps i allunyats i a construir-hi barraques per la feina diària. D’aquí el gran nombre de construccions que trobem, les quals amb la caiguda de la demanda -principalment per la fil·loxera de finals de segle XIX- van ser abandonades o utilitzades per carboners i bosquerols al llarg del segle passat.

            La mirada d’apassionats i excursionistes es va fixar amb les barraques i construccions de pedra seca, moltes d’elles abandonades i en runes, endegant projectes de rehabilitació i inventari de les mateixes. Així, a Rellinars, Caldes de Montbui, Sentmenat, Vacarisses, Sant Llorenç Savall i Castellar del Vallès, entre d’altres; han anat sorgint grups per rehabilitar-les seguint la mateixa tècnica ancestral. El Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, treballa des de l’any 2008 restaurant i inventariant el paisatge de pedra seca que formava part del seu passat vitivinícola. Cada dimarts, Joan Roura i els companys del Grup, surten a preservar i restaurar aquest patrimoni cultural. Porten restaurades i inventariades pop de 160 barraques del terme municipal. Cada barraca té el seu nom i va acompanyada per una amplia fitxa de referència on s’explicita: l’estat de la trobada, la data de restauració, tipus de pedra i construcció, la cúpula, i altres dades, acompanyades d’un detallat mapa amb la seva localització.

            La recuperació d’aquest patrimoni va portar particulars, institucions, i diferents grups a presentar candidatura per la seva salvaguarda. Entre els quals l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que va donar suport a la candidatura internacional -presentada  conjuntament per vuit estats europeus- de pedra en sec. El 28 de novembre de 2018 la UNESCO va incloure l’«Art de la pedra seca: coneixements i tècniques» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Article publicata a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/la-tecnica-de-la-pedra-seca-al-valles/

 

 

Flor i tavella és un documental que fa una mirada al conreu de la mongeta del ganxet a la comarca del Vallès Occidental i Oriental. A través d’alguns dels seus protagonistes, i durant tres anys, hem resseguit  la tècnica, el treball, l’esforç i també l’alegria d’aquestes persones que el mantenen viu a la comarca.
El propassat mes de juny vàrem fer una sessió de treball a l'Obrador de l'Agrària del Vallès amb els seus protagonistes per acabar de polir detalls tècnics
Ben aviat l'estrenarem.
 

 

El Vallès i el conreu de la mongeta del ganxet

Un dels conreus més característics del Vallès és el de les lleguminoses, especialment la mongeta -genoll de Crist, del carall o carai, ull de perdiu, paretana, del sastre, rènega negra i altres-i dintre d’aquesta la varietat del ganxet. La mongeta del ganxet (Phaseolus vulgaris L), és coneguda amb aquest nom per la forma de ganxo o ronyó; és aplanada i de color blanc. Fins i tot després de ser cuita continua conservant la seva forma ganxuda. Si fem una passejada pel Vallès, des del mes de juliol i fins a principis i/o finals de novembre podrem observar el seu maneig. Al novembre es deixen assecar les tavelles i se separa la mongeta. Finalment es tria i es guarda. Al Pla de Llerona és on trobem més hectàrees conreades i a l’Espai Rural de Gallecs és on es té especial cura en la producció i conreu ecològic; però podem trobar mongeta del ganxet, ja sigui en horts domèstics o grans extensions, a Castellar del Vallès, Sentmenat, La Roca del Vallès, Palou, Ametlla del Vallès, La Garriga, Llinars del Vallès, entre d’altres municipis de la nostra comarca.

            La sembra de la mongeta es fa al mes de juliol, després de recollir el cereal es llaura el camp i s’adoba per la sembra. S’acostuma a dir que per Sant Jaume (25 de juliol) ja «s’han de veure nàixer». La mongeta del ganxet és de creixement indeterminat i necessita tutors, els quals guiaran la planta en el seu creixement. Trobem dos gran tipus de tutors o aspres: canya i malla. La canya és l’estructura més tradicional i la més emprada al Vallès. En aquest sistema s’utilitzen canyes en grups de quatre formant les anomenades barraques o polleres. En els vorals és fàcil de trobar-les i presenta un baix cost econòmic; una de les avantatges de la canya es la facilitat en el moment de la recol·lecció ja que la maquina de trillar pot separar fàcilment el gra de la palla. La part negativa del conreu amb canya és la facilitat en que la part de les polleres, degut a la humitat del reg, pot agafar fongs per la manca de ventilació. El conreu amb malla o xarxa és més costós, necessita d’una inversió inicial -xarxes, estaques, pals i altres. Un dels màxims exponents és Can Casamada de Castellar del Vallès, on ja des de la dècada de 1990 van optar per aquest mètode, el qual proporciona una major producció, un menor ús de fitosanitaris i una major circulació de l’aire, cosa que dificulta la formació de fongs a causa de la humitat. Aquets són un dels grans enemics d’aquestes mongetes, d’aquí la importància d’un reg adequat.

           Un cop enasprades les mongeteres amb canyes o xarxa cal arrencar les males herbes i ajustar el reg amb la proporció adequada: principalment durant el mes d’agost aquest ha de ser abundant. Des de mitjan del mes d’octubre fins a principi de novembre, just quan la planta canvia de color, el reg ha de disminuir per que la planta s’assequi. La forma de reg va des de la inundació fins al degoteig i passant per diferents tipus d’aspersió. Al mes de desembre serà l’hora de batre i ventar: batre la tavella de la mongeta i garbellar el gra per mitja d’un corrent d’aire que permeti eliminar les impureses. Després es farà la tria per eliminar les mongetes tacades, corcades o que no tenen el vist i plau del productor. Abans la tria es feia d’una forma manual i en família; avui en grans produccions, s’utilitzen maquines òptiques que detecten els pigments o corcs de les mongetes. Les llavors amb les tavelles més grosses, les més resistents, les que tenen el ganxo més pronunciat o altres criteris de qualitat serveixen per millorar i seleccionar el futur conreu. Finalment, arriba l’hora de fer-ne la conservació: un cop recollida i triada la mongeta es congela a -20 ºC durant 3 dies, per evitar la proliferació dels corcs “Jaumets”. Un cop congelada ja es pot vendre com a mongeta del ganxet seca.

            Les qualitats organolèptiques -gust suau i cremós i poca percepció de la pell-  i el prestigi que la mongeta del ganxet anava agafant va fer que a finals del segle passat la Generalitat de Catalunya li atorgués  la Denominació Comarcal de Producte Alimentari del Vallès ( Occidental 1993 i Oriental 1995). El 7 de maig de 2008 s’aprovà el reglament de la DOP Mongeta del ganxet Vallès-Maresme o Fesol del ganxet Vallès-Maresme (DOGC núm. 5132). Finalment, i després de processos complexes, a l’any 2012 la Unió Europea va atorgar la Denominació d’Origen Protegida (DOP) amb menció d’Apel·lació Geogràfica Protegida (AGP), on s’inclou la producció, la transformació i l’elaboració dels productes amb el reconeixement de la DOP. La zona geogràfica de la DOP «Mongetes del ganxet Vallès-Maresme» inclou tots els municipis de les comarques del Vallès (Occidental i Oriental), i els municipis  de Malgrat de Mar, Palafolls, Tordera, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Arenys de Munt, Dosrius, Argentona i Òrrius de la comarca del Maresme, i els municipis de Blanes, Fogars de Tordera, Maçanet de la Selva i Hostalric de la comarca de la Selva. Al Vallès Oriental és on es conrea i produeix més mongeta del ganxet, principalment al voltant de Granollers: Montornès, les Franqueses i la Roca.  Al Vallès Occidental, on l’agricultura està en retrocés, la producció és molt menor. Amb tot, en l’actualitat, al Vallès, trobem posicions confrontades vers la percepció de la DOP. Alguns productors n’avalen l’èxit, sobretot gràcies a l’increment del valor i a la promoció que en deriva. D’altres, en critiquen la gestió i la utilitat, i volen seguir venent ganxet sense la DOP.

            Aquesta mongeta que té els seus ancestres a Amèrica Central  i possiblement arribaria a les nostres contrades de mans dels «indianos» per les costes del Maresme, després de diferents encreuaments i mutacions, s’ha convertit en una de les més apreciades i conegudes a Catalunya. Ja a final del segle XIX es menciona en cultius de la província de Barcelona. Les seves tècniques de cultiu i el sentit identitari de la mongeta fan que sigui un patrimoni vallesà, el qual es veu incrementat per la recuperació d’antigues receptes  i la seva valoració dins el món de la restauració. Tanmateix, la proliferació de fires i esdeveniments al voltant de la mongeta són cada any més freqüents, i just a final de novembre en podem gaudir: Festa de la Mongeta de Llerona  i Fira’t de la Mongeta de Gallecs, entre altres.

Article publicat a iSabadell.cat: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/el-valles-i-la-mongeta-del-ganxet/

Recursos sobre la mongeta del ganxet en aquest web: fitxa de l'Inventari  https://www.immaterialvalles.cat/inventari/18/59

 

 

 

 

2021-08-09 13:31:51 Flor i tavella