Us deixem presentació i entrevista de Flor i Tavella al BRAM!

Reproduïm article de L'Actual.cat:

'Flor i tavella', un aplaudit documental sobre la mongeta del ganxet

11/11/2021 Cultura

El BRAM! va acollir la projecció que posa en valor el conreu d'aquest preuat producte, aquest dimecres.

Marina Antúnez

La Mostra de Cinema de Castellar BRAM! va acollir, conjuntament amb el Consell Comarcal del Vallès Occidental, la projecció del migmetratge Flor i tavella, un film dirigit per Josep Alavedra i Rafel Uya i impulsat per l'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès que promou la Fundació Bosch i Cardellach i altres centres d'estudis, també el Centre d'Estudis de Castellar. L'acte va comptar amb l'assistència d'unes 80 persones, algunes, professionals del sector. És la primera vegada que aquest treball es projecta en pantalla gran. 

L'alcalde de la vila, en aquest cas com a president del Consell Comarcal, va expressar a l'inici de l'acte l'orgull que suposa tenir a la vila un dels principals productors de mongeta del ganxet, referint-se a la família de Can Casamada. En aquest sentit, va destacar la importància de posar en valor aquest cultiu, i sobretot, les persones que treballen incansablement en el primer sector per a promocionar aquest llegum. Els pagesos de la comarca, alguns presents a l'acte d'aquest dimecres, necessiten ser reconeguts com a una peça essencial de l'economia de la comarca. 

Flor i tavella és el resultat d'un treball de tres anys per part dels seus directors, seguint el conreu de la mongeta del ganxet als dos vallesos a través dels seus protagonistes. Des de la sembra fins a la seva tria, el documental fa una mirada a l'esforç, la tècnica i també la passió d'algunes de les persones que en mantenen viu el conreu. "A nosaltres mateixos ens ha sorprès molt l'esforç que suposa el cultiu de la mongeta del ganxet", deia Josep Alavedra, en una de les intervencions que va poder fer, al costat de Ramon Casamada i l'altre director, Rafel Uyà. En aquest sentit, els responsables del documental van apuntar que la iniciativa va sortir ja fa tres anys, "en el marc d'un projecte de recuperació del patrimoni cultural immaterial d'elements importants per explicar la nostra història", segona Alavedra. En aquest sentit, "normalment, pensem càpsules d'uns cinc minuts, però quan ens vam endinsar en la gravació del procés de la mongeta vam decidir que havíem de dedicar-hi més estona per explicar tot el procés", afegeix Uyà. El resultat és un migmetratge de mitja hora, on s'intercalen entrevistes a diversos pagesos de les dues comarques i moments del procés de sembra, creixement i recol·lecció de la mongeta del ganxet. 

Per a Ramon Casamada, aparèixer al documental ha estat "divertit, era curiós veure com per gravar una gota que queia del gota a gota els directors eren capaços de dedicar-hi tant temps i atenció". També, veure's ell mateix al documental  "sempre es fa estrany, sents una veu que sembla que no sigui la teva". En tot cas, el productor va destacar la importància d'aquest film per a reivindicar els propis productors, que són vitals per a preservar els pocs espais agrícoles que ens queden a la plana vallesana. Alavedra va destacar que "nosaltres mateixos ens hem quedat ben sorpresos i ara apreciem més el valor que té mantenir aquest cultiu". Els directors creuen, a més, que la intenció del d'aquest projecte audiovisual és que arribi, sobretot, a persones que no coneixen aquest producte. Casamada va apuntar que els restauradors i també col·lectius com Cuina Vallès "són molt importants per a mantenir i donar a conèixer la mongeta". Coure aquest llegum no és fàcil, com tampoc no ho és el conreu i tot el seu procés de creixement i recol·lecció: "La mongeta és molt senyora", apuntava un altre dels pagesos de la comarca que apareixen al documental. 

 

 

 

 

 

A mitjan i final d’octubre, quan els pàmpols dels ceps groguegen i la tardor és ja present entre nosaltres, ve de gust passejar per les vinyes de la Vall d’Horta i deixar-nos portar per aquesta llum tan especial i calma. Amb la verema a punt d'acabar, ha arribat l'hora d’un cert descans a la vinya. Ara és l'hora del celler. Emperò, a la vinya, hi ha feina tot l’any: esporgar a l’hivern, soques, llaurar, formar ceps, entre d’altres. La Vall d’Horta, situada al bell mig del cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i molt lligada a l’aigua dels torrents i rieres, no és un lloc de pas i hem d’anar expressament; però paga la pena, doncs a més de les vinyes podrem trobar-nos el Marquet de les Roques, el casal modernista, construït per l’avi de Pere Quart a final del segle XIX i lloc d’estiueig del poeta, el qual veié  brollar tot l’any la font del Llor.

   Com és conegut, abans de l’arribada de la fil·loxera -a partir de la dècada de 1880- la vinya al Vallès va ser un dels principals conreus de la comarca. Al Vallès Oriental, abans d’entrar al segle XX, la superfície cultivada era de més de 8.000 hectàrees; a l’Occidental l’extensió era semblant però estava més especialitzada i va arribar fins al 68% dels conreus, cosa que significava gairebé 20.000 hectàrees. Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellbisbal, Sentmenat i  també Caldes de Montbui, la Roca del Vallès, Mollet del Vallès i les Franqueses del Vallès, entre d’altres, eren indrets on el conreu de la vinya era una de les activitats principals. Després de la fil·loxera i en acabar el segle XX la extensió de vinya a la nostra comarca era quasi inapreciable. Avui dia no hi comptaríem més de 30 hectàrees. Amb tot, aquest conreu i el seu patrimoni intangible ha arribat als nostres dies i és fa cada anyada més present entre nosaltres. A més dels pobles del Vallès Oriental que produeixen raïms pels vins d’Alella; al Vallès Occidental -amb el suport del Consorci de Turisme: Al  Vallès, veremem!- trobem diferents projectes que continuen, i altres recuperen, la tradició vitivinícola de la nostra comarca: Celler de can Morral del Molí d’Ullastrell, Ca l’Esteve a les Casetes de ca n’Oliveró a Castellbisbal, Parc Agrari de Sabadell d’on surt el vi Arraona, i el de la Muntada de la Vall d’Horta. Ens aturarem a la masia La Muntada, on l’Adrià Garriga i l’Àngela Ramon encapçalen un projecte familiar de recuperació de la vinya i inclusió social, en uns terrenys de la Diputació de Barcelona on a més hi trobem una aula de natura a través de l’entorn natural del Parc Natural de Sant Llorenç i el seu ric patrimoni.

   Des de la Muntada, aquest projecte familiar pretén viure de la terra i recuperar l’antic treball de la vinya amb cultiu ecològic. En 3,7 hectàrees hi trobem 5 varietats locals: Picapoll, Sumoll, Ull de Llebre, Samsó i Garnatxa. Totes elles elaborades amb raïm seleccionat i veremat de forma manual. Les vinyes  estan situades a uns 500 metres sobre el nivell del mar, i el clima propi de la Vall -hiverns suaus i estius secs i calorosos-  fa que a l’octubre o més tard encara s’estigui veremant. El vi porta el nom de 5 quarteres i fa referència a les 5 varietats recuperades i esmentades més amunt, també al projecte familiar -5 són els membres de la família- i  a les cinc quarteres del poema de Joan Oliver - Pere Quart: «... cinc quarteres massa terra. Com el Vallès no hi ha res.» de les Corrandes d’exili. Tanmateix, com diu l’Adrià, quartera és un mot antic de mesura i amb la seva utilització «volem significar la recuperació de la cultura i tradició de vinya al Vallès». El projecte va néixer a la Masoveria del Marquet de les Roques i es traslladà a la masia la Muntada. Després de més d’una dècada d’aprenentatge i recuperació de tècnica i cultura vitivinícola, la  pervivència del patrimoni immaterial associat al conreu ens permet entendre millor l’entorn de la Vall i els seus habitants. A la verema i en les diferents feines de la vinya s’hi apleguen alumnes d’Institut, veïns i altres.

   Les tasques de la vinya i la elaboració del vi 5 quarteres va començar amb la col·laboració de L’Olivera, cooperativa que incorpora persones amb risc d’exclusió social que participaven d’una forma activa en el procés. Amb una vocació de servei públic, a partir de la verema del 2019 el 5 quarteres va començar una nova etapa amb la creació d'una nova cooperativa i la vinculació a un nou celler, sempre mantenint l'anima social i la vinculació amb el territori i centres d'estudi del Vallès i altres. D’aquesta manera el projecte de la Vall d’Horta, endemés de recuperar les varietats locals autòctones, ajuda a la preservació i divulgació del patrimoni. Aquesta passejada, com dèiem al començament, a més de gaudir dels colors de la tardor ens permetrà «maridar» les vinyes i el seu vi amb la presència i record del poeta que estiuejava al fons de la Vall.   

Fitxa de l'element: https://www.immaterialvalles.cat/inventari/18/376

 

«Passes pels llocs i les plantes et criden», ens comenta  l’Alba Escalona de la masoveria de Can Pèlacs, situada al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, entre els 700 i 800 metres al municipi de Matadepera al Vallès. Can Pèlacs – avui una finca privada d’unes 63 hectàrees, amb una pairalia i masoveria que daten dels anys trenta del segle XX-, juntament amb Can Bufí, Can Garrigosa, Can Robert i Can Marcet, configuren el sector nord-est de l’eix format per la Riera de les Arenes, a ponent del massís de Sant Llorenç. L’Alba Escalona (Rubí, 1969), a més de la masoveria, té cura de l’explotació agrícola i ramadera de la finca; amb la seva mare, l’Alba Bertran (Barcelona, 1935), hi viuen tot l’any. I, tanmateix, ambdues són transmissores de la cultura de les herbes remeieres. Recollir i utilitzar plantes sempre ha estat una tradició a la seva família.

            En calaixos de fusta, les Albes guarden marialluïsa, hipèric, til·la, flor de saüc, boixac, farigola, fonoll, blauet i marduix, entre moltes altres. Totes elles amb unes propietats  determinades i recollides a  la finca de Can Pèlacs. Algunes de verinoses com l’estramoni i la cicuta, la qual és fàcil de confondre amb el julivert. Plantes guaridores i utilitzades també a la cuina, les quals creixen prop de la casa, a les vores dels camins, als marges dels camps i altres; i que formen part d’una saviesa mil·lenària, la qual s’ha transmès de forma oral. Les Albes ens comenten: «segons vulguem fer, les herbes es podem prendre amb infusió, menjar crues amb amanides, barrejades amb aliments i utilitzar per fer conserves. També per fer ungüents, tònics; i, enganxades amb mel al paladar, serveixen per guarir animals. Així, doncs, una mateixa planta té diferents usos: com infusió – per exemple l’hipèric: pericó o herba de Sant Joan- va bé per la tristesa i barrejada amb  ínula i calèndula s’utilitza com oli de cop. Al voltant de les herbes hi ha  moltes creences: la farigola collida en dijous sant – es diu: el camp on hi havia la creu de Crist estava ple de farigola- abans que surti el sol té efectes sanadors, i en divendres sant et protegeix».

             Com sabem, abans de la industrialització, a pagès, tot aquest coneixement formava part de la quotidianitat. Al no poder anar al metge i/o veterinari -o altres serveis- cada dia, les avies i mares eren les que tenien, conservaven i aplicaven aquest coneixement a nets i fills. Un coneixement pràctic, el qual molts relacionaven i relacionen -de forma equivocada- amb la «bruixeria». Per les Albes,  una bruixa seria una dona sabia. En el passat s’acusava de bruixes a totes aquelles dones que per diverses qüestions es volia marginar, menystenir o simplement desheretar. El famós ungüent de bruixa- fet amb set plantes-, ens expliquen, en realitat és un depilatori: te’l poses a les cames i et fa caure el pel, però no surts volant! A l’hora de la veritat les coses tenien i tenen un ús racional. Tot és més senzill.

            De la mateixa manera que les herbes et guareixen, també t’avisen, et criden -com dèiem al començament. Una abundància de determinada planta ens avisa de la possibilitat d’una determinada malaltia, comenten les Albes. Llavors em collim més. Si tenim la malaltia tenim el remei; i si tenim el remei, el bosc ens està avisant de la malaltia. Hi ha una retroacció. El món de pagès és molt petit, les muntanyes ens abracen i ens fixem en el que la natura ens mostra. De petita, diu l’Alba Bertran, «l’avia em deia ves en compte no trepitgis aquesta planta que és bona per això o per allò. Vaig créixer en un ambient de respecte a les plantes i al bosc: la lliçó era diària». És el mateix que jo he fet amb la meva filla. I ara la neta -també de nom Alba-  ens ha introduït nous conceptes com el de creixement i malbaratament, els quals no vivíem a fons. Tot i això, afegeix, a pagès, «sempre s’ha collit solament el que necessites, com ens han ensenyat els avis».

            Des del segle XI podem trobar referencies a aquestes terres, anomenades mas Busqueta, que formen la finca de Can Pèlacs , la qual és coneguda amb aquest nom a partir del segle XVI. Una propietat, com dèiem més amunt, envoltada de muntanyes: a l’est s’alça la carena del Pagès, d’on baixen diverses cingleres, com la Roca Petanta, i canals, com la canal del Pi Tort o la de l’Abella. Al nord de la finca trobem el turó de les Rovires (828 m) i el puig Conill (903 m); al sud els plans de Can Garrigosa; i a l’oest, la riera de les Arenes i els vessants llevantins del Castellsapera (940 m) i la Roca del Corb (877 m). Des de final del segle passat les Albes -mare i filla- tenen cura de la masoveria i en particular l’Alba Escalona continua conreant les terres amb una explotació de caràcter ecològic i impulsant la ramaderia extensiva d’ovelles i cabres. D’aquesta manera, es transmet un coneixement que es basa en la conservació de la biodiversitat, la utilització de recursos propis i la seva sostenibilitat. Les activitats de la masoveria asseguren una part important del patrimoni rural de Matadepera que juntament amb la cultura de les herbes remeieres -hereva d’una manera d’entendre la vida i d’un saber de generacions- són expressió d’un patrimoni immaterial que segueix ben viu.

Article publicat a: https://www.isabadell.cat/immaterial-valles/les-albes-can-pelacs-i-les-herbes-remeieres-al-valles/